Aquest dissabte el Front Ampli a Catalunya presenta el que han anomenat una "gran jornada de mobilització" i "porta a porta" al districte de l'Eixample de Barcelona. Això significa que es torna a apostar per un embat presencial i pel cop d'efecte de la política que va directament a les cases. No és nou, i de fet els Comuns fa temps que el tenen integrat, però sí que és una maniobra que té una intensitat més evident en alguns processos electorals. L'any 2019, des de Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, per les eleccions municipals, es va seguir una estratègia similar.
Llavors, la candidatura inspirada per unes converses amb un col·lectiu nord-americà (Working Families Party) que els havia assessorat dos anys abans. Van sortir amb l'objectiu d'arribar a 20.000 llars. Ara, volen recuperar aquell esperit, amb la mateixa cap de files però amb uns protagonsistes diferents: el Front Ampli i el Congrés dels Diputats. De fons, sonen alguns èxits recents de campanyes amb el mateix esperit, com la de Zohran Mamdani a Nova York.
L'estratègia és simple: es pot comptar amb quadres del partit, amb simpatitzants històrics o amb simples voluntaris que s'integren dins de la campanya com a part d'un fenomen polític molt concret. S'acostuma a fer en parella, amb un argumentari clau d'aspectes que es volen fer arribar a aquelles persones que es mostrin predisposades a conversar una estona i es recorda, també com a element clau, que sempre s'ha d'escoltar què pensa cada veí abans de plantejar-li les propostes polítiques. El que més es premia és connectar els problemes o les preocupacions que esmenta el ciutadà que obre la porta de casa amb les mesures que el partit polític té ja plantejades.
Pel que fa a unes eleccions espanyoles, la gran referència del mecanisme porta a porta és segurament la campanya de Pedro Sánchez (PSOE) l'any 2015. Llavors, es va anunciar la intenció d'arribar a set milions de llars. Ho van fer amb 50.000 voluntaris durant més de dos mesos. Ho feien impulsats per estudis polítics que reivindiquen el contacte directe com el sistema més efectiu a l'hora de condicionar el vot -i la implicació- de la gent, molt per sobre de les trucades o els fulletons. En aquell cas, però, l'impacte no va ser desbordant. Els socialistes arribarien a les urnes amb els resultats més baixos de la història en percentatge de votants (22%) i es quedarien amb 90 escons. Tanmateix, el context, en plena irrupció de Podem i amb un moment d'esmena històrica al bipartidisme, condiciona especialment l'anàlisi d'aquells comicis.
De Bush a Mamdani
Altres grans campanyes destacades que han recorregut al porta a porta tenen, sobretot, base als Estats Units. La més recent és la de Mamdani, alcalde de Nova York després de guanyar les eleccions municipals el novembre passat. El representant demòcrata va definir aquella estratègia com "el cor de la seva campanya", en plena disputa per l'alcaldia novaiorquesa, tot i que ja havia estat clau en les eleccions primàries que van acabar fent-lo candidat (els participants van picar més d'un milió de portes).
Igualment, abans George Bush (republicà) i John Kerry (demòcrata) havien representat grans disputes per presentar-se al màxim número possible de llars a les eleccions de 2004, fins i tot amb presència directa dels candidats. I, en un sentit molt similar, Barack Obama va convertir-ho en una mesura clau de la seva arrencada com a presidenciable, professionalitzant la xarxa de voluntaris perquè se sentissin seu el projecte d'arribar a la presidència dels Estats Units, el 2008.
Els porta a porta a Catalunya
En el cas nacional, els exemples més pròxims són la campanya de BComú l'any 2019, o la d'ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, l'any 2023. En el cas dels republicans, van optar per visitar 15.000 pisos dels 10 districtes de Barcelona per intentar augmentar la mobilització política. Llavors, la llista d'ERC ho definia com una política "pionera" en el seu espai polític i es fixava com a objectiu "convèncer els indecisos". De nou, però, és difícil establir una anàlisi molt clara de l'èxit de la mesura, ja que en aquell cas ERC va perdre la meitat de regidors (de 10 a 5), colpejats per l'efecte del retorn de Xavier Trias. En canvi, a Terrassa, Jordi Ballart va impulsar una via similar l'any 2019, en aquest cas a 20.000 llars, i va acabar sent alcalde.
Històricament, sobretot en eleccions locals, el porta a porta ha estat clau. Però hi ha estratègies curioses que superen aquest punt de partida. Un dels exemples més clars és la que va llançar l'any 2003 el PSC a l'Hospitalet de Llobregat, no per cap visita a les urnes municipals, sinó per potenciar la figura de Pasqual Maragall a les eleccions autonòmiques. El mateix alcalde Celestino Corbacho (PSC) s'hi va implicar, en els 50 equips que havien de visitar 15.000 pisos, i va vaticinar allò serviria per acabar amb els 23 anys de govern de Convergència i Unió (CiU). En aquell cas, els resultats socialistes a la Generalitat no els van donar la primera posició, però sí que els va permetre teixir un govern alternatiu i, tal com havia previst Corbacho, acabar amb l'hegemonia convergent.
Ara, el Front Ampli torna a confiar en els efectes (incerts) del porta a porta, tot i que en el terreny limitat de l'Eixample. De moment, tenen poc a perdre i és hora de multiplicar esforços, consideren des de la formació. Sobretot, els penalitza el canvi de nom i han de fer córrer que el Front Ampli és la nova marca de la principal coalició d'esquerres a l'Estat. En dues setmanes, han de capgirar les enquestes i aspirar a la la sintonia amb milions de votants.
