A la plataforma Filmin hi ha un documental que retrata la confecció de Podem a l'estat espanyol. Ho fa des de dins, entre converses, actes i viatges dels protagonistes d'aquell 2015 en què s'estava construint una estructura que acabaria presentant-se a les eleccions estatals del 20 de desembre per esmenar la vella política. Una de les últimes escenes d'aquest documental (Política, manual de instrucciones) retrata el passeig triomfal de la nit electoral, el que anava des de les bambolines de la seu de Podem on el nucli dur del partit seguia el recompte fins al faristol on farien les primeres valoracions dels resultats a les urnes. En aquesta caminada s'hi veia Pablo Iglesias i, just darrere seu, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa i també Irene Montero. Acabaven d'aconseguir 69 escons i més de cinc milions de vots, tan sols 350.000 suports menys que el PSOE.
Ara fa més de 10 anys d'aquell moment i el temps ha anat erosionat la fotografia. D'aquells quatre noms que encapçalaven el camí cap a l'escenari de valoració d'uns resultats pletòrics, a la primera línia política de Podem només en queda un: Irene Montero. I enganxada a aquesta certesa hi ha una incògnita. Què queda d'aquells més de cinc milions de votants que van apostar per la formació morada? Les perspectives no són especialment encoratjadores. Per primera vegada des d'aquell 2015, Podem es presenta a unes eleccions espanyoles únicament amb les seves sigles (a 42 de les 52 circumscripcions electorals), i ho fa a banda del Front Ampli, on s'acumulen els seus anteriors companys de coalició.
Aquest escenari inèdit deixa una figura persistent al capdavant de tot: Montero, l'últim vestigi d'una sacsejada imprevista a l'establishment. No és ben bé l'únic, esclar. L'acompanyen dins del partit personalitats rellevants ja des de l'inici, com Pablo Echenique o Ione Belarra, ara secretària general. Però sí que és la darrera resistència de la primera línia pública d'aquella nit del 20 de desembre de 2015. Iglesias va apartar-se'n després de perdre les autonòmiques contra Ayuso (2021), mentre que Errejón i Bescansa n'havien sortit abans per diferències, precisament, amb el secretari general del moment.
Les renúncies de Montero
Però Irene Montero està acostumada a les renúncies i als salts al buit per Podem. És poc menys que un soldat del projecte polític. En els seus inicis, venia d'haver excel·lit en la llicenciatura de Psicologia i d'haver aconseguit 9 matrícules d'honor de 15 assignatures que tenia el màster en Psicologia de l'Educació i, quan preparava una trajectòria com a investigadora que incloïa la possibilitat d'una estada de recerca a Harvard, la construcció de Podem la va fer apartar-ho tot. La política, i aquell projecte encara farcit de possibilitats, seria la seva prioritat.
Abans, però ja havia militat políticament. Als setze anys formava part de les Joventuts Comunistes d'Espanya, de moviments estudiantils i del 15-M. També s'havia sumat a les assemblees i a les protestes de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) en plena eclosió dels estralls de la crisi financera. En aquells moments, Belarra explicava que Montero arribava a la facultat i es rentava les dents al lavabo perquè no havia tingut temps de passar per casa, entre militàncies i estudis.
Segell de govern i distàncies amb Sumar
Amb Pablo Iglesias l'entesa dins de Podem seria fulgurant, va passar a dirigir ràpidament el gabinet de qui va ser nomenat secretari general el 2015 i, aquell mateix any, a les eleccions estatals ella aconseguiria un escó per Madrid. Es consolidava així la irrupció d'un perfil que després resistiria anades i vingudes. Ara, curiosament, lluita pel mateix obejctiu. Obtenir almenys un escó per Madrid, una fita que de moment no totes les enquestes garanteixen.
En aquesta dècada, la figura d'Irene Montero ha abraçat, per convicció o per manca d'alternatives, una exposició de la intimitat com poques vegades s'havia fet a la política espanyola. Als atacs dels mitjans conservadors contra Podem es van anar sumant els assenyalaments particulars contra Montero i Iglesias, especialment arran que es compressin -amb hipoteca a trenta anys- una casa a Galapagar. Després, en la seva etapa com a ministra d'Igualtat en un govern liderat pel PSOE, la política més identificable de Podem va poder segellar la coneguda com a llei del només sí és sí, però també la llei trans i LGTBI o la reforma de la llei de l'avortament, per augmentar els drets de les menors d'edat.
En aquells moments de màxima exposició, Montero rebia atacs masclistes que van comportar en diverses ocasions la solidaritat explícita d'altres representants polítiques, com Ada Colau. També havien compartit actes polítics en el passat. Tanmateix, en l'actualitat, aquells exercicis de suport no han acabat acompanyats d'una complicitat política permanent. Aquest 29-N concorreran per separat, de forma general, a l'Estat. Una per Podem, l'altra pel Front Ampli. És el resultat, també, d'un distanciament que ja s'havia manifestat amb la confecció de les llistes electorals del 2023, on Montero va ser vetada de les llistes de Sumar, la llavors d'un trencament que es donaria pocs mesos després al Congrés, amb Podem marxant al grup mixte.
A més, a Catalunya, Irene Montero ha tancat un pacte amb Gabriel Rufián (ERC) per integrar-se dins les llistes republicanes. I, en un acte recent dels dos socis de candidatura, a Nou Barris, Montero va llançar un missatge als seus antics companys de viatge polític: "El front som nosaltres". Ho deia exactament des de la mateixa plaça on deu anys abans Iglesias havia compartit escenari amb Colau.
Ara, Podem busca sobreviure i s'encomana a la seva veu més reconeixible. La darrera figura d'un passat que ara ha de demostrar quanta vida li queda.
