Ens ha deixat Fèlix Martí. Fill d’una família catòlica, en la més fosca postguerra, va ser educat en el cristianisme crític. Seria influït successivament per l’escoltisme, la filosofia, la teologia i el Concili Vaticà II. Particularment, el va influir l’escolapi Joan Trenchs, d’orientació humanista i progressista. També la lectura, entre altres, de Carles Cardó, amb el seu accent sobre la justícia social i la causa de Catalunya, a repel del nacional-catolicisme del moment i en sintonia amb el que seria el pensament d’intel·lectuals cristians com Jacques Maritain. A la Universitat de Barcelona, va rebre també l'empremta de Jaume Bofill, catedràtic de Metafísica, exponent neotomista, de gran ascendent sobre els seus deixebles i que va obrir les portes de la seva aula a filòsofs de l’exili interior com Josep Maria Calsamíglia. Tot plegat va fer, de Fèlix Martí, un home religiós i un patriota, amb una accentuada vocació social, així com un militant per la pau i pel diàleg interreligiós. Va formar entre el professorat de l’Institut de Teologia i va dirigir el laboratori de sociologia de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB), un referent, aquest darrer, per als efectius de la resistència social i política contra el franquisme.   

El 1969, Fèlix Martí esdevindria el primer director de la Fundació Jaume Bofill, creada per Josep Mª Vilaseca i Teresa Roca, un matrimoni que, en coherència amb la seva vivència cristiana radical, va optar per una vida austera, mentre posava el seu important patrimoni al servei del comú, més concretament al servei de la recerca sociològica sobre Catalunya, orfe aleshores de tota autoritat democràtica i especialment necessitada d’iniciatives de suplència que tractessin de compensar aquell gran buit. Josep Mª Vilaseca i Teresa Roca van constituir una de les més grans aportacions en aquest sentit i, per descomptat, una de les més generoses i desinteressades. El seu primer activisme d’ajuda a iniciatives diverses va concentrar-se i multiplicar-se en el marc de la Fundació Jaume Bofill, amb la voluntat de “no ser una fundació familiar, sinó ciutadana”, garantint-ne la independència econòmica i política. Amb aquesta finalitat, van dotar-se d’un “senat” on, a més del matrimoni fundador i del nucli impulsor, hi havia noms com la pedagoga Marta Mata, l’advocat Josep Mª Gasch, el professor José Antonio González Casanova, l’arquitecte Manuel Rivas Piera, etc. 

El projecte de fundació va gestar-se a finals de 1968, en el nucli d’amistat que formaven Teresa Roca i Josep Mª Vilaseca amb Fèlix Martí i Jordi Porta. L’enorme activitat desenvolupada des d’aleshores ha donat vida a més de 2.800 recerques, projectes, seminaris i grups de treball. Amb un important accent inicial  sobre el fet immigratori a Catalunya, es van abordar successivament multitud de temes candents com la participació política, la sociologia electoral, la renda bàsica universal, la desigualtat social a Catalunya…, fins a l’actual especialització en la renovació educativa. 

Tot plegat s’ha esdevingut sempre amb l’absència de tot  lluïment per compte de les dues figures fundadores, sempre arrecerades en la seva proverbial discreció. Jordi Amat n’ha glossat tot el trajecte en un llibre esplèndid (sobre Josep Mª Vilaseca), com ho són sempre els seus llibres: “Un país a l’ombra”. Fèlix Martí va ser també, gairebé sempre, un home a l’ombra, que movia fils d’utilitat col·lectiva silenciosament, discretament, sense major guany. En Fèlix Martí, però, duraria poc a la direcció de la Fundació. El 1971, era detingut i empresonat per activitats contra el règim franquista, cosa que va fer imperativa la seva substitució a la direcció de la Fundació pel seu company Jordi Porta, mantenint-se, tanmateix, en el seu nucli dirigent i en el seu activisme democràtic, catalanista i religiós, aquest darrer amb una important activitat internacional. 

El 1975 era elegit president de Pax Romana, moviment internacional d’intel·lectuals catòlics. El 1984, creava el Centre UNESCO de Catalunya, que va dirigir fins al 2002, i l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós. El 2004, en ocasió del Fòrum de les Cultures de Barcelona, va impulsar el Parlament de les Religions. També va col·laborar amb Federico Mayor Zaragoza a Linguapax, Fundació per la Cultura de la Pau. El seu llibre “Diplomàtic sense estat” dona compte de la seva actuació internacional. I un altre llibre seu, “Déus desconeguts”, s’endinsa en un viatge iniciàtic per les religions de l’Orient (hinduisme, budisme...). 

Entretant, l’any 1974, cal ressenyar una seva incursió política significativa, encara que breu: va participar en la creació  del Reagrupament Socialista i Democràtic de Josep Pallach, a partir del grup que es reunia a l’Institut Francesc Eiximenis, al voltant de Josep Verde Aldea i que s’identificava com a “Socialistes Demòcrates Catalans”, amb efectius diversos, alguns  de l’entorn de la Fundació Bofill com Joaquim Ferrer, Rosa Domènech, Raimon Martínez Fraile, Joan Majó... i la mateixa Teresa Roca.    

El primer Fèlix Martí que vaig conèixer va ser el desembre de 1971. Era el meu company de cel·la, juntament amb Josep Urdeix, a la 4ª galeria de la presó Model de Barcelona. Ells dos, més grans que jo, en règim de “presó provisional”, camí del Tribunal d’Ordre Públic (TOP); jo, “depenent de l’autoritat militar”, que finalment s’inhibiria del meu cas. Ells hi eren d’abans que jo, mentre que jo m’hi vaig estar un parell de setmanes més que ell. El nostre hàbitat: unes lliteres i un llit metàl·lics, un rentamans, una tassa de vàter, per on desfilàvem ara l’un ara l’altre, sempre a la vista, i una finestra enreixada al capdamunt, des d’on es veia un pany de cel llunyà. Teníem uns plats d’alumini foradats, que havíem de tapar amb el dit perquè no s’escapés l’aproximació de brou que ens repartien. No teníem aquest problema amb les mandonguilles resseques que ens proveïen i que un repartidor malcarat de vegades ens llançava al vol. A l’hora del pati, confraternitzàvem sobretot amb els dirigents sindicals de la SEAT, de CISPALSA, etc., amb els que, de vegades, fèiem assemblees en un racó de pati (allí, no hi havia el risc de fora: que ens detinguessin i ens empresonessin). També xerràvem amb els presos comuns que asseguraven, sense excepció, no haver fet res de mal i ser allà per equivocació...      

Primer, aquell pres de nom Fèlix, em va semblar un home molt singular. Era de posat circumspecte i discret, un punt distant i misteriós, com de qui guarda un secret, però de seguida girava i es feia atent i proper, amatent a les necessitats dels altres. Això sí, no s’esplaiava, no tenia pressa a omplir els silencis. De conversa pausada i sàvia, escoltava molt i feia breus comentaris, els imprescindibles. Cap mot ni cap gest de més. Com qui sap que cal deixar que les coses flueixin i que només els moviments petits i oportuns tenen efecte: taoisme. No em va costar, però, descobrir-hi el patriota. I el cristià, dotat d’una forta vocació social. Vam parlar de Catalunya, de la llengua catalana, vam imaginar accions culturals favorables de dimensió internacional, també vam parlar de l’incipient moviment veïnal de Barcelona, del repte de la immigració i de la necessitat d’una integració respectuosa, de l’herència valuosa de les escoles municipals i de l’Institut-Escola de la Generalitat republicana... 

Em va dir que, quan tornés de la mili, passés a veure’l, que no podia ser que seguís absorbit en les eixorques rutines paleo-informàtiques en què treballava... Així ho vaig fer el 1974 i així va ser com vaig mutar cap al terreny de les polítiques culturals. Vaig entrar a treballar a la Fundació Bofill, dirigida ara per Jordi Porta, i a confegir l’arxiu del moviment veïnal -que, amb el temps, passaria a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB)- i a imaginar serveis possibles en favor dels moviments populars. Amb això i amb les tasques editores de difusió del coneixement que impulsava Oleguer Sarsanedas, la Fundació Bofill, per insistència de Teresa Roca, va desdoblar-se en la Fundació Serveis de Cultura Popular, dirigida per Josep Mª Vallès, des d’on vam impulsar projectes innovadors d’abast popular: la Universitat Popular del Besòs (Paco García de Haro), “Anella” de Gràcia (Eduard Delgado), Video-Nou d’acció veïnal (Pau Maragall, Carles Ametller...), el Centre d’Higiene Mental de Les Corts (Roser Pérez-Simó), les gires de l’Equip de Sexologia del Clínic, la sèrie de curtmetratges “Imatges i Fets dels Catalans”, etc., etc. 

Fèlix Martí, ha estat un factor decisiu per a moltes iniciatives, per a moltes persones, per a moltes realitats que l’han tingut a l’origen, sovint sense que ho sabessin, de manera sovint indirecta, amb un petit moviment oportú, des de l’anonimat, des de la satisfacció d’una íntima coherència. Home a l’ombra, de maneres taoistes.