La crisi del bipartidisme, motor d'investidures fallides a Espanya

La trajectòria de Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions, és polifacètica, però per si una cosa ressalta, és per la resistència. En sap molt de protagonitzar episodis al límit, i també de ser el protagonista de situacions inèdites en la democràcia espanyola. Va ser el primer que va guanyar una moció de censura. També va ser el primer a formar un govern de coalició. Però també ha estat l'únic polític espanyol que ha fracassat en una investidura, exactament en dues ocasions, el 2016 i el 2019. 

Ara, però, té un nou contrincant que podria sumar-se a la llista, Alberto Núñez Feijóo, candidat dels populars, i que a hores d'ara afronta un ple en el qual no té garantits els suports necessaris per sortir-se'n ni en primera ni en segona volta. En la primera es necessita majoria absoluta (176), i en la segona com a mínim més vots a favor que en contra. Actualment, el bloc de la dreta (PP, Vox, CC i UPN) suma 172 diputats i el de l'esquerra i els sobiranistes 178. Els comptes no surten. Feijóo només se'n podria sortir si els cinc diputats del PNB li cedeixen com a mínim quatre vots a favor o si Junts s'absté. Els nacionalistes bascos, però, ja han advertit que no participaran de cap operació de la qual formi part Vox i Junts no s'ha pronunciat, però ningú hi compta. Uns i altres negocien amb l'actual majoria governamental. 

Les crítiques tant del PSOE com de Sumar aquests últims dies per la predisposició de Feijóo a presentar-se a una candidatura fallida no han deixat de sentir-se. Dimarts mateix, Sánchez va carregar contra el candidat dels populars per fer servir la investidura com un element d'"exhibició". També aquest dimecres el portaveu dels socialistes al Congrés, Patxi López, ha acusat Feijóo d'utilitzar la investidura com a element per iniciar una campanya de cara a la repetició electoral. El "costum", al que apel·lava la Casa Reial per designar Feijóo, ha designat, normalment amb èxit, el vencedor de les eleccions, però la crisi del bipartidisme dels darrers anys ha complicat les coses. Com van ser les altres vegades en què candidats a la presidència del govern espanyol es van presentar a investidures fallides?
 

Rajoy: va estalviar-se la investidura fallida 

Després de les eleccions del 20 de desembre de 2015, en les quals va guanyar el popular Mariano Rajoy, el rei Felip VI li va proposar presentar-se al ple d'investidura com a candidat a la presidència del govern espanyol. Ho feia en un moment en què Sánchez, segon a les eleccions, podia mirar tant a la seva dreta -Ciutadans- com a la seva esquerra -Podem- per formar govern, i és per això que el veterà Rajoy no es va prestar a participar d'una maniobra que hauria estat fallida i va declinar l'oferiment del monarca. "En aquest moment no estic en condicions de presentar-me a la investidura perquè no només no tinc una majoria suficient de vots a favor, sinó que tinc una majoria absoluta acreditada de vots en contra", va justificar. Deu mesos i unes eleccions després va aconseguir una abstenció dels socialistes i va ser investit president el 29 d'octubre del 2016. Només va durar dos anys, perquè Sánchez el trauria del seu lloc a través de la primera moció de censura que ha triomfat en la història d'Espanya, motivada pel cas Gürtel. 

La primera investidura fallida de la història 

Abans de la presidència de Rajoy, però, va existir la primera investidura fallida. Després que el líder popular declinés de manera inèdita l'oferiment del rei, Felip VI va iniciar a començaments del 2016 una nova ronda de contactes i va designar Sánchez, que sí que ho volia provar, candidat. El socialista tenia la intenció de tirar endavant un acord "de centre" posant d'acord Ciutadans i Podem, però no va ser capaç d'assegurar-se el suport dels anticapitalistes i la maniobra va néixer morta. Volia la seva adhesió. Sí que va negociar, en canvi, un programa de govern de 40 punts amb Albert Rivera i Cs, que el van votar en primera i en segona volta.

El ple es va fixar pels dies 1 i 2 de març, i Sánchez va perdre en la primera i segona votació. El bloqueig polític era un fet, i es va celebrar una repetició electoral el 26 de juny del 2016. Haver-se presentat a una investidura sense els suports necessaris va desgastar Sánchez, que va perdre en la repetició i va passar de 90 a 85 diputats -Podem gairebé el supera- mentre que el PP es va inflar passant de 123 a 137. Posteriorment, no defensar una abstenció del PSOE com demanaven els barons i la cúpula del partit per facilitar la investidura de Rajoy li va costar el càrrec de secretari general. Va deixar els càrrecs orgànics i va dimitir com a diputat. "Mort el gos, s'acaba la ràbia" va dir llavors Susana Díaz, una de les dirigents socialistes que li volia arrabassar el lideratge. S'equivocava. 

Sánchez torna a fallar

La venjança és un plat que se serveix fred, diuen. El 2016 Rajoy va enterrar Sánchez, i dos anys després, el 2018, el socialista ressorgia de les seves cendres i guanyava una moció de censura contra ell i se situava al capdavant del govern espanyol. El 28 d'abril del 2019 se celebraven les eleccions, Sánchez les guanyava amb 123 escons per enfront dels 66 del PP -els populars tocaven fons- i el rei el situava com a candidat per a la investidura. Les negociacions, després d'uns resultats que dibuixaven un ampli triomf de l'esquerra, però, no van arribar a bon port.

Podem de Pablo Iglesias volia un govern de coalició amb una distribució proporcional al nombre de vots obtinguts per les dues forces. El PSOE es va negar i Sánchez fins i tot va arribar a vetar a Iglesias. Va fracassar de nou en la investidura. La repetició electoral es duia a terme el 10 de novembre. El PP va pujar i Sánchez, en poc més de 24 hores, tancava amb Iglesias, ja molt debilitat, un pacte de govern que ja hauria estat possible el 2015. 

26 de setembre del 2023: Feijóo?

La situació actual dibuixa un nou escenari que es preveu d'investidura fallida, i en aquesta ocasió Feijóo actua molt diferent del que va fer Rajoy. La dificultat té ara més a veure amb l'enrocament dels blocs que no pas amb la crisi dels grans partits, que han millorat els guarismes en els darrers anys a costa de Podem, Ciutadans i Vox respectivament. Des de l'endemà de les eleccions l'actual líder dels populars ha reivindicat el seu dret a presentar-se a la investidura -amb pressions incloses cap a Felip VI- pel fet d'haver guanyat les eleccions. Aquest va ser l'enraonament, de fet, que va fer la Casa Reial per justificar l'elecció de Feijóo, argumentant que davant d'un episodi on cap dels dos candidats té suficients suports, la "costum" és presentar al més votat. Feijóo, però, no té marge de maniobra. El seu pacte amb l'extrema dreta de Vox, verbalitzat obertament dimarts per Feijóo assegurant que la "relació de la col·laboració" amb els ultres es manté, ha allunyat la resta de l'arc parlamentari de centre que històricament s'havia pogut entendre amb els populars, com és el cas del PNB.


Amb aquesta investidura fallida Feijóo vol guanyar atenció mediàtica, explicar el seu projecte intentant projectar el PP com el vot útil de la dreta de cara a una repetició electoral. Mentrestant Sánchez continuarà negociant amb el bloc progressista i especialment amb ERC i Junts -amb l'amnistia monopolitzant el debat- per intentar anar a la investidura amb els suports necessaris i evitar protagonitzar la seva tercera investidura fallida.