Al llarg dels últims anys, uns dos milions de persones han compartit tota mena de mobilitzacions, amb lemes conjunts i a través de les mateixes entitats socials. Aquests ciutadans s'han manifestat, reiteradament, a Barcelona i a l'Ebre, han comprat samarretes del mateix color i han marcat una resposta idèntica en les paperetes del passat 9-N. Es tracta de centenars de milers de ciutadans que estan convençuts que som en un moment clau de la història de Catalunya i que aquest vell país, després de tres segles, té una oportunitat única de retornar al món de les nacions lliures.

Per baix, per tant, ja existeix un gran partit del sí-sí, que empeny amb molta força. Tanta, que ha trastocat del tot el sistema tradicional de repartiment del poder que ve de la transició de finals dels anys setanta. La societat catalana ha pres consciència del propi dret a decidir el futur i tot indica que una majoria significativa no acceptarà res per sota d'una República Catalana democràtica, participativa i transparent. L'acord, per la base, és tan consistent que ja n'han pres nota tant els mitjans de comunicació internacionals com les pròpies cancelleries.

Dit això, no sé quina és la fórmula concreta per treure el màxim rendiment estratègic a aquest gran acord social. Però la proposta d'Artur Mas és un bon punt de partida. Certament, es pot objectar que CiU, globalment, és una força esquitxada pel sistema antic. Però el partit on van créixer políticament Ernest Maragall o Toni Comin també ho és, i ningú no nega la contribució d'alguns socialistes al procés d'emancipació d'aquest país. És la Història que ens demana obrir un capítol diferent.