JxCat ha centrat les seves reivindicacions aquest dimecres al matí en els incompliments de l'Estat en matèria d'inversió en infraestructures. En concret, el conseller de Territori, Damià Calvet, ha denunciat els milions compromesos en la xarxa ferroviària de Rodalies i no gastats, així com els "deutes" no abonats en relació a la disposició addicional tercera de l'Estatut, els quals ha xifrat en 4.000 milions. El problema és que, en realitat, aquest deute no és ferm, ni d'obligat compliment, des de la sentència de l'Estatut. Altra cosa és que políticament sigui legítim i necessari reclamar-lo. En definitiva, no és, però, un deute.

Aquest article originalment obligava el govern espanyol a invertir en infraestructures l'equivalent al pes de Catalunya en relació al PIB estatal, entre 2007 i 2013 -els dos inclosos-, últim any previst del model de finançament encara vigent. El càlcul de la quantitat exacta responia a una metodologia pactada en el seu moment per la Generalitat i l'Estat, on també s'hi incloïa les transferències de capital, les compensacions per peatges o les inversions realitzades mitjançant el mètode d'abonament total del preu.

L'acord també preveia que, en cas que l'Estat no invertís aquesta quantitat durant l'exercici en curs, havia de transferir posteriorment a la Generalitat la diferència entre allò que pertocaria i allò executat. Això només va ocórrer el 2007, el primer any d'aplicació de la disposició, quan el govern espanyol va ingressar aquesta quantitat a l'executiu català.

Fins i tot, el 2011 es va deixar d'enviar a la Generalitat la informació per calcular quina quantitat hauria pertocat compensar. Tot i això, el Govern va elaborar un informe en què quantificava, any per any, el deute acumulat per aquest concepte, el qual rondava els 700 milions anuals -excepte el 2009, quan en van ser 211-, fins a sumar 3.808 milions. És la xifra propera als 4.000 milions esmentats per Calvet.
 
Aquest informe de la Generalitat, però, ja feia referència a la sentència de l'Estatut. Aquesta no va tocar la literalitat de l'article, però sí que va fixar-ne una interpretació que, com el mateix document de l'executiu reconeix l'article "com una obligació, sinó que només és vinculant si s'ha arribat a un acord en la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat". En definitiva, que si l'Estat es compromet anualment a pagar aquesta quantitat en aquest marc, després ho ha de fer, però no per sistema.

Segons la interpretació fixada en la sentència del Tribunal Constitucional, aquest avisava que els articles inclosos a l'Estatut "no constitueixen 'un recurs que l'Estat hagi de consignar obligatòriament en els pressupostos generals de cada exercici econòmic', ja que és a l'Estat 'a qui correspon en exclusiva, atenent a la totalitat dels instruments per al finançament de les comunitats autònomes, a les necessitats de cadascuna d'aquestes i a les possibilitats reals del sistema financer de l'Estat, decidir si és procedent dotar, si és el cas, i en quina quantia aquelles assignacions" que són competència autonòmica.

Excepte, com s'ha dit, si es produïa un acord en la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals. De fet, la Generalitat va perdre una demanda a l'Audiència Nacional per la qual reclamava que l'Estat li abonés els 759 milions relatius a la disposició addicional tercera del 2008 pactats en una Comissió Bilateral Estat-Generalitat el 2011. Com que aquest organisme no era el competent per segellar aquests acords, el tribunal va sentenciar que no eren d'obligat compliment.
 
Aragonès també ho va comptabilitzar

El vicepresident català, Pere Aragonès, també va comptabilitzar aquestes quantitats de la disposició addicional com a deute i els va exigir com a tals en una reunió de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals. Malgrat tot, l'únic compromís que en va treure va ser el reconeixement en l'òrgan pertinent del deute de 759 milions corresponents al 2008, els quals l'Estat es va comprometre a pagar en tres anys.

Fins i tot així, però, l'Estat ha posat impediments per abonar-los, fins i tot volent-los incorporar com a part de les inversions previstes en els pressupostos del 2019 i no com una transferència a la Generalitat, com pertocaria. En tot cas, ara ja sí es poden computar aquells 759 milions com a deute a Catalunya, mentre que la resta fins als 3.808 milions poden ser, com a molt, un deute polític, però no en el sentit estricte de la paraula.