L'operació dels serveis secrets espanyols a Andorra tenia per objectiu la voladura controlada de Jordi Pujol com a referent d'una part del catalanisme, la que pressuposen més dubitativa i fàcil de descavalcar del procés polític. De passada, l'estat feia un advertiment seriós a les elits econòmiques catalanes, que veurien perillar la laxitud tradicional del règim derivat dels pactes de finals dels anys setanta. En últim terme, a més, era lògic pensar que el cas Pujol tensionés les relacions entre CiU i ERC, d'una banda, i, de l'altra, que afectés inevitablement la credibilitat global dels líders del procés sobiranista.

Però, com passa sovint, la càrrega explosiva ha resultat excessiva i l'enderrocament de Pujol s'està emportant per davant bastantes més coses de les previstes. D'entrada, l'opinió pública catalana està prenent consciència de les dimensions reals del frau fiscal i, sobretot, de la tolerància de l'estat respecte a aquestes activitats. Pujol ha estat denunciat -ara- per conveniència política i no pas -fa temps- per zel fiscal. El règim de Madrid ha afegit una mica més de desprestigi a la seva imatge pública davant la societat catalana.

Paral·lelament, la banca andorrana s'ha ficat en un bon embolic. Per primer cop el focus de l'opinió pública intenta il·luminar què és el que ha passat en el cas Pujol i, conseqüentment, quina mena de pràctiques són les que regeixen en aquelles entitats opaques. D'altra banda, la intranquil·litat dels seus clients catalans deu ser considerable, i més encara amb la perspectiva d'una acceleració política sense precedents.

En definitiva, els tentacles del règim ("la casta", com s'ha posat de moda dir-ne ara) han actuat des de l'ombra però, en fer-se visibles els efectes, han evidenciat l'existència del monstre. Així doncs, comença l'últim acte.