Tres paraules han posat el punt i final al judici més rellevant de la democràcia espanyola. "Visto para sentencia", ha exclamat, de forma freda i poc entusiasta, el magistrat Manuel Marchena després d'escoltar els al·legats finals dels dotze encausats. Tots ells, després, han sortit de la sala segona del Tribunal Suprem per reunir-se durant cinc minuts amb les famílies abans d'emprendre, la gran majoria d'ells, el camí de retorn cap a Alcalá Meco i Soto del Real. Rosa María Seoane, representant de l'Advocacia de l'Estat, ha estat l'única membre de les acusacions que s'ha acostat als familiars, ja als passadissos, per desitjar-los el millor. Ara ja esperen una sentència que no només marcarà el rumb del procés, sinó que determinarà els límits de l'acció política a l'Estat.

Quatre mesos i 52 sessions després, el futur dels encausats és ara a les mans dels set magistrats del Suprem i molt en especial de Marchena, que ha viscut les dues últimes jornades amb una tranquil·litat inusual. Pràcticament no se l'ha escoltat: només han parlat els advocats i els dirigents independentistes, que han protagonitzat al·legats que no només defineixen l'estratègia que han seguit, sinó també la manera de ser i la manera de fer política. Dels dos minuts i mig concisos de Carles Mundó al repertori de calbots de Jordi Turull, de la -inusual- brevetat d'Oriol Junqueras a la precisió de Dolors Bassa, de l'emoció de Meritxell Borràs i Jordi Sànchez al somriure de Jordi Cuixart.

El president d'Òmnium Cultural, com ja va passar en la primera intervenció al tribunal -en aquell moment amb corbata i amb una temperatura molt més freda en les nits a Soto del Real-, ha acabat sent la veu de la jornada. Ha sortit a l'atac, sense complexos, assenyalant que no sentia cap penediment i que, si cal, "tornarà a fer" tot allò que va passar la tardor del 2017, escrutada al mil·límetre a les parets del Suprem. Cuixart, seguint l'estratègia d'acusar l'Estat, ha reivindicat el mandat de l'1-O -un mandat que ha anat perdent pes a mida que avançava el judici-, ha elogiat la desobediència civil i ha assumit les conseqüències dels seus actes. Fins i tot, dirigint-se a una Fiscalia amb el rostre gèlid, ha aprofitat per fer una nova crida a la mobilització permanent.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=dIbplVFb_zE[/youtube]
Una de les últimes vegades que ho va poder fer en llibertat va ser damunt d'un cotxe -un "altar majestuós", tal com el va definir- de la Guàrdia Civil al costat de Jordi Sànchez, en aquell moment president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i ara dirigent de Junts per Catalunya (JxCat). Al caire del plor en algunes ocasions -les més de 600 nits empresonats pesen davant del micròfon del Suprem-, Sànchez ha reclamat a l'alt tribunal que no "agreugi" la crisi política, i s'ha mostrat confiat en la celebració d'un referèndum acordat. Tots dos, el 20-S, van passar la jornada al carrer del davant del despatx de l'exvicepresident Junqueras, que també ha volgut fer una crida al diàleg per tornar el procés al "terreny" de la política.

Una idea que, de fet, ha sobrevolat bona part dels discursos dels encausats. És el cas del de Raül Romeva, exconseller d'Afers Exteriors, que ha subratllat davant Marchena -impertèrrit durant els al·legats, com bona part dels magistrats que l'acompanyen- que només són "polítics fent política". Més poesia hi ha posat Josep Rull, exconseller de Territori, que ha insistit que no hi ha "prou presons" per tancar "l'anhel de llibertat" dels catalans. Un anhel compartit amb Turull, amb la contundència habitual i crític amb el fet que s'hagi volgut "decapitar l'independentisme" des de la justícia.

Fracàs de la política, oportunitat amb la sentència?

Mundó, extitular de Justícia i amb l'estil quirúrgic de sempre, ha constatat que el judici ha estat el "fracàs de la política", una idea més o menys compartida per Santi Vila, que va marxar del Govern abans del 27-O i ha tornat a insistir que en cap moment va escapar-se dels marges de la legalitat. Tampoc ho va fer Meritxell Borràs des de Governació -al final li van treure les competències dels processos electorals, assumides per Junqueras camí de l'1-O-, que ha tornat a fer una defensa de la via pactada. Quim Forn, company de partit i d'executiu, ha seguit els consells de l'advocat Xavier Melero, un dels grans protagonistes de la fase final, i ha volgut recalcar que no va donar cap ordre als Mossos per promoure l'1-O. Tot sigui per evitar la rebel·lió, encara que pel camí processal s'hagi començat a assumir la desobediència.

I ara què? "Ara ve el vertigen", remarcava un dels familiars a la sortida del Suprem, on se'ls han concedit cinc minuts extra amb els presos. L'important és que la sentència "no sigui contra Catalunya", com ha ressaltat Dolors Bassa, tècnica en la defensa com també ho ha estat Carme Forcadell, expresidenta del Parlament. Vestida de groc i amb el pin de la cambra a la solapa, ha denunciat que se l'està jutjant per la seva "trajectòria política" i no tant pels seus actes, que no disten dels que van promoure els seus companys a la mesa del Parlament, finalment jutjats al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per un delicte de desobediència. Forcadell també s'ha preguntat si el judici serveix per alguna cosa, en la mesura que les acusacions no han variat el relat durant els quatre mesos que s'ha allargat el procés.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=MU9ikx6imAk[/youtube]
Les defenses, en certa manera, també han practicat -com si fos un exercici de simetria- un retorn als primers dies del judici en aquesta setmana final. Van començar apel·lant als drets fonamentals, i ho han tornat a fer en els informes finals. No només veuen en joc la llibertat d'expressió o el dret a l'autodeterminació -present en la fase final del judici, més diluït cap al final-, sinó també altres drets com el de reunió. Marina Roig, avocada de Cuixart, ha volgut emmarcar en aquest últim precepte la manifestació del 20-S, i ha alertat que la sentència servirà per definir els límits de la participació política. O, com ha dit Rull, en quin país viuran els seus fills, de quatre i deu anys. 

La dissecció del 2017

Abans de l'emotivitat dels al·legats -l'advocada de Borràs, Judit Gené, estava visiblement emocionada mentre intervenia l'exconsellera-, durant la jornada matinal, els lletrats han tornat a exhibir arguments per demanar l'absolució. Després de Roig ha intervingut Olga Arderiu, lletrada de Forcadell, que ha subratllat que la declaració de la independència no es va votar i que el Parlament va acatar el 155 sense qüestionament, com demostra el fet que es va dissoldre fins al gener, quan es va tornar a constituit en base a les eleccions catalanes convocades per Mariano Rajoy la nit del 27-O.

Mariano Bergés, advocat de Bassa, ha seguit l'exemple de Melero i, amb una defensa tècnica però de contingut inequívocament polític, ha desmuntat bona part del relat independentista de la tardor del 2017. Bergés ha indicat que el referèndum no va posar en "perill greu" l'ordenament constitucional, que amb el 155 n'hi va haver prou per restaurar la legalitat i que, si hi hagués hagut una rebel·lió autèntica -és a dir, amb armes i violència- Rajoy hauria aplicat l'estat de setge. Una possibilitat que la Moncloa no va considerar, almenys formalment, i que tampoc va apuntar el rei Felip VI en el discurs del 3-O, durant el qual no va observar cap rebel·lió.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Ndw97ORdQlk[/youtube]
Els al·legats de les defenses també han servit per combatre la malversació, un delicte que comporta penes de presó però que ha passat més desapercebut a l'ombra de la rebel·lió i la sedició. Gené, advocada de Borràs, ha clamat contra l'existència d'una "malversació postmoderna", a l'empara d'una rebel·lió també "postmoderna", que no se sustenta en proves i que no justifica les acusacions de la Fiscalia segons les quals la Generalitat funcionava com un "cortijo". Si una idea ha quedat clara durant aquests quatre mesos, per cert, és que el referèndum estava externalitzat i que no es va pagar amb recursos públics, un escenari que complica provar la malversació.

Cap a la sentència

El final de judici enxampa l'independentisme en un moment de repensament estratègic que, de fet, s'allarga des de la nit de l'1-O, l'última fase en què tots els actors van estar d'acord amb un objectiu compartit -el referèndum-. Què fer quan arribi la sentència, prevista per a l'octubre? Per ara, intentar recuperar la "unitat", segons ha reflexionat el president de la Generalitat, Quim Torra, des de la delegació del Govern a Madrid, a un quart d'hora caminant del Suprem, on s'ha desplaçat per seguir la sessió de la tarda en directe. A les capitals catalanes, per cert, ja hi ha hagut concentracions de suport pel final del judici. La mobilització seguirà tenint un pes cabdal.

Encara més quan arribi el veredicte de Marchena, que haurà de ponderar molt bé el moment de fer-lo públic i el to de les condemnes. Qui més se la juga és Junqueras, a qui es demanen 25 anys de presó per part de la Fiscalia. El segueixen Sànchez, Cuixart i Forcadell, amb 17 anys cadascun, mentre que els membres de l'anterior Govern se'n juguen 16. Sense oblidar que, a l'altra banda de la plaça Villa de París de Madrid hi ha l'Audiència Nacional espanyola on es jutjarà la cúpula dels Mossos.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=lKNBc9kQSSQ[/youtube]
Tres paraules -"visto para sentencia"- han tancat el judici, i han obert una nova fase: una nova petició de llibertat, les condemnes i els recursos a Estrasburg. El text que començarà a redactar Marchena a partir d'aquest dijous, passats quatre mesos i 52 sessions d'alt voltatge, ajudarà l'independentisme a refer el mapa i establirà les noves regles de joc de la participació política a l'Estat. Mentrestant no arribi, però, la incertesa no marxarà de Soto del Real, d'Alcalá Meco, del Palau de la Generalitat, del Parlament i dels domicilis dels familiars.