La història política de Lleida li dedicarà diverses pàgines a la figura d’Àngel Ros. El paer en cap ha capitalitzat el protagonisme a la capital del Segrià durant la darrera dècada gràcies al seu anhel d’exposició pública i a la seva innegable capacitat d’empatia, equiparable fins i tot a la que tenia Jordi Pujol. El socialista ha estat una figura amable i gens agressiva per la majoria de la societat durant molt de temps, i això, sumat al poc tremp dels partits opositors, li ha donat una aureola de líder capaç de resistir el progressiu naufragi del seu partit. Com més ha davallat la marca del PSC més ha crescut l’afirmació personal de l’alcalde, que va aconseguir guanyar amb majoria absoluta unes eleccions on els seus col·legues perdien cabres i collars arreu.

Lleida ha estat un graner socialista, sobretot, per la cara de Ros, que ha anat perdent brillantor, però, en els darrers mesos. Aquella imatge que el va aguantar a dalt ara el llasta fins al punt de fer-li més nosa que servei a un PSC que necessita més suports que mai. Cap partit li estén la mà als socialistes, i no ho fan perquè és Ros qui l’encapçala. Si Montse Mínguez o Fèlix Larrosa fossin els candidats a l’alcaldia, segur que trobarien ara per ara més suports. Per començar, el d’ERC, que ja ha deixat clar que si no pacta amb el PSC no és per animadversió al partit, sinó perquè no volen fer alcalde algú que, tot i ser encara el més llest de la classe, viu sota l’espasa de Dàmocles d’una imputació del fiscal.

Si l’acabaran imputant no se sap, però en aquest escenari d’incertesa és ben lògic que ningú vulgui fer-hi cap paper. Per això el president socialista serà alcalde de Lleida en minoria, una situació que l’obligarà a cedir molt més que ara i a buscar acords. No serà un problema per ell, però aquesta necessitat l’igualarà més a la resta.