"Al menos nos ha hecho más fuertes, sufrir tanto. Siempre hay que buscar lo positivo de las experiencias, eso decía mi Padre", escrivia Alícia Sánchez-Camacho a Victoria Álvarez, l'examant de Jordi Pujol Ferrusola. Sánchez-Camacho s'hi refereix molt al seu pare, un guàrdia civil franquista que va acabar fent activisme a Blanes per a l'Alianza Popular de Manuel Fraga. Com a mostra, la presidenta del PP rememorava la seva infantesa en una entrevista -de molta complicitat, per cert- amb Xavier Sardà: "Tancaves la porta de la casa-cuartel i quedaves aïllada de l'exterior (...) El meu pare era l'autoritat, el que manava. Encara recordo quan anava al col·legi de les monges, amb el meu berenar i la meva xocolatina, i el meu pare em portava de la mà. Tots els saludaven i, quan li vaig preguntar per què, ell em va dir que era el saludo de respeto al oficial".

Eren els anys del final del franquisme i principis de la transició. Uns anys convulsos, plens d'incertesa i de por, amb la violència com a forma de relacionar-se del règim amb els ciutadans que s'apartessin, ni que fos una mica, de la submissió completa. Uns temps en els quals ni tan sols els indiferents no podien evitar la sensació d'inquietud quan passaven per davant d'una caserna de la Guàrdia Civil.

"Vull tornar a recuperar la Catalunya que jo vaig viure, la Catalunya de la infantesa, la Catalunya on no hi havia tensió", deia la dona en què s'ha convertit aquella nena. La mateixa que potser ha decidit que, versionant el seu pare, en la Catalunya actual sempre cal buscar la forma de passar-ho tot a negatiu. I sobretot, com va aprendre camí de les monges, aprofitar que la Guàrdia Civil està del seu costat. Als Sánchez-Camacho, pare i filla, la democràcia sempre els ha semblat tensió.