05
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
14:52h
Els congressos que ha celebrat el Partit Popular (PP) per renovar les seves direccions regionals després del congrés estatal del febrer han suposat un seguit de canvis importants en el paisatge de la dreta espanyola. Diversos dirigents que han jugat un paper destacat els darrers anys han dit adéu o han començat a anar-se, i s'han consolidat lideratges que formaran el nucli dur del "nou" PP .
El reforçament de la posició de Fernando Martínez Maillo, confirmat com a coordinador general i, per tant, número tres després de Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal, és evident i s'ha notat especialment a Castella-Lleó. Cristina Cifuentes emergeix com a nova lideresa madrilenya en versió liberal i la crisi a Múrcia fa sorgir el lideratge d'un joveníssim López Miras.
Múrcia: les contradiccions del discurs anticorrupció
Amb la dimissió del president de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, el PP s'ha tret de sobre un pes pesant que ha anat arrossegant des que es va conèixer la imputació del dirigent popular en el cas Auditori (una derivada de Púnica, amb acusació de frau, falsedat en document públic, prevaricació continuada i malversació de cabals públics). El pacte amb Ciutadans en una regió que és un feu del PP, feia impossible mantenir Sánchez. L'amenaça d'una moció de censura portava el fantasma d'una fórmula tripartita amb PSOE, Ciutadans i Podem.
Les setmanes anteriors, el PP ha viscut la gestió d'una crisi al millor estil Mariano Rajoy: declaracions públiques en defensa de la seva innocència pressions sotamà perquè Sánchez dimitís, reelecció del president en el congrés regional del març, al qual no va assistir un Rajoy que esperava pacientment la retirada per desgast del murcià, i, finalment, petició formal a Sánchez perquè plegués.
Un nou baró regional apareix en l'horitzó: Fernando López Miras, 33 anys, que milita al PP des del 2008, llicenciat en dret, de verb fàcil i format a l'ombra d'un Sánchez que l'ha proposat com a successor, però de qui s'haurà de desmarcar ben aviat si vol construir la seva pròpia carrera política.
Castella-Lleó: el llarg adéu de Juan Vicente Herrera
L'1 d'abril passarà a la història de Castella-Lleó. El congrés celebrat pel PP a la comunitat va suposar l'inici d'un llarg comiat: el de Juan Vicente Herrera, encara president de la regió, però que ha cedit el lideratge del partit. Herrera, un baró poderós fins fa ben poc, ha estat un poder fàctic dins del PP des que va fer-se amb el govern castellà el 2001. Continuarà presidint la comunitat fins a les eleccions del 2019, però ja sap qui és el nou cap del partit, Alfonso Fernández Mañueco, alcalde de Salamanca, que té el suport de Fernando Martínez Maillo, coordinador general del PP espanyol i veritable nou home fort del territori.
El PP castella-lleonès ha viscut un pols intern d'envergadura. Herrera va decidir finalment no competir per continuar al capdavant del partit, però hi va haver dues candidatures. L'alcalde de Lleó, Antonio Silván, va tenir el suport d'Herrera enfront Fernández Mañueco. Va ser aquest qui es va imposar en les primàries amb el 67% dels vots enfront el 31% de Silván. Al PP s'ha imposat un sistema de doble volta: en la primera, vota tota la militància i si el guanyador s'imposa amb més del 50% amb un 15% de diferència, queda proclamat únic candidat i el congrés tan sols ha de ratificar-ho.
En el congrés, Herrera i Rajoy s'han dedicat paraules amables, però alguna cosa es va trencar entre tots dos el maig del 2015, després de les pèrdues del PP en les eleccions autonòmiques i municipals, quan Herrera va dir en una entrevista, a la pregunta de si Rajoy havia de continuar: "Mira't al mirall i respon-te a tu mateix". Una insinuació que el president del govern potser no ha perdonat. Herrera va amagar amb la seva retirada en diverses ocasions, però no estava disposat a continuar si no podia situar Silván al cim del partit. Rajoy li va dir que no.
La Rioja: Soraya se l'ha d'embeinar
La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tenia ben preparada la candidatura de l'alcaldessa de Logronyo, Cuca Gamarra, per ascendir al lideratge del PP de la Rioja. Al final, però, se l'ha hagut d'embeinar. Serà José Ignacio Ceniceros, el president de la comunitat, qui lideri també el partit. Per 1.172 a 1.063, Ceniceros es va imposar a Gamarra davant la mirada atònita de Martínez Maillo. A Génova també donaven per feta la victòria de Gamarra, que tenia, a més, el suport del cacic local i "etern" president regional, Pedro Saiz, apartat del poder després de la pèrdua de la majoria absoluta el 2015 i els pactes subscrits amb Ciudadanos. Ha estat l'única derrota clara de l'aparell de Génova i de Soraya alhora en aquest procés de congressos.
Madrid: Cifuentes liquida el partit d'Esperanza
El congrés del PP madrileny va certificar el 17 de març la fi d'una era, que de fet ja havia conclòs, la d'Esperanza Aguirre. La lideresa, erosionada després dels escàndols de corrupció que han cremat els qui van ser els seus principals col·laboradors, i derrotada per la resistència de Mariano Rajoy, ha sortit d'escena. Cristina Cifuentes va ser elegida presidenta del partit a la comunitat, després de derrotar dies abans la llista de Luis Asúa, exregidor a la capital, vinculat a Aguirre i que va sumar amb prou feines un 11% de la militància, entre ells el sector més conservador reticent a les posicions liberals de Cifuentes en avortament.
A diferència de Múrcia, Rajoy sí que assistir al congrés. I María Dolores de Cospedal, i Sáenz de Santamaría. Això malgrat el fet que tots saben que Cifuentes corre la seva cursa personal, i que és, com els anteriors líders madrilenys del partit, d'Aguirre a Ruiz Gallardón, una ambició que va a la seva. Ja es va desmarcar de la direcció de Génova defensant les primàries.
La realitat de les xifres de militants
Les primàries dels partits tenen, entre altres virtualitats, la de mostrar la realitat que s'amaga darrera de les afirmacions sobre les xifres de militants. El cas del PP de Madrid és un bon exemple. Des de la direcció s'havia arribat a parlar de 98.000 afiliats, però el cert és que es van inscriure tan sols poc més de 8.000 per votar en la primera ronda a un dels dos aspirants (6.944 per a Cifuentes per 1.095 d'Asúa). Un percentatge ben baix si es té en compte que hi havia dos candidats i que darrera d'Asúa sempre es va creure que hi havia Aguirre.
El reforçament de la posició de Fernando Martínez Maillo, confirmat com a coordinador general i, per tant, número tres després de Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal, és evident i s'ha notat especialment a Castella-Lleó. Cristina Cifuentes emergeix com a nova lideresa madrilenya en versió liberal i la crisi a Múrcia fa sorgir el lideratge d'un joveníssim López Miras.
Múrcia: les contradiccions del discurs anticorrupció
Amb la dimissió del president de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, el PP s'ha tret de sobre un pes pesant que ha anat arrossegant des que es va conèixer la imputació del dirigent popular en el cas Auditori (una derivada de Púnica, amb acusació de frau, falsedat en document públic, prevaricació continuada i malversació de cabals públics). El pacte amb Ciutadans en una regió que és un feu del PP, feia impossible mantenir Sánchez. L'amenaça d'una moció de censura portava el fantasma d'una fórmula tripartita amb PSOE, Ciutadans i Podem.
Les setmanes anteriors, el PP ha viscut la gestió d'una crisi al millor estil Mariano Rajoy: declaracions públiques en defensa de la seva innocència pressions sotamà perquè Sánchez dimitís, reelecció del president en el congrés regional del març, al qual no va assistir un Rajoy que esperava pacientment la retirada per desgast del murcià, i, finalment, petició formal a Sánchez perquè plegués.
Un nou baró regional apareix en l'horitzó: Fernando López Miras, 33 anys, que milita al PP des del 2008, llicenciat en dret, de verb fàcil i format a l'ombra d'un Sánchez que l'ha proposat com a successor, però de qui s'haurà de desmarcar ben aviat si vol construir la seva pròpia carrera política.
Castella-Lleó: el llarg adéu de Juan Vicente Herrera
L'1 d'abril passarà a la història de Castella-Lleó. El congrés celebrat pel PP a la comunitat va suposar l'inici d'un llarg comiat: el de Juan Vicente Herrera, encara president de la regió, però que ha cedit el lideratge del partit. Herrera, un baró poderós fins fa ben poc, ha estat un poder fàctic dins del PP des que va fer-se amb el govern castellà el 2001. Continuarà presidint la comunitat fins a les eleccions del 2019, però ja sap qui és el nou cap del partit, Alfonso Fernández Mañueco, alcalde de Salamanca, que té el suport de Fernando Martínez Maillo, coordinador general del PP espanyol i veritable nou home fort del territori.
El PP castella-lleonès ha viscut un pols intern d'envergadura. Herrera va decidir finalment no competir per continuar al capdavant del partit, però hi va haver dues candidatures. L'alcalde de Lleó, Antonio Silván, va tenir el suport d'Herrera enfront Fernández Mañueco. Va ser aquest qui es va imposar en les primàries amb el 67% dels vots enfront el 31% de Silván. Al PP s'ha imposat un sistema de doble volta: en la primera, vota tota la militància i si el guanyador s'imposa amb més del 50% amb un 15% de diferència, queda proclamat únic candidat i el congrés tan sols ha de ratificar-ho.
En el congrés, Herrera i Rajoy s'han dedicat paraules amables, però alguna cosa es va trencar entre tots dos el maig del 2015, després de les pèrdues del PP en les eleccions autonòmiques i municipals, quan Herrera va dir en una entrevista, a la pregunta de si Rajoy havia de continuar: "Mira't al mirall i respon-te a tu mateix". Una insinuació que el president del govern potser no ha perdonat. Herrera va amagar amb la seva retirada en diverses ocasions, però no estava disposat a continuar si no podia situar Silván al cim del partit. Rajoy li va dir que no.
La Rioja: Soraya se l'ha d'embeinar
La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tenia ben preparada la candidatura de l'alcaldessa de Logronyo, Cuca Gamarra, per ascendir al lideratge del PP de la Rioja. Al final, però, se l'ha hagut d'embeinar. Serà José Ignacio Ceniceros, el president de la comunitat, qui lideri també el partit. Per 1.172 a 1.063, Ceniceros es va imposar a Gamarra davant la mirada atònita de Martínez Maillo. A Génova també donaven per feta la victòria de Gamarra, que tenia, a més, el suport del cacic local i "etern" president regional, Pedro Saiz, apartat del poder després de la pèrdua de la majoria absoluta el 2015 i els pactes subscrits amb Ciudadanos. Ha estat l'única derrota clara de l'aparell de Génova i de Soraya alhora en aquest procés de congressos.
Madrid: Cifuentes liquida el partit d'Esperanza
El congrés del PP madrileny va certificar el 17 de març la fi d'una era, que de fet ja havia conclòs, la d'Esperanza Aguirre. La lideresa, erosionada després dels escàndols de corrupció que han cremat els qui van ser els seus principals col·laboradors, i derrotada per la resistència de Mariano Rajoy, ha sortit d'escena. Cristina Cifuentes va ser elegida presidenta del partit a la comunitat, després de derrotar dies abans la llista de Luis Asúa, exregidor a la capital, vinculat a Aguirre i que va sumar amb prou feines un 11% de la militància, entre ells el sector més conservador reticent a les posicions liberals de Cifuentes en avortament.
A diferència de Múrcia, Rajoy sí que assistir al congrés. I María Dolores de Cospedal, i Sáenz de Santamaría. Això malgrat el fet que tots saben que Cifuentes corre la seva cursa personal, i que és, com els anteriors líders madrilenys del partit, d'Aguirre a Ruiz Gallardón, una ambició que va a la seva. Ja es va desmarcar de la direcció de Génova defensant les primàries.
La realitat de les xifres de militants
Les primàries dels partits tenen, entre altres virtualitats, la de mostrar la realitat que s'amaga darrera de les afirmacions sobre les xifres de militants. El cas del PP de Madrid és un bon exemple. Des de la direcció s'havia arribat a parlar de 98.000 afiliats, però el cert és que es van inscriure tan sols poc més de 8.000 per votar en la primera ronda a un dels dos aspirants (6.944 per a Cifuentes per 1.095 d'Asúa). Un percentatge ben baix si es té en compte que hi havia dos candidats i que darrera d'Asúa sempre es va creure que hi havia Aguirre.