En el país d'en Patufet, del llonguet, d'en Lluquet i d'en Rovelló, de la Lluna, la Pruna vestida de dol, i de la masovera que quan té coïssor vaginal va al mercat a comprar naps, de tant en tant, passen coses. Coses interessants i que els protagonistes de les quals s'assenyala amb el dit al crit de "friqui!".

Un tipus es va enregistrar negant-se a retre vassallatge als vigilants del gueto que suposen els peatges d'aquest país. Molts que se'l miraven per Internet, al nexe cultural batejat com youtube, pronunciaven la consagrada paraula, amb l'entonació que provoca la complaença del derrotat. "Collons tu, quin friqui!", exclamaven amb aquell to que tenen els catòlics sortint del Club Las Musas de Pedralbes.

La cosa es va animar, i els Navy SIls de la política catalana, hàbils i immunitzats en això que els titllin de friquis, van aplicar el reglament de tàctica i combat de Ho-Txi-Min. Els solidaris van enviar Uriel Bertran a muntar el pollastre al primer peatge que va trobar i van tornar els teletacs que els atorga el Parlament, icona d'un tipus de negoci colonial que faria pujar els colors al mateix Adam Smith.

Amb aquesta acció ràpida van deixar en evidència als altres grups de la cambra catalana que encara no saben de què va la pel·lícula. Els altres independentistes van reaccionar tard i mantenen el teletac a la butxaca. La resta de partits encara es creuen que l'actualitat la decideixen els diaris, com es creuen que els pits de la Pamela Anderson són fruit d'un miracle de la genètica o que els nens vénen de París.

A partir d'aquí una munió de friquis que ha embolicat la troca als peatges que collen Catalunya permet afirmar que aquest país encara té caràcter, convicció, fermesa i valentia. Els friquis han estat els més perspicaços. Diria que els friquis són els únics que es creuen que encara hi ha país, que som vius. Ves per on, sort en tindrà aquest país, dels friquis. Al capdavall, en Ho Txi Min també era un friqui oi? #novullpagar