26
de setembre
de
2020, 16:00
Actualitzat:
18:14h
Pedro Sánchez juga fort i no necessita xarxa de seguretat. Ja fa mesos que -tret d’algunes intervencions de Pablo Iglesias- els consells de ministres s'han convertit en un passeig militar del president més expansiu de la democràcia. Sánchez no escolta la vella guàrdia felipista del PSOE que va repescar a la Moncloa (Carmen Calvo es jubila en qüestió de mesos i Margarita Robles aspira a una plaça de magistrada al Tribunal Constitucional), ni tampoc el PSOE, reconvertit en comparsa.
Compta poc amb els companys de viatge de Podem, cada cop més col·laterals en el mapa de batalles del president i -tret de la superministra Yolanda Díaz- pendents de la seva supervivència com a partit. Fa i desfà només amb un nucli dur de fidels encapçalat pel seu cap de gabinet, Iván Redondo, autèntic gurú del Manual de resistencia. La prioritat és sempre mantenir la iniciativa.
Junts, Sánchez i Redondo han desplegat l'ofensiva més destacada de la política espanyola dels últims anys. Un moviment arriscat i valent per noquejar alhora el PP i Podem, els seus únics competidors, eixamplar els dominis del president i seduir a ERC per garantir-se l'estabilitat al Congrés.
Al punt de mira, dues peces de caça major: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, tocada i enfonsada per la gestió nefasta de la pandèmia, i el rei Felip VI, víctima d’un descrèdit que ell mateix aprofundeix dia a dia. Les enquestes en poder de la Moncloa diuen que tots dos cotitzen (molt) a la baixa a l’opinió pública espanyola. L'elecció, doncs, no és gratuïta.
Estat d'alarma o 155 per controlar Madrid
La pandèmia demana bocs expiatoris i tan Ayuso con Felip VI han fet punts per ser al centre de la diana. La presidenta de la Comunitat de Madrid és el mascaró de proa del PP i després de la treva de dilluns passat ha preferit fer cas omís de les recomanacions sanitàries de La Moncloa. Si cal, Sánchez està disposat a actuar sol a la capital i desbancar Ayuso amb la declaració de l'estat d'alarma o un 155 que li permeti exhibir determinació davant l'allau de contagis.
El cas de Felip VI és paradigmàtic i personal. Sánchez -amb qui ara despatxa telemàticament cada setmana- havia emplaçat el monarca a forçar la sortida de Joan Carles de Borbó de La Zarzuela i el seu trasllat a un altre punt de l'Estat -que no a l’estranger- per esmorteir la indignació popular pel cas de l’AVE a La Meca.
Felip VI va incomplir l'acord sobre Joan Carles I
Felip VI va complir la primera part de l'acord: Joan Carles va sortir de La Zarzuela sense data de tornada. Però no va frenar l'excursió del seu pare a Abu Dhabi i tampoc va donar a conèixer la destinació als ciutadans fins dies després, fet que va provocar la ira del president espanyol i l'inici d'aquest pols. Sánchez se sap guanyador, però no té pressa. No només perquè constitucionalment té dret a vetar de nou qualsevol acte públic del Rei, com el del CGPJ de divendres, sinó perquè el correctiu públic al monarca li aporta vots de Podem i arrossega Felip VI a mans del PP i de Vox, defensors a ultrança d’una monarquia obsoleta.
L’acte del CGPJ de divendres a Barcelona va ser només l'espurna que va fer evident aquest enfrontament. Acostumat a fer i desfer sense control, Felip VI havia confirmat al president del CGPJ la seva presència al lliurament dels despatxos als nous jutges sense demanar l'aval necessari de La Moncloa. Les invitacions impreses, les togues planxades i els convidats avisats, però ni una trucada al president.
Sánchez esperava una sentència imminent sobre la inhabilitació de Torra i -per primera vegada en vint anys- la Moncloa va parar la música. Sense signatura no hi ha viatge. És la pura aplicació de l'article 64.1 de la Constitució, diu La Moncloa malgrat que només diu que els actes del rei seran "refrendats pel president del govern", però també és un toc d'atenció sobre un monarca que -com denuncia Podem- fa mesos que mou fils a les instàncies del poder a Espanya en contra dels interessos de la coalició de govern progressista. Que quedi clar qui mana.
Un rei escorat a la dreta
La reacció de Felip Vi -evidenciar el seu malestar i queixar-se fent servir Lesmes de portaveu- no reforça l’etiqueta de neutralitat de la Corona. Més aviat és un autogol que retrata el rei al costat d'un CGPJ conservador que actua amb un mandat caducat. El monarca s’ha construït la imatge d'una figura parcial i inhàbil en època de reconstrucció de ponts. Contràriament al que calculava, el discurs del 3-O va ser el seu primer tret al peu. Ara, quan suma nous capítols, la Corona es va identificant com una institució opaca i sense aliats a l’arc esquerre del Congrés. Un error no forçat que Joan Carles de Borbó no hauria comès mai.
Sánchez encara ha vist marge per encarar l'aventura catalana, molt més incerta. El president creu que disposa de prou crèdit polític per pilotar una agenda d'acords. La debilitat de Pablo Casado -que viu des de fa mesos en una escena de Lost in translation per la Kitchen, les apostes fallides per Ayuso i Cayetana Álvarez de Toledo, i l'ombra de l'ambiciós Alberto Núñez Feijóo-, obre el camí.
De totes les apostes, aquesta és la més arriscada i també la que li pot donar rèdits a més llarg termini. L'anunci de l'inici de la tramitació dels indults -que el ministre Campo va deixar anar al Congrés- i la reforma del delicte de sedició donen aire a la reedició del pacte d'investidura i deixen Inés Arrimadas a l'estacada.
Acte de fe d'Esquerra?
El moviment, però, força ERC a encarar un acte de fe. Creure en Sánchez implica donar suport als pressupostos i resar perquè el president, aquest cop sí, converteixi el gest en realitat. L'esquer és llaminer si es té en compte que tant els indults com la reforma podrien arribar en prop de sis mesos, just per la campanya electoral catalana on Oriol Junqueras podria participar com a líder del partit.
Si Sánchez fa realitat la seva promesa propulsarà enormement a ERC a les urnes perquè validarà la seva aposta pel diàleg enfront d'un unilateralisme de JxCAT que haurà quedat com a estèril. Però encara que es faci realitat, la recepta dels indults té matisos. En primer lloc perquè els socialistes calculen que, si es concedissin, els indults serien parcials i es mantindrien les inhabilitacions a Junqueras i la resta de condemnats. En segon lloc per la potestat del Tribunal Suprem, on Lesmes i Marchena seguiran movent fils, de revocar l'indult fruit d’un recurs com els que han anunciat PP, Vox i Cs. Ja ho ha fet en diverses ocasions, l’última el 2018.
Fitxes damunt la taula
Sigui com sigui, Sánchez ha estès les fitxes del tauler. La seva trajectòria el dibuixa com immune als interessos dels poders fàctics que l'han intentat derrocar des que es va presentar a les primàries del PSOE contra Susana Díaz. Per ara en té prou amb La Moncloa i el BOE. Però també el retraten com un president líquid, capaç de desdir-se de qualsevol compromís en cas d'accident.
La seva actuació el pot acabar presentant com el pacificador de la Catalunya post-1-O, o bé convertir-lo com l'enèsim venedor de fum que acaba concloent -com tots els presidents que l’han precedit- que el puzle català és massa car de resoldre i, si de cas, ja ho farà el següent inquilí de La Moncloa.
Compta poc amb els companys de viatge de Podem, cada cop més col·laterals en el mapa de batalles del president i -tret de la superministra Yolanda Díaz- pendents de la seva supervivència com a partit. Fa i desfà només amb un nucli dur de fidels encapçalat pel seu cap de gabinet, Iván Redondo, autèntic gurú del Manual de resistencia. La prioritat és sempre mantenir la iniciativa.
Junts, Sánchez i Redondo han desplegat l'ofensiva més destacada de la política espanyola dels últims anys. Un moviment arriscat i valent per noquejar alhora el PP i Podem, els seus únics competidors, eixamplar els dominis del president i seduir a ERC per garantir-se l'estabilitat al Congrés.
Al punt de mira, dues peces de caça major: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, tocada i enfonsada per la gestió nefasta de la pandèmia, i el rei Felip VI, víctima d’un descrèdit que ell mateix aprofundeix dia a dia. Les enquestes en poder de la Moncloa diuen que tots dos cotitzen (molt) a la baixa a l’opinió pública espanyola. L'elecció, doncs, no és gratuïta.
Estat d'alarma o 155 per controlar Madrid
La pandèmia demana bocs expiatoris i tan Ayuso con Felip VI han fet punts per ser al centre de la diana. La presidenta de la Comunitat de Madrid és el mascaró de proa del PP i després de la treva de dilluns passat ha preferit fer cas omís de les recomanacions sanitàries de La Moncloa. Si cal, Sánchez està disposat a actuar sol a la capital i desbancar Ayuso amb la declaració de l'estat d'alarma o un 155 que li permeti exhibir determinació davant l'allau de contagis.
El cas de Felip VI és paradigmàtic i personal. Sánchez -amb qui ara despatxa telemàticament cada setmana- havia emplaçat el monarca a forçar la sortida de Joan Carles de Borbó de La Zarzuela i el seu trasllat a un altre punt de l'Estat -que no a l’estranger- per esmorteir la indignació popular pel cas de l’AVE a La Meca.
Felip VI va incomplir l'acord sobre Joan Carles I
Felip VI va complir la primera part de l'acord: Joan Carles va sortir de La Zarzuela sense data de tornada. Però no va frenar l'excursió del seu pare a Abu Dhabi i tampoc va donar a conèixer la destinació als ciutadans fins dies després, fet que va provocar la ira del president espanyol i l'inici d'aquest pols. Sánchez se sap guanyador, però no té pressa. No només perquè constitucionalment té dret a vetar de nou qualsevol acte públic del Rei, com el del CGPJ de divendres, sinó perquè el correctiu públic al monarca li aporta vots de Podem i arrossega Felip VI a mans del PP i de Vox, defensors a ultrança d’una monarquia obsoleta.
L’acte del CGPJ de divendres a Barcelona va ser només l'espurna que va fer evident aquest enfrontament. Acostumat a fer i desfer sense control, Felip VI havia confirmat al president del CGPJ la seva presència al lliurament dels despatxos als nous jutges sense demanar l'aval necessari de La Moncloa. Les invitacions impreses, les togues planxades i els convidats avisats, però ni una trucada al president.
Sánchez esperava una sentència imminent sobre la inhabilitació de Torra i -per primera vegada en vint anys- la Moncloa va parar la música. Sense signatura no hi ha viatge. És la pura aplicació de l'article 64.1 de la Constitució, diu La Moncloa malgrat que només diu que els actes del rei seran "refrendats pel president del govern", però també és un toc d'atenció sobre un monarca que -com denuncia Podem- fa mesos que mou fils a les instàncies del poder a Espanya en contra dels interessos de la coalició de govern progressista. Que quedi clar qui mana.
Un rei escorat a la dreta
La reacció de Felip Vi -evidenciar el seu malestar i queixar-se fent servir Lesmes de portaveu- no reforça l’etiqueta de neutralitat de la Corona. Més aviat és un autogol que retrata el rei al costat d'un CGPJ conservador que actua amb un mandat caducat. El monarca s’ha construït la imatge d'una figura parcial i inhàbil en època de reconstrucció de ponts. Contràriament al que calculava, el discurs del 3-O va ser el seu primer tret al peu. Ara, quan suma nous capítols, la Corona es va identificant com una institució opaca i sense aliats a l’arc esquerre del Congrés. Un error no forçat que Joan Carles de Borbó no hauria comès mai.
Sánchez encara ha vist marge per encarar l'aventura catalana, molt més incerta. El president creu que disposa de prou crèdit polític per pilotar una agenda d'acords. La debilitat de Pablo Casado -que viu des de fa mesos en una escena de Lost in translation per la Kitchen, les apostes fallides per Ayuso i Cayetana Álvarez de Toledo, i l'ombra de l'ambiciós Alberto Núñez Feijóo-, obre el camí.
De totes les apostes, aquesta és la més arriscada i també la que li pot donar rèdits a més llarg termini. L'anunci de l'inici de la tramitació dels indults -que el ministre Campo va deixar anar al Congrés- i la reforma del delicte de sedició donen aire a la reedició del pacte d'investidura i deixen Inés Arrimadas a l'estacada.
Acte de fe d'Esquerra?
El moviment, però, força ERC a encarar un acte de fe. Creure en Sánchez implica donar suport als pressupostos i resar perquè el president, aquest cop sí, converteixi el gest en realitat. L'esquer és llaminer si es té en compte que tant els indults com la reforma podrien arribar en prop de sis mesos, just per la campanya electoral catalana on Oriol Junqueras podria participar com a líder del partit.
Si Sánchez fa realitat la seva promesa propulsarà enormement a ERC a les urnes perquè validarà la seva aposta pel diàleg enfront d'un unilateralisme de JxCAT que haurà quedat com a estèril. Però encara que es faci realitat, la recepta dels indults té matisos. En primer lloc perquè els socialistes calculen que, si es concedissin, els indults serien parcials i es mantindrien les inhabilitacions a Junqueras i la resta de condemnats. En segon lloc per la potestat del Tribunal Suprem, on Lesmes i Marchena seguiran movent fils, de revocar l'indult fruit d’un recurs com els que han anunciat PP, Vox i Cs. Ja ho ha fet en diverses ocasions, l’última el 2018.
Fitxes damunt la taula
Sigui com sigui, Sánchez ha estès les fitxes del tauler. La seva trajectòria el dibuixa com immune als interessos dels poders fàctics que l'han intentat derrocar des que es va presentar a les primàries del PSOE contra Susana Díaz. Per ara en té prou amb La Moncloa i el BOE. Però també el retraten com un president líquid, capaç de desdir-se de qualsevol compromís en cas d'accident.
La seva actuació el pot acabar presentant com el pacificador de la Catalunya post-1-O, o bé convertir-lo com l'enèsim venedor de fum que acaba concloent -com tots els presidents que l’han precedit- que el puzle català és massa car de resoldre i, si de cas, ja ho farà el següent inquilí de La Moncloa.