24
d'agost
del
2023
Actualitzat
a les
19:35h
Es repetiran les eleccions espanyoles o hi haurà algun acord? Aquesta és la gran pregunta que es fa la política espanyola des del passat 23 de juliol. I, gairebé tan útil com la resposta, és fer-se les preguntes adequades respecte d'una negociació amb moltes més etapes, dimensions i perspectives de les que sembla. Aquí només una mostra en forma de guia per a navegants:
1. El sí (sigui a Pedro Sánchez o a Alberto Núñez Feijóo, que també ho provarà) no és només necessari el dia de la investidura, sinó que serà imprescindible que es produeixi setmanalment al llarg de tota la legislatura. En el cas del líder del PSOE encara més, molts cops de forma duplicada, en l'exercici del previsible joc de veto legislatiu al Senat (majoria absoluta del PP) i aixecament posterior amb majoria absoluta al Congrés.
O vist des d'una altra perspectiva: una de les principals queixes dels negociadors dels partits és la poca capacitat de fer complir els acords assolits amb el govern de l'Estat. Això passa bé perquè qui ostenta el poder executiu disposa de diferents majories parlamentàries (l'anomenada majoria variable, que s'ha fet present en aquesta passada legislatura), o bé perquè la maquinària de l'Estat dificulta l'execució d'acords, especialment en el cas de transferències de competències o recursos.
El perill que els potencials acords d'investidura (tant en el què com en el quan) es quedin en paper mullat es redueix en aquest escenari, atès que la relació de dependència amb tota la majoria d'investidura, si es produeix, serà total i necessari que es repeteixi cada dimarts, dimecres i dijous de ple al Congrés. Per això és tan important que en la negociació es tingui en compte que la clau, en cas d'utilitzar-se, serà necessària, i per tant donarà força al seu propietari/ària, al llarg de tot el mandat.
2. Però un excessiu ús de la clau pot fer que aquesta es trenqui i donar incentius a Pedro Sánchez per forçar la repetició electoral, encara que sigui per omissió i opti per deixar que el rellotge dels dos mesos s'esgoti. Per entendre aquest punt cal analitzar per què es va produir la hipermobilització socialista, no prevista per gairebé ningú, el passat 23-J.
I qui millor n'explica els motius és... la televisiva Belen Esteban! En una entrevista pocs dies abans de votar, va afirmar: "Tal vegada aquest any el vot que sempre he fet no serà. Per a mi hi ha partits, i no diré noms, amb els que no hi estic gens d'acord. Jo el que no els faré als meus amics , que han patit tant, és posar a un partit [el PP] a mitges amb un altre perquè puguin governar i, en lloc d'anar endavant, anar enrere". Se li entén tot, oi?
Si per a Sánchez (més que per al PSOE), la clau de la resurrecció electoral es basa en la reacció ciutadana a les majories i les polítiques que comencen a implementar els governs autonòmics i municipals PP-Vox, que passi el temps (i que s'evidenciïn) i esperar que els decibels dels qui volen fer soroll amb les claus per condicionar-lo siguin eixordadors, poden fer menys indesitjable l'escenari de repetició electoral.
3. Tota elecció, i especialment quan es tracta d'escollir ni més ni menys que a 350 diputats repartits entre 52 circumscripcions que provoquen un efecte pseudomajoritari, té un punt de jugar als daus. I aquí, els partits nacionalistes i sobiranistes haurien de prendre consciència que, si els tornen a tirar, és matemàticament molt improbable que les claus que disposen avui, tinguin el mateix valor després de tornar a les urnes.
Bonus track 1: L'any 2016, arran de la primera repetició electoral de la democràcia, es va reformar la llei electoral espanyola (LOREG) per tal que, en aquest cas, la campanya es reduís a la meitat (8 dies en lloc de 15), així com les subvencions electorals, entre altres aspectes. Una reforma que ja es va posar en pràctica a la repetició del novembre del 2019. O, cosa que és el mateix, una campanya exprés i low cost que, a priori, beneficiaria els partits majoritaris enfront dels partits territorials o minoritaris.
Bonus track 2: Entre la primavera i l'estiu que ve se celebraran eleccions a Euskadi i a Galícia, així com unes europees que tindran aroma de primera volta de les catalanes que, a molt estirar, seran el febrer de 2015. Serà un bon moment per comprovar la vigència, un cop més, de l'efecte papallona, on un petit moviment a Santiago, Vitòria o Barcelona, pot tenir conseqüències arreu de l'estat espanyol.
1. El sí (sigui a Pedro Sánchez o a Alberto Núñez Feijóo, que també ho provarà) no és només necessari el dia de la investidura, sinó que serà imprescindible que es produeixi setmanalment al llarg de tota la legislatura. En el cas del líder del PSOE encara més, molts cops de forma duplicada, en l'exercici del previsible joc de veto legislatiu al Senat (majoria absoluta del PP) i aixecament posterior amb majoria absoluta al Congrés.
O vist des d'una altra perspectiva: una de les principals queixes dels negociadors dels partits és la poca capacitat de fer complir els acords assolits amb el govern de l'Estat. Això passa bé perquè qui ostenta el poder executiu disposa de diferents majories parlamentàries (l'anomenada majoria variable, que s'ha fet present en aquesta passada legislatura), o bé perquè la maquinària de l'Estat dificulta l'execució d'acords, especialment en el cas de transferències de competències o recursos.
El perill que els potencials acords d'investidura (tant en el què com en el quan) es quedin en paper mullat es redueix en aquest escenari, atès que la relació de dependència amb tota la majoria d'investidura, si es produeix, serà total i necessari que es repeteixi cada dimarts, dimecres i dijous de ple al Congrés. Per això és tan important que en la negociació es tingui en compte que la clau, en cas d'utilitzar-se, serà necessària, i per tant donarà força al seu propietari/ària, al llarg de tot el mandat.
2. Però un excessiu ús de la clau pot fer que aquesta es trenqui i donar incentius a Pedro Sánchez per forçar la repetició electoral, encara que sigui per omissió i opti per deixar que el rellotge dels dos mesos s'esgoti. Per entendre aquest punt cal analitzar per què es va produir la hipermobilització socialista, no prevista per gairebé ningú, el passat 23-J.
I qui millor n'explica els motius és... la televisiva Belen Esteban! En una entrevista pocs dies abans de votar, va afirmar: "Tal vegada aquest any el vot que sempre he fet no serà. Per a mi hi ha partits, i no diré noms, amb els que no hi estic gens d'acord. Jo el que no els faré als meus amics , que han patit tant, és posar a un partit [el PP] a mitges amb un altre perquè puguin governar i, en lloc d'anar endavant, anar enrere". Se li entén tot, oi?
Si per a Sánchez (més que per al PSOE), la clau de la resurrecció electoral es basa en la reacció ciutadana a les majories i les polítiques que comencen a implementar els governs autonòmics i municipals PP-Vox, que passi el temps (i que s'evidenciïn) i esperar que els decibels dels qui volen fer soroll amb les claus per condicionar-lo siguin eixordadors, poden fer menys indesitjable l'escenari de repetició electoral.
3. Tota elecció, i especialment quan es tracta d'escollir ni més ni menys que a 350 diputats repartits entre 52 circumscripcions que provoquen un efecte pseudomajoritari, té un punt de jugar als daus. I aquí, els partits nacionalistes i sobiranistes haurien de prendre consciència que, si els tornen a tirar, és matemàticament molt improbable que les claus que disposen avui, tinguin el mateix valor després de tornar a les urnes.
Bonus track 1: L'any 2016, arran de la primera repetició electoral de la democràcia, es va reformar la llei electoral espanyola (LOREG) per tal que, en aquest cas, la campanya es reduís a la meitat (8 dies en lloc de 15), així com les subvencions electorals, entre altres aspectes. Una reforma que ja es va posar en pràctica a la repetició del novembre del 2019. O, cosa que és el mateix, una campanya exprés i low cost que, a priori, beneficiaria els partits majoritaris enfront dels partits territorials o minoritaris.
Bonus track 2: Entre la primavera i l'estiu que ve se celebraran eleccions a Euskadi i a Galícia, així com unes europees que tindran aroma de primera volta de les catalanes que, a molt estirar, seran el febrer de 2015. Serà un bon moment per comprovar la vigència, un cop més, de l'efecte papallona, on un petit moviment a Santiago, Vitòria o Barcelona, pot tenir conseqüències arreu de l'estat espanyol.