Julián Casanova és un dels historiadors espanyols més prestigiosos, amb títols com Del carrer al front. L'anarcosindicalisme a Espanya 1901-1939, L'Església de Franco o República i guerra civil. Ara acaba de publicar Franco(Crítica), una biografia que és també culminació de molts anys de recerca en la història contemporània espanyola.
Catedràtic de la Universitat de Saragossa, ha estat professor visitant de la Universitat Central Europea de Budapest, una estada que li ha permès viure sobre el terreny la consolidació d’un dels grans exponents de la dreta autoritària com Viktor Orbán. Hi conversem a la cafeteria Laie, on dissecciona aquest dictador que, cinquanta anys després de la seva mort, encara és molt present.
Per què un nou llibre sobre Franco?
És nou, però és la culminació d’un seguit de llibres que jo he escrit sobre la dictadura, Espanya i el segle XX, i creia que era el moment de culminar tot això en una narració precisa, atractiva, per a un grup diferent de gent que no ha llegit molt sobre Franco.
Més enllà dels cinquanta anys.
Sí el 50 aniversari va ser una coincidència. Aquest és un llibre que fa temps que elaboro i quan ja el tenia pràcticament acabat, me’n vaig anar un any sencer als Estats Units a conèixer les biografies de totes les persones que han tractat Franco en el pla internacional o que han coexistit amb ell. I acabo d’escriure el llibre el 2024. Com que ara tot sembla molt superficial, hi ha gent que creu que ara jo m’he afanyat el darrer any per escriure un Franco.
Està molt pensat per a les noves generacions?
Crec que sí. Més que mai. Aquest llibre està més pensat que mai perquè jo veia que hi ha un dèficit ja no només en l’educació, sinó que en els darrers anys hi ha hagut gent que ha volgut posar de nou Franco en l’altar de la història del segle XX espanyol. Sempre he escrit per a les generacions joves, però amb aquest llibre ho faig més que abans.
Acostant-nos una mica al personatge, dona bastants detalls sobre la infantesa del dictador, aquell pare alcohòlic que abandona la mare. Després apareix també un capítol escabrós, quan arriba a l’Acadèmia de Toledo, amb les quintades que pateix. Fins i tot explica com, pel fet de tenir catorze anys i ser baix, l’obliguen a desfilar amb un mosquetó de fusta.
Això ho explica la seva filla. Sempre es diu això d’alguns personatges perquè han arribat a una posició. Com Stalin, Hitler, com si no haguessin arribat fins a on han arribat sense això. Però Franco és el més normal de tots. M’explico. Mussolini és un exsocialista que ha de convèncer les classes dominants que és un home en qui poden confiar. Hitler és un caporal de l’exèrcit més potent del món. Stalin ve de la Revolució. Però Franco ja és un general que ha estat cap de l’estat major, que ha estat general a l’Àfrica. No ha de convèncer ningú que pot dirigir. I ell canvia la història del seu pare, fa una recomposició del pare perquè a Raza el col·loca com un heroi. Franco reinventa la seva vida.
"Franco reinventa la seva vida. Al pare, amb qui va tenir una mala relació, el presenta com un heroi a 'Raza'"
La relació amb el pare en la vida real com va ser?
Molt dolenta. És que el pare va abandonar la casa quan ell va anar a l’Acadèmia. A 14 anys i fora del seu ambient, que en realitat hagués estat l’Armada, però que després de la pèrdua de les colònies tenia poca estructura. Fixi’s, si un país té l’Armada molt potent, els militars no entren en política. És el paradigma britànic. Els que donen els cops d’estat són la infanteria i l’artilleria. Franco va a l’exèrcit de terra i això li canvia la vida. No hi ha un guió escrit. I tampoc li plouen les medalles i els ascensos perquè sigui un soldat coratjós. Ell ho calcula racionalment. I recorre als mitjans de comunicació i a les revistes del cor molt aviat.
Sap utilitzar el culte a la imatge.
Sí. Ara, això no hauria servit de res sense la Guerra Civil, si l’Església no l’hagués qualificat de Croada, que era una conversió d’un acte criminal com un cop d’estat en una croada salvadora.
No s’entén Franco sense l’Àfrica?
Ell mateix ho deia així. Ell ho explica a un periodista, Manuel Aznar, el 1938: a l’Àfrica comença la possibilitat de tornar a fer Espanya gran, és com el gran desgreuge després de la pèrdua de les colònies.
El fet que fos algú de l’ala africanista de l’exèrcit, fins a quin punt va fer que el franquisme fos el que va ser?
Tal com es va fer la reforma militar de la República, feta per Manuel Azaña, era impossible que els colpistes no haguessin estat africanistes. Des de l’esquerra sempre s’ha dit que l’exèrcit actua el 1936 per defensar l’ordre social. Però també hi ha una part molt important corporativa, de defensa de l’aparell de l’Estat d’on els ha tret Azaña. Mola, Sanjurjo, però també el gruix de l’oficialitat que participa en el 18 de juliol havia passat per l’Àfrica. I una altra part petita ha passat per l’Acadèmia. Franco es va endur a l’Acadèmia General Militar alguns militars que havien passat amb ell quatre anys o més a l’Àfrica. No li interessa tant la formació militar com els valors que representa l’africanisme. Tots ells estan en el cop del 1936. Campins té dubtes i l’acaben afusellant. Era amic íntim de Franco.
Explica en el llibre que Franco en aquest cas va intentar salvar-lo.
Sí. Ho demana a Queipo de Llano, però aquest l’afusella. Va intentar salvar-lo, cosa que no va fer amb el seu cosí Bahamonde. Franco és cruel, però Campins havia estat qui transmetia les idees de Franco als cadets de l’Acadèmia. Queipo va actuar per fets consumats i després Franco li retorna la jugada afusellant el general Batet, que era amic seu. Aquests fets mostren la crueltat de tots ells, però són fets petits comparats amb tot el que va suposar el cop d’estat.
"D’aquí al cementiri". Ell té molt clar que vol romandre en el poder.
Ell mai pensa en un poder breu, però porta la seva filla i la dona a l’estranger en vigílies del cop d’estat per si s’ha de salvar la hisenda i la família. Els envia a França perquè la família Polo havia tingut una institutriu francesa. Tornen el setembre, quan les aigües estan més aclarides. I Carmen Polo arriba a temps de veure com Franco pren el poder absolut, com a generalíssim, cabdill i cap del govern. Aviat deixa clar que no es pot retornar al passat i que qui s’hi oposi no estarà en la trama de privilegis que es crearà.
Què vol dir no tornar al passat? Que no tornarà la monarquia?
Per exemple. Així li ho deixa molt clar l’almirall Carrero Blanco a don Joan a Estoril, quan li diu que ell és el representant d’una monarquia liberal i que la monarquia que volen serà catòlica i tradicional. És després de la guerra i don Joan pensa en una monarquia com les que veu al Regne Unit o Holanda. És aleshores quan Franco assegura que ell és qui vetlla, el sentinella, tal com li diu al general Kindelán. Un monàrquic, però que havia estat qui va modificar el decret de nomenament de Franco eliminant la clàusula “mentre duri la guerra”. Un canvi fonamental del qual s’adona el general Cabanillas. És a Kindelán a qui Franco diu que “d’aquí al cementiri”, i afegeix: “No faré com Primo de Rivera, no dimitiré”. El que explico en el llibre és que Franco, que sobreviu el 1945, té tres dècades per reinventar la història i establir mites. La seva història ha passat pels filtres de les escoles, de l’Església i dels seus partidaris.
El moment en què va perillar realment va ser el 1945?
La primavera del 1945, però després ja no. Hi ha un moment en què realment comença a descansar. Els caps de setmana de cacera i pesca.
Quan diu allò de: "Per fi he guanyat la guerra"?
Quan venen els americans. La Guerra Freda ja portava anys, però la Guerra de Corea, a començaments dels cinquanta, ho va corroborar. Franco els diu als negociadors espanyols amb els Estats Units: “Cedeixin en tot”. Això volia dir cedir la sobirania. En canvi, hi ha el mite d’un Franco que fa gran Espanya, però és qui cedeix davant els Estats Units. El darrer president nord-americà a visitar-lo és Gerald Ford. Aquí aporto material nou de WikiLeaks. Ford arriba el 1975, ve d’una cimera de l’OTAN on el canceller alemany, Helmut Schmidt, socialdemòcrata, li diu que abandoni Franco. Ford li explicarà a Franco aquesta conversa i el dictador li diu: “Alemanya és un país petit que ens té enveja”. Però això ja és pocs mesos abans que mori. L’any important és el 1953, quan hi ha l’acord amb els Estats Units.
"Sobre el que vindria després, Franco sempre va tenir més clar el qui -Joan Carles I- que el què"
Creu que Franco imaginava el que vindria després?
Ell creia que Joan Carles I continuaria amb una monarquia com la que havia establert. Ara, el qui -Joan Carles- ho té més clar que el què. Quan algú del seu entorn, com el ministre Utrera Molina, li burxen sobre el possible retorn del liberalisme, ell sempre els diu: “Mirin a l’exèrcit”.
Dona molts detalls dels darrers anys del règim, mentre Franco emmalalteix i tot són intrigues de palau.
Després de la mort de Carrero Blanco, ell vol nomenar l’almirall Nieto Antúnez, que és amic seu, però el seu entorn, amb Carmen Polo al davant, ja pensava en Carlos Arias Navarro perquè consideraven que Nieto era feble. Arias havia estat fiscal i director general de Seguretat i havia estat l’alcalde Madrid dels anys de l’especulació i la gran corrupció immobiliària. La dona de Franco li diu: “Ens mataran a tots com han fet amb Carrero, s’ha de posar Arias”.
La figura de la dona en aquells anys és important.
Carmen Polo viu en un ambient d’aristocratització. Quan la seva neta es casa amb Alfons de Borbó, demana al servei que el tractin com a rei.
Franco no es va replantejar en cap moment canviar de successor? Alfons en lloc de Joan Carles?
No, això no. Malgrat Carmen Polo. Perquè, a més, allí estava Carrero, l’Opus Dei els tecnòcrates, que havien tingut èxit en la gestió de l’economia. Ja dic, en el qui no té dubtes.
Hi havia tensió entre Carrero i el cercle del Pardo?
Era intensa. Però Carrero és l’home més important del règim, sens dubte. És l’únic franquista que ho és al 200%. Qui, per cert, ni ha estat amic seu, ni ha estat africanista, ni ha combatut amb ell, però és l’home més rellevant.
Què és el que va fer de Carrero un home imprescindible?
Carrero li presentava informes que deia que eren seus i alguns no els havia fet ell. Era un gran manipulador. Però és qui li xiuxiueja coses molt importants, és qui el 1945 li diu que no cal que insisteixi tant en el catolicisme i li aconsella: “Ordre, unitat i aguantar”. És a dir, tenir els enemics sota la bota, mantenir la coalició d’interessos i que tots tinguin les butxaques plenes, i resistir perquè som un país petit. Per això defineixo Franco com a totpoderós en l’interior i dependent de l’exterior. He accedit a molta documentació de Carrero. No fa la guerra perquè el 1936 queda refugiat en una ambaixada. No vol anar al front, no és un africanista, pertany a l’Armada, que no és el nucli dur del cop del 36, és un personatge estrany en aquell cercle. Sempre es va tractar de vostè amb Franco. És un gran munyidor, qui li diu al dictador: "Si fem fora aquest, també hem de fer fora l’altre per equilibrar".
Una altra figura rellevant va ser López Rodó.
És l’home que està al costat de Carrero. Havia estudiat el corporativisme portuguès i era molt amic de Marcelo Caetano, el successor de Salazar en la dictadura portuguesa. López Rodó veu a Caetano poc abans de la Revolució dels Clavells a Portugal i en aquesta trobada ja li comenta que la situació al país no és tan tranquil·la com sembla. Després s’escriuen cartes quan Caetano ja és a l’exili.
"La història sempre torna, quan es vol posar terra sobre els problemes, aquests sempre reapareixen"
Creu que les polítiques de memòria han estat ben enfocades?
Bé, van trigar molt. Van trigar a aparèixer llibres, van trigar a aparèixer les primeres associacions memorialistes. La primera la crea Pedro Silva en memòria del seu avi assassinat i ja és a finals dels noranta. El primer llibre seriós sobre víctimes de la Guerra Civil, que el fem a l’Aragó, surt el 1992. La historiografia en aquest tema de les víctimes va lenta, no pel que fa a la història de la Guerra Civil. A partir d’aquí, els primers intents de memòria democràtica els fa Rodríguez Zapatero. És sorprenent que Felipe González ni ho intenta. Estava en un altre context.
D’altra banda, la dreta no estava gaire feinera. I com que la història sempre torna, fins que no es treguin els morts de les cunetes, no es deixarà de parlar de la memòria. Quan es posa terra damunt dels problemes, aquests acaben sortint. Fins i tot la Gran Bretanya, que havia educat cinc generacions en la creença que havien estat un imperi pacificador -no com l’espanyol- i que havien anat a les colònies a construir-hi un ferrocarril, han hagut d’afrontar la història i veure ara com es treu un monument d’un senyor a Bristol perquè havia estat un negrer.
La dreta espanyola la veu encara molt empeltada del franquisme?
Hi ha un cordó umbilical amb el franquisme, però ara l’extrema dreta ja no ha de demostrar res. Amb el tema de la memòria, Vox li ha complicat la vida. Si no, haurien fet les coses d’una altra manera. Però ara hem vist com el primer que ha fet el govern del PP ha estat derogar la llei de memòria. Vox li ha complicat la vida amb el soroll, l’antisanchisme i l’antifeminisme, com també en la immigració, com ha passat a tot Europa.
Franco continua present?
Han intentat convertir Franco en un modernitzador en contraposició a la realitat de la repressió i les cunetes. I han aconseguit convèncer un sector de la gent que molts avenços no són fruit de la democràcia, que Franco va dur la seguretat social, com els pantans.
A aquesta interpretació de Franco com a modernitzador li veu recorregut?
Sí, té èxit. Franco apareix per aquests sectors de dreta com una figura que poden reivindicar per la part modernitzadora. S’ha arribat a dir que amb Franco no hi hagués hagut la dana, però home, si la dana és producte de l’especulació dels anys del franquisme. Hem perdut el pensament analític. I quan expliques la repressió, responen amb Paracuellos i l’assassinat de religiosos. Ha aparegut un llibre que assegura que les eleccions de febrer del 36 van ser un frau. És al·lucinant.
"Ara pot haver insults al Parlament, però és molt diferent dels anys 30, quan les armes estaven al carrer"
Aprofitant que el tenim aquí, com analitza l’escenari internacional i el retorn de Trump des de la seva perspectiva d’historiador? Algun bri d’esperança?
Poca esperança aquí. El que podem parlar d’Espanya ara està globalitzat. No s’explica el que passa aquí sense entendre el panorama internacional. Vox no és un producte d’aquí, no es pot desvincular de Steve Bannon. Des d’aquest punt de vista, menys esperança. He estat set quadrimestres seguits a Budapest i he vist Orbán créixer. És un far per molts, però no deixa de ser el líder d’un país de 10 milions de persones. Ens trobem amb algú com Trump que vol negociar sobre un país ocupat amb qui l’ha ocupat al marge del país ocupat. Però hem de trobar esperança en el fet que les societats democràtiques tenen instruments per reaccionar.
L’esperança consisteix en el fet que la democràcia no la maneguin des de dalt i que els exèrcits no perdin la seva subordinació al poder civil. Que no es permeti el paramilitarisme. Si aconseguim això, els anys trenta no tindran res a veure amb els actuals. Aquells anys van ser paramilitars i les armes eren al carrer. Ara hi pot haver insults al Parlament i molt de soroll, però l’important és que l’exèrcit defensi els ciutadans.