Sensacions ambivalents, aquests dies. Sentiments contradictoris. D'una banda, tenim la il·lusió o l'esperança provocada per un 8-M que continua fort, en la línia dels últims anys. Cada vegada s'incorporen més veus al moviment i aquestes veus cada dia sonen més joves. Malgrat les onades reaccionàries que aniran succeint-se disciplinadament durant les dècades que venen i fins a la fi dels temps (la pròxima onada, potser, capitanejada per homes joves fràgils), tenim motius per confiar en un futur prou endreçadet.
Però ara com ara només és això, un futur. Una aspiració que avui, encara que s'acusi el feminisme d'haver anat massa lluny, queda molt lluny. Massa lluny. Només cal fer un repàs pel moment geopolític que està vivint el planeta actualment, per les cares i els cossos que estan governant el món i que han de conduir-nos cap a aquest futur somniat des d'un present farcit de guerres, de violències i de passat.
Joe Biden, home, 81 anys. O potser Donald Trump d'aquí a quatre dies, tant se val, home, 77 anys. Vladímir Putin, home, 71 anys. Xi Jinping, home, 70 anys. Narendra Modi, home, 73 anys. Benjamin Netanyahu, home, 74 anys. Els grans conflictes de l'època, els que molt probablement redibuixaran les vides de les noves generacions a escala planetària, estan sent dirigits per la testosterona envellida d'uns senyors antics i narcisistes. També hi ha alguna dona amb poder, és clar. També podríem sumar a la llista algun home amb les cames més fermes, sí. Però el panorama general és el que és, amb un patró marcadíssim. Velles glòries destruint nous mons.
Que petites els devien semblar a tots ells, les pancartes que ahir s'alçaven als carrers de les capitals europees i mundials. La lletra gairebé ni es llegia. I la que es llegia no s'entenia. Que baixetes devien sentir les proclames que escampaven aquelles noies amb megàfons. Si haguessin cridat una mica més, potser les haurien pogut ignorar millor. I que bé que devien veure i escoltar, en canvi, les paraules d'Isabel Díaz Ayuso a l'acte institucional del 8 de març, en el qual es preguntava quan se celebrava el dia internacional dels homes omnipresents que, com ells, dominen la Terra. De sobte, els cinc sentits devien retornar a les seves vides.
Sí, aquest 8-M ha tornat a servir per demostrar-nos a nosaltres mateixos que un nou món feminista està naixent (o que, si més no, pot néixer), però la grisa realitat que envolta aquest naixement no acaba de morir mai del tot. El segle XX es consolida com a model. La ràbia aguanta com a política. Els míssils resisteixen com a resposta. L'egoisme es dispara com a sentiment. La por s'utilitza com a arma. I els penis vells es reivindiquen com a timons.