Els debats electorals són un dels hits de qualsevol campanya. Tothom recorda el cara a cara entre Nixon i Kennedy, el primer que es va fer televisat als Estats Units. Se n'ha escrit molta literatura i s'ha teoritzat molt sobre el bon maquillatge del candidat demòcrata, en contraposició amb la suor del republicà. L'eloqüència de Kennedy, la seva serenitat i la bona tria del vestit van reforçar la seva imatge davant d'un Nixon dubitatiu i erràtic. Més de 66 milions de persones van seguir el debat entre els dos aspirants a la Casa Blanca. Era l'any 1960 i les eleccions van ser per al candidat del Partit Demòcrata.
Es desconeix realment si aquell debat va fer decantar la balança o va ser qualsevol altre element d'aquella campanya electoral, però el cert és que va marcar un abans i un després en la història dels debats polítics i de la televisió. Des d'aleshores, són una cita prevista en el camí cap a les eleccions i es poden fer en diferents formats. El cert, però, és que els experts assenyalen que tenen un efecte limitat a l'hora de condicionar el vot, que els candidats hi tenen més a perdre que a guanyar i que acostumen a ser un producte televisiu atractiu, però consumit sobretot pels convençuts.
González-Aznar, el primer cara a cara
La història mostra que la manera de fer debats és diferent a Catalunya i Espanya. Mentre a l'estat espanyol són habituals des de fa anys els cara a cara i els debats en formats més diversos, a Catalunya es manté el format clàssic, i no canviarà aquesta campanya. El primer cara a cara a l'Estat el van protagonitzar l'aleshores president socialista, Felipe González, en decadència i desgastat pels casos de corrupció, i s'enfrontava a un jove José María Aznar, que es preparava per arribar a la Moncloa. Era l'any 1993 i moderava el periodista Manuel Campo Vidal a Antena 3. També se'n va fer un a Tele5. Les eleccions les va guanyar el PSOE, però no va acabar la legislatura. L'any 1996, el PP d'Aznar arribaria a la Moncloa.
El documental Cara a cara, d'Onda Cero, detalla la intrahistòria d'aquell debat. Els que el van veure en directe recorden que la tensió que hi havia a l'ambient. El González-Aznar va ser la versió espanyola del Nixon-Kennedy. El PP, animat pels sondejos que els pronosticaven una majoria absoluta, sabia que la televisió tenia potencial, i per això havia creat un departament de Telegènia, dirigit per Jorge Rábago. Es va discutir, fins i tot, la temperatura del plató, que va ser de 21 graus per evitar precisament els errors de Nixon. Va ser especialment incòmode, també. La disputa pública sobre qui protagonitzaria els minuts finals.
"La nena" de Rajoy i el "bona nit i bona sort" de Zapatero
Des del 1993, els cara a cara han estat habituals en les campanyes espanyoles, especialment els últims anys, i s'han afegit als debats tradicionals amb tots els candidats amb representació parlamentària. Mariano Rajoy ha estat un dels principals protagonistes. Des de 2008 es va enfrontar de tu a tu a José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubalcaba i Pedro Sánchez. Al debat amb Zapatero, el cap de files socialista va acabar el minut d'or amb una frase que va fer fortuna: "Bona nit i bona sort".
La referència venia del periodista nord-americà Ed Murrow i el programa See It All, que va estar al punt de mira del senador republicà McCarthy en l'època de la caça de bruixes contra el comunisme. Més tard, Zapatero va explicar que amb aquella expressió volia fer una defensa de la llibertat d'expressió i una denúncia a qui insulta i denigra qui pensa diferent. La reflexió del candidat socialista, que continuaria a la Moncloa fins al 2011, arribava en un clima de creixent crispació a la política espanyola, fruit entre d'altres de la gestió dels atemptats de l'11-M. El 2008, quan s'intuïa la crisi econòmica, van debatre en prime time el vicepresident econòmic, Pedro Solbes, i el fitxatge del PP en aquest àmbit i expresident d'Endesa, Manuel Pizarro.
Un altre dels moments emblemàtics dels debats a dos a l'Estat va ser el de "la nena" de Rajoy. Amb els mateixos protagonistes i celebrat uns dies abans, el candidat del PP va utilitzar la metàfora d'una "nena" per exemplificar el problema de l'habitatge, la seguretat o els llocs de feina per a les futures generacions. Com tantes altres vegades, alguns sectors ho van considerar un encert i, altres, ho van percebre com una comparació ridícula. Després de dos cara a cara consecutius entre Zapatero i Rajoy, el candidat socialista va revalidar la Moncloa, però no acabaria la legislatura.
Nous formats i interessos
Amb la irrupció de noves forces polítiques que es presentaven com a alternativa al bipartidisme, com Podem o Ciutadans, els debats a Espanya també s'han adaptat. Hi ha hagut cara a cara entre Pablo Iglesias i Albert Rivera, com a representants de la "nova política", també amb Sánchez i sense els partits de la dreta. El 2015, Rajoy es va negar a assistir al debat a quatre i l'encarregada de defensa la posició del PP va ser Soraya Sáenz de Santamaría. Més recentment, a les eleccions de juliol de 2023, Sánchez i Alberto Núñez Feijóo van protagonitzar un intens cara a cara, que la majoria dels espectadors van coincidir que va ser favorable al candidat.
En els debats hi ha interessos que en alguns casos són explícits. Es va veure clar en les passades eleccions espanyoles. Sánchez tenia interès a incloure Vox als debats, per poder confrontar més fàcilment amb el PP i atiar el fantasma de l'extrema dreta. Feijóo es va negar a assistir al debat a quatre amb el PSOE, Vox i Sumar. Davant les càmeres, Sánchez i Yolanda Díaz van fer pinça contra el candidat ultraespanyolista en una campanya que va estar marcada per l'amenaça d'un govern de PP i Vox que destronés la coalició progressista que continua a la Moncloa.
A Catalunya s'imposen els clàssics; res de cara a cara
A Catalunya s'imposen els clàssics i no se surt del format rígid que encotilla, per exemple, els mitjans públics, sempre vigilats de prop per la Junta Electoral. TV3 ofereix debats electorals des de 1984 i convida els caps de llista dels partits amb representació al Parlament. El primer va ser poc abans de les eleccions de 1984, protagonitzat per Jordi Pujol, de Convergència i Unió, Eduard Bueno, d'Alianza Popular, Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC, Raimon Obiols, del PSC, i Heribert Barrera, d'ERC. La victòria les urnes seria per Pujol, que governaria fins als 2003. Ha plogut molt des d'aleshores, però el format del debat -amb les modernitzacions evidents i les noves cares- s'ha mantingut i en els darrers anys han tingut audiències destacades, superant el 20% de quota mitjana.
De cara a cara, cap ni un. Durant els anys de presidència de Pujol, l'aspirant socialista Pasqual Maragall ho va intentar, sense èxit. Quan Maragall va arribar a la presidència, era el jove candidat Artur Mas qui li llançava propostes, que tampoc van anar més enllà. La vegada que més a prop s'ha estat d'un debat cara a cara va ser amb el president José Montilla. Al debat de 2010, el líder del PSC va llançar el repte a Mas, que li va acceptar. Es va produir la imatge, un cop acabat el debat, dels dos candidats posant dia i hora, enmig del plató de TV3 davant la mirada de Josep Cuní i Mònica Terribas. Finalment, la Junta Electoral va prohibir-lo davant les queixes dels altres partits. No es va plantejar la possibilitat de recórrer als mitjans privats. Per això aquest cop Aragonès va optar directament per proposar-lo a Rac1, l'emissora del Grup Godó, o fer-lo sota el paraigua d'una entitat. A les municipals de Barcelona sí que hi ha hagut cara a cara a emissores privades.
Els intents d'Aragonès, sense èxit
No hi ha hagut cap cara a cara oficial a Catalunya en el marc d'una campanya electoral, malgrat els intents que uns i altres han fet en determinats moments. Amb l'horitzó del 12-M, un dels temes de la precampanya ha estat precisament aquest. Més enllà del tradicional que farà TV3 i altres mitjans, el candidat d'ERC, Pere Aragonès, ha ofert a Carles Puigdemont i Salvador Illa la possibilitat de debatre en diferents formats, sigui amb un cara a cara o a tres bandes, i tant a Catalunya com fora de les fronteres de l'Estat.
El líder republicà, que coneix bé el detall de la gestió i vol exhibir obra de govern, busca confrontar projectes amb els seus principals rivals, davant del risc de quedar desdibuixat en una campanya que pot ser polaritzada si guanya força la idea -promoguda pels juntaires- que l'únic que pot disputar la victòria al PSC és l'expresident. En un debat, els candidats tenen més a perdre que a guanyar i ni Illa ni Puigdemont han acceptat les propostes d'Aragonès. Aquest 12-M continuarà, si no hi ha un gir de guió en les pròximes setmanes, sense haver-hi debats que vagin més enllà del model tradicional.