Ahir, 3 de setembre, Daniel Fuentes Castro, professor d’Economia de la Universitat d’Alcalà, publicava una columna d’opinió (El malestar económico de Occidente) al diari El País. Com que l’article en va ple d’afirmacions errònies –per dir-ho suaument– i molt curtet d’arguments i de dades, mereix una sèrie de reaccions i de comentaris de text; sense gaires arguments ni dades tampoc, per posar-nos al mateix nivell. 

“Les tres dècades transcorregudes des de la Segona Guerra Mundial fins als anys setanta van ser quelcom més que l’edat daurada del capitalisme industrial. El naixement del consum de masses, la plena ocupació i l’augment del poder adquisitiu van propiciar la consolidació de les classes mitjanes i l’expansió dels drets civils, elements que han contribuït a forjar el pacte entre capitalisme i democràcia”. Pacte entre capitalisme i democràcia? De veritat? Quin pacte és aquest? El va signar algun representant del capitalisme? Algun representant de la democràcia? Per a facilitar la discussió faríem bé de no inventar-nos pactes que ningú ha signat en nom d’idees abstractes. Ja n’hem tingut prou amb el contracte social, el bé comú i aquestes mandangues.

“Aquella etapa es va tancar amb les crisis del petroli de 1973 i 1979 […] Les grans democràcies occidentals van propiciar aleshores un programa de deslocalització industrial massiva, privatitzacions de sectors estratègics, desregulació financera, lliure mobilitat del capital, afebliment sindical, flexibilitat del mercat laboral i reducció de la progressivitat fiscal.” Als anys setanta i vuitanta, les grans democràcies occidentals van començar a endeutar-se i a apujar impostos com si no hi hagués un demà, literalment. Potser això no va anar gaire bé per l’economia i li va provocar un cert malestar. 

“A començaments dels anys noranta, la caiguda del mur de Berlín i l’ensorrament del bloc soviètic van venir a sancionar aquestes transformacions, posant terme a la gran disputa ideològica del segle XX entre capitalisme i comunisme.” Això semblava, però al comunisme no hi ha Déu –ni evidència– que el mati. Aquí som, l’any 2025, encara discutint sobre el sexe dels àngels comunistes. Si Lenin aixequés el cap…

“En el capitalisme hi havia guanyadors i perdedors, i aquests darrers no havien de ser un fre a la prosperitat”. Mira, doncs en això el capitalisme sí que es diferencia del comunisme, on només hi ha perdedors, i la prosperitat ni hi és ni se l’espera.

“El resultat ha estat la industrialització de regions senceres del planeta —a canvi de copioses rendes internacionals— i la reducció dràstica de la pobresa mundial”. Doncs llavors no ho estem fent tan malament, no? O preferim reduir la desigualtat en comptes de la pobresa?

“La crisi del 2008, genuïnament capitalista, va posar punt final al somni de Fukuyama: la democràcia i el lliure mercat no serien el final de la Història com a lluita d’ideologies.” Què voldrà dir això de “genuïnament capitalista”? La causa principal de la crisi del 2008 rau en la política monetària expansiva dels governs de la majoria d’estats occidentals que, mitjançant els seus Bancs Centrals, van mantenir els tipus d’interès artificialment baixos durant més d’una dècada, i aquesta situació va alimentar una bombolla immobiliària que va acabar esclatant. No va ser el capitalisme, estúpid!

“La Unió [Europea] ha estat crucial per afrontar les successives crisis econòmiques d’aquest primer quart del segle XXI i sense ella el nostre lloc al món seria substancialment pitjor.” La veritat és que no sabem com seria el nostre lloc al món sense la unió dels europeus. Però, francament, costa veure que aquest projecte sigui un èxit; ni econòmic, ni polític, ni social.

“A França, amb la despesa social més gran del continent, la desigualtat i la pobresa relativa han assolit el màxim de les tres darreres dècades.” Un moment, un moment! Si augmentar la despesa social fins a límits siderals no serveix per combatre la desigualtat i la pobresa relativa, per a què collons serveix?

I arribem a la traca final: "Si volem renovar el pacte entre democràcia i benestar, l’Estat no pot limitar-se a compensar els perdedors del sistema, ha de vetllar per la creació d’oportunitats. I això exigeix tornar la mirada a les fonts del progrés econòmic. Si cal, actuant des de dins del mercat". Doncs si la solució als nostres mals demana que l’Estat vetlli per la creació d’oportunitats, torni la mirada a les fonts del progrés econòmic i, si cal, actuï des de dins del mercat, tenim una mala peça al teler. Parafrasejant aquell acudit mític de l’Eugeni, ens podríem demanar: que hi ha algú més?