El geògraf de la Universitat de Barcelona, Jaume Font i Garolera, va presentar una ponència en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent. La ponència formava part dels debats sobre l'organització territorial del país que es porten a terme durant aquests dies i en ella, Font defensa la Vegueria de l'Alt Ter. Aqui podeu veure la ponència completa.

EL REPTE DE L'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

LA COMARCA: REALITAT A MITE? (II)
ALGUNES REFLEXIONS DES DEL PRINCIPAT

Comarques i comarcalisme: un pilar de la identitat catalana
Jaume Font i Garolera
Universitat de Barcelona

Introducció

Abans de res vull agrair la invitació que m'han fet els col·legues Joan Tort (UB) i Josep V. Boira (UV), per a participar en aquests debats de la UCE sobre l'organització territorial del país. Vull aprofitar també aquesta avinentesa per a felicitar-los a tots dos, en tant que coordinadors del curs, per haver escollit el tema de la divisió territorial i per haver-ho fet en un moment com aquest en què s'està discutint un nou Estatut d'Autonomia per al Principat. Imagino que dins d'aquest marc més modest de discussió de la UCE —en que hi han intervingut o bé hi intervindran des del Conseller de Governació fins un President de Diputació o dos solvents exalcaldes, com en Pere Jordi Piella i en Ramon Montanyà—, en Jesús Burgueño i jo devem representar dues maneres de veure el problema des del camp de la Geografia, disciplina que des del temps llunyà de la Ponència republicana ha tingut quelcom a dir sobre l'organització territorial del país i el conjunt dels Països Catalans.

Començaré la meva intervenció dient que parlaré més de política que de Geografia. Entenc, en aquest sentit, que l'ordenament i l'organització territorial d'un país és un assumpte rellevant, no en va la identitat es reflecteix també en la forma pròpia i especifica amb que cada país es veu, es contempla, s'entén i s'organitza a si mateix. Dono també per sabut, conegut i argumentat que això pel que fa a Catalunya i el pensament polític catalanista es materialitza —o bé s'ha materialitzat fins ara— en la comarca i en la concepció comarcalista del país. Som al Conflent i hem vingut fins aquí passant per l'Empordà i el Rosselló o bé per l'Alt Urgell, el Ripollès i la Cerdanya. Però ningú diu, perquè semblaria ridícul, que som al departament dels Pirineus Orientals i que hem arribat fins aquí travessant la Catalunya Central i l'Alt Pirineu o bé que hem sortit de la Regió Metropolitana i hem passat per les Comarques Gironines.

Amb això vull dir que la concepció i la visió comarcalista del territori —o aquesta manera pròpia d'entendre el nostre país— és un fet arrelat en la idiosincràsia col·lectiva catalana. Ho veien d'aquesta manera vells geògrafs i intel·lectuals de la talla d'en Pere Gil (segle XVII) i d'en Josep Aparici (segle XVIII) i ho veia també així en Joan de la Guàrdia el, pagès de l'Esquirol, que durant el segle XVII escrivia en el seu diari amb naturalitat i coneixement de causa noms com Collsacabra, Urgell, Vallès, Cerdanya o Rosselló. La comarca és, doncs, un senyal d'identitat catalana de la mateixa manera que ho són la llengua, el dret civil i tantes altres coses que ens singularitzen respecte al món. I així ho va entendre el moviment catalanista des del temps llunyà en què es formularen les Bases de Manresa (1892), que propugnaven l'establiment de la comarca com a peça bàsica del futur ordenament territorial català. Tot plegat explica que hagi donat a la meva intervenció el títol inequívoc de "Comarques i comarcalisme: un pilar de la identitat catalana."

Començaré valorant els termes en què se situa avui el debat territorial a Catalunya, que arrenquen de les conclusions i propostes de l'Informe Roca (2000), per acabar fent algunes consideracions respecte a les previsions del nou Estatut en matèria d'organització territorial. Voldria deixar dit per endavant que participo del debat territorial una mica a contracor, perquè com a geògraf i ciutadà he entès sempre que Catalunya ja en té una de divisió territorial pròpia, que és la divisió comarcal republicana. Una divisió llargament pensada, que ni molt menys és perfecta —si es que n'hi ha alguna de perfecta— però que havia resolt força bé el binomi eficàcia politico-administrativa versus sentiment de pertinença. Prova d'això fou l'aclaparadora acceptació del mapa republicà per part del catalanisme polític i per tants catalans que durant la dictadura se'l feren seu a través dels moviments antifranquistes i les publicacions d'Enciclopèdia Catalana. Qualsevol país normal se sentiria orgullós d'una divisió territorial com aquesta i és probable que en arribar la democràcia l'hagués restablert amb tots els honors, perquè temps hi hauria per a corregir-ne els defectes.

I entenc que aquest hauria de ser el canemàs o punt de partida de qualsevol reforma territorial. Però em sembla que hem malbaratat barroerament aquest capital polític immens, fins el punt que a dia d'avui la comarca ni tan sols apareix reconeguda com a peça bàsica de l'ordenament territorial del Principat en l'article segon del nou projecte d'Estatut d'Autonomia dedicat a definir les institucions catalanes. Què ha hagut de passar perquè un pilar del pensament polític catalanista i una de les concepcions més arrelades del territori en el marc del Països Catalans hagi pràcticament desaparegut del redactat del nou Estatut, fet sense precedents en tots els projectes nats i no nats d'Estatut redactats fins el present? A aquesta i a d'altres preguntes semblants tractaré de respondre en aquesta intervenció, tot procurant ajustar-me al temps que se m'ha concedit.

Crònica del malbaratament d'un capital polític: les propostes de l'Informe Roca

El punt de partida del debat territorial se situa avui —o si més no, en els darrers cinc anys— en les conclusions i propostes de l'Informe Roca (2000). Com molt bé saben els meus col·legues he estat crític amb les propostes de divisió territorial d'aquest informe per moltes i diverses raons, que tractaré d'explicar breument, perquè em sembla que d'aquesta manera s'entendrà millor de què estem parlant.

Discrepo, en primer lloc, de l'enfocament general de l'Informe Roca, perquè entenc que aquest deixava de banda l'enorme capital polític que el catalanisme havia acumulat en matèria d'organització i pensament territorial des del temps llunyà de la ponència per a la divisió territorial de la Generalitat republicana. Ho he dit abans i ara ho repeteixo: qualsevol país normal se sentiria orgullós d'una divisió territorial com la nostra, l'hauria restablert amb honor —i això vol dir per consens i unanimitat entre les forces que es pretenen situar en el camp del catalanisme polític— i hauria procurat dotar-la dels mecanismes que permetessin corregir-ne les mancances tan a nivell polític com de realitat territorial o geogràfica, cas del reconeixement de velles aspiracions comarcals —com el Lluçanès o el Moianès— o de noves realitats urbano-metropolitanes —creació d'ens metropolitans de planificació i gestió urbanística, territorial o ambiental sota formules diverses. Ara bé, aquí, per contra, s'ha optat per l'hipercriticisme i per fer "tabula rasa" del passat, com si cada generació de geògrafs —o de polítics i experts territorials diversos— hagués de començar de zero. Una prova d'això és que l'Informe Roca ni tan sols esmenta aportacions rellevants en matèria territorial com les conclusions de l'Àmbit VIII, del CCC —on hi participaren activament els geògrafs— que inspirarien les primeres lleis de política territorial de la democràcia, en base a les quals s'ha fonamentat bona part de l'actuació governamental en la matèria fins el dia d'avui, des de les lleis de muntanya fins el pla territorial general de 1995.

Personalment, no he entès mai el zel i l'hipercriticisme amb què els geògrafs catalans s'han mirat la divisió comarcal, mentre molts d'ells s'afartaven de ridiculitzar-la per anacrònica o ruralista tot dient —erròniament— que havia deixat de tenir vigència perquè s'havia delimitat a l'època en què la gent viatjava en carro al mercat setmanal. No cal dir que mai s'han emprat arguments semblants per a criticar la divisió departamental francesa o la divisió provincial espanyola, que fins i tot són força més antigues que la divisió comarcal (200 anys en un cas per 170 en l'altre) i que ni molt menys són perfectes des del punt de vista tècnic. A banda d'aquest qüestionament general de la divisió comarcal, les discrepàncies amb l'Informe Roca a escala de determinacions específiques venen per tres motius ben concrets que passo a enumerar:

Discrepo, en primer lloc, de la diagnosi i de les propostes que es feien a escala municipal. No crec, en aquest sentit, que la millor manera d'enfortir els municipis sigui començar per suprimir els més petits, que no arriben als 250 habitants. Posats a suprimir-ne de municipis es podria haver començat pels de les grans conurbacions —com Sant Adrià del Besòs o l'Hospitalet de Llobregat— que solen acumular problemes socials i territorials més greus que Tavertet o Sobremunt. D'altra banda, no crec pas que la gent dels municipis petits disposés de millors serveis en el cas que els annexionessin al poble gran més proper. No es ara el lloc ni el moment per a parlar d'això, però no voldria deixar d'aprofitar aquests fòrum per a dir ben alt i clar que l'existència de molts municipis s'ha de veure més com a un actiu del país que no pas com un problema o una càrrega. I això val tant en el cas de Tavertet o de Sobremunt com en el de Sant Adrià del Besòs, Cornellà o l'Hospitalet de Llobregat.

Discrepo també de les conclusions de l'Informe Roca en el nivell comarcal, tant de la diagnosi més aviat negativa que es fa del mapa comarcal vigent com de la proposta de creació de noves comarques, de reconèixer subcomarques i d'obrir la porta a la creació ad infinitum de comarques. I discrepo d'aquestes propostes perquè condueixen, en últim terme, cap a la destrucció i l'esmicolament del mapa comarcal. Em pregunto on acabaria la creació de noves comarques: en cinquanta? seixanta? un centenar? En Jesús Burgueño ha qualificat la meva postura "d'immobilisme comarcal". Accepto aquest qualificatiu perquè entenc que qualsevol país —i més un país sense estat com el nostre— ha de tenir sempre a mà uns referents territorials clars, inequívocs i a ser possible assumits per a la ciutadania, fins al punt que havien assolit la categoria de símbol I en el nostre cas això ho havíem gairebé aconseguit amb la divisió comarcal republicana, fins el punt que poca gent parla avui de les quatre províncies catalanes. D'altra banda i posats a comparar, no conec cap constitucionalista espanyol —o francès— entestat en la reforma de la divisió provincial o departamental de l'Estat per molts defectes que aquesta tingui, ans el contrari, aquestes divisions solen esdevenir el canemàs o punt de partida de qualsevol actuació en matèria política i administrativa. El mapa comarcal vigent no és perfecte, evidentment, però ha esdevingut un capital polític i un referent pel país durant molt anys. I aquest és el fet capdal que m'interessa subratllar en aquesta intervenció.

Discrepo, en tercer lloc, de la proposta de sis vegueries que fa l'Informe Roca, entre altres coses perquè no crec que aquestes s'ajustin al funcionament real del país i als interessos de la ciutadania. Personalment, em sembla un mal succedani de la divisió provincial, circumstància que l'Informe Roca no amaga ja que proposa equiparar les sis vegueries a províncies a tots els efectes. En qualsevol cas he escrit i defensat que si cal fer una nova divisió territorial en vegueries aquesta ha de millorar substancialment la divisió provincial vigent en tots els sentits i, sobretot, en tot allò que fa referència a la prestació de serveis públics i la creació de nous marcs territorials d'identificació. I això no passa amb el mapa de set vegueries que en aquest moment hi ha sobre la taula —o sigui les sis vegueries de l'Informe Roca més la setena de l'Alt Pirineu, no contemplada inicialment en aquest informe—, que la nova Administració de la Generalitat s'encarrega dia a dia d'imposar per la via dels fets consumats. Una vegada situats en aquesta tessitura em sembla aberrant, per exemple, que la prestació de la sanitat pública s'hagi d'adaptar al territori de vegueries com l'Alt Pirineu o la Catalunya Central, fet que perjudica greument als ciutadans d'aquestes comarques obligats a fer ús d'aquest servei públic. En tot cas, si a un ciutadà de Tremp li és més fàcil desplaçar-se a Lleida i a un de Ripoll a Vic o Barcelona, perquè cal fer-los anar a la Seu d'Urgell o a Girona?.

Per acabar, voldria subratllar encara una última discrepància de forma amb l'Informe Roca: no comparteixo la seva obsessió per a definir els mapes resultants fins a l'últim detall, com en el cas de les agrupacions municipals o l'adscripció final dels municipis i enclavaments que hom pensava suprimir. El malaurat mestre Lluís Casassas deia, a aquest efecte, que hom no s'havia de deixar obsessionar per les ratlles sobre el mapa, que el més important eren els criteris. I en aquest cas, em sembla que es va actuar exactament a la inversa, crítica que a dia d'avui em sembla que comparteixen la major part dels redactors de l'Informe.


Conclusions i propostes per al debat

He començat per valorar l'Informe Roca, perquè crec que esdevé el marc de referència de les propostes territorials del nou projecte d'Estatut d'Autonomia aprovat el 29 de juliol d'enguany (2005) i sotmès a dictamen del Consell Consultiu, que posen l'accent en la vegueria en detriment de la comarca. En aquest sentit, l'Article 2, apartat tercer, del nou text estatutari diu el següent respecte a l'organització territorial: "Els municipis de Catalunya, les vegueries i les altres entitats locals que les lleis determinin formen part del sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s'organitza territorialment, sense perjudici de llur autonomia." La comarca, per contra, queda relegada a un segon pla i només surt citada en l'apartat primer de l'article 87 del projecte d'Estatut, on es contempla com a una "entitat local fonamentada en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis."

Què ha hagut de passar perquè la "comarca", un pilar del pensament polític catalanista i una de les concepcions més arrelades del territori en el marc del Països Catalans hagi pràcticament desaparegut del redactat del nou Estatut, fet sense precedents en tots els projectes nats i no nats d'Estatut redactats fins el present? Què explica aquest gir copernicà? D'on prové aquest exercici d'autodestrucció d'una de les aportacions fonamentals del catalanisme polític?. Què explica aquest malaltís hipercriticisme català respecte a la comarca mentre Aragó o el País Valencià i moltes altres Comunitats Autònomes, com Galícia, tracten ara de fixar una divisió comarcal semblant a la nostra? Què explica la incapacitat que hi ha hagut per a dotar la comarca de competències, poder i contingut polític? Què explica que aquesta quedi relegada en el nou projecte d'Estatut a un pla merament secundari, anecdòtic i folklòric?

Hi ha, evidentment, tota mena de responsabilitats polítiques en aquest malbaratament que no se si som a temps de posar-hi remei. La primera radica en l'aprovació sense consens de les Lleis d'Organització Territorial de l'any 1987, que imposaven un mecanisme d'elecció dels consells comarcals que beneficiava als petits municipis i, de retruc, a CiU. Això va servir d'excusa perquè els detractors de la comarca endeguessin una campanya de desprestigi que abastaria els fronts polític, acadèmic i mediàtic. De fet, s'acabaria identificant grotescament la comarca amb una anacrònica Catalunya rural. Tal com he dit abans, per aquells dies es deia que Catalunya no podia tenir una divisió territorial pensada a l'època del carro, tot i que aquest mateix argument mai s'ha aplicat a les províncies espanyoles, força més antigues que les comarques (1833).

Resulta evident també que darrera de les crítiques a la comarca hi ha amagat un altre full de ruta. És a dir, una concepció territorial aliena al catalanisme i a la visió comarcalista que basa l'organització territorial del país en grans municipis i uns ens intermedis semblants a províncies. I és probable que sigui en aquest terreny on es juga la partida avui. La comarca, tal com l‘entenien en Pau Vila o en Josep Iglésies està polvoritzada. Tant li fa que finalment hi hagi cinquanta, seixanta o cent comarques. Només serien l'embrió dels grans municipis on finalment es vol anar a parar. No cal dir que això representa un gir copernicà respecte al model comarcal propugnat pel catalanisme polític des de les Bases de Manresa (1892) i reconegut específicament en els dos estatuts d'autonomia aprovats fins ara, el republicà i el vigent.

Permeteu-me cloure la intervenció fent algunes reflexions sobre les vegueries, terreny on se situa el debat territorial avui. Perquè en aquest cas també hem fet tabula rasa del passat i hem deixat de banda el mapa republicà de nou vegueries del qual feien bandera fins fa poc partits com ERC o IC —o si més no, el vell PSUC. Perquè en el nou model territorial s'ha fixat acriticament en set el nombre de vegueries?. Perquè set i no les nou regions republicanes convenientment adaptades a la realitat del present, podríem preguntar? D'on ha sortit aquest nombre màgic? Respon això a realitats com el Penedès i la Regió VI republicana (Osona-Ripollès) o bé és un intent d'adaptar el nou mapa català a la divisió provincial espanyola, tal com propugna l'Informe Roca? És aquí on havíem d'anar a parar? Permetran aquestes vegueries assolir un país més just i equilibrat social i territorialment parlant?

En conclusió: més enllà d'altres consideracions permeteu-me defensar públicament per acabar l'establiment d'un mapa de nou vegueries que inclouria l'Alt Ter i el Penedès històric, un mapa que no s'allunyaria massa de les nou regions que en el seu moment va aprovar la Generalitat republicana. Una divisió que a tothom semblaria plausible si el país podés organitzar el seu territori sense condicionaments externs. Un mapa de nou vegueries que portaria, en qualsevol cas, a l'establiment d'unes demarcacions territorials intermèdies molt semblants i perfectament homologables amb les que hi ha a la major de països de la Unió Europea. En aquest cas, són les províncies espanyoles les que són massa extenses, fet que explica que s'adaptin malament a l'estructura territorial de Catalunya i al seu sistema de ciutats històriques. I és que en això, com en tantes altres coses, no convé entestar-se en voler fer entrar el clau per la cabota.

Jaume Font i Garolera
Geògraf
Prada de Conflent, 24 d'agost de 2005



Annexos

Determinacions de la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, aprovada el 29 de juliol d'enguany (2005) i sotmesa a dictamen del Consell Consultiu, en relació amb l'organització territorial

Article 2. La Generalitat

1. La Generalitat és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya.

2. La Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions que estableix el capítol V del títol II.

3. Els municipis de Catalunya, les vegueries i les altres entitats locals que les lleis determinin formen part del sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s'organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia.

4. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s'exerceixen d'acord amb el que estableixen l'Estatut i la Constitució.

Capítol VI. El Govern local

Secció primera. Organització territorial local
Article 79. Organització del govern local de Catalunya
1. Catalunya estructura la seva organització territorial en municipis i vegueries.
2. L'Estatut garanteix l'autonomia política i administrativa de municipis i vegueries d'acord amb el que estableix la Constitució i la Carta europea de l'autonomia local.
3. Les comarques i les altres entitats supramunicipals que creï la Generalitat es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis.

Secció tercera. La vegueria
Article 85. La vegueria
1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat de Catalunya per a l'organització territorial dels seus serveis.
2. Com a govern local, la vegueria té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.
Article 86. El consell de vegueria
1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al consell de vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.
2. El president o presidenta és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.
3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions. L'exercici de competències i els recursos que les lleis estatals atribueixen a les diputacions provincials de règim comú corresponen al consell de vegueria.

Secció quarta. La comarca i les altres entitats locals supramunicipals
Article 87. La comarca
1. La comarca es configura com a entitat local fonamentada en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis.
2. Correspon a la comarca la gestió de competències i serveis locals que li encomanin els ajuntaments del territori respectiu o que li pugui delegar la vegueria respectiva i l'Administració de la Generalitat.
3. L'òrgan principal de govern de la comarca és format per tots els alcaldes dels municipis que la integren.
4. La creació, la modificació i la supressió de les comarques, i també l'establiment del seu règim jurídic, es regulen per una llei del Parlament.
Article 88. Altres entitats locals supramunicipals
Les altres entitats locals supramunicipals es fonamenten en la voluntat de col·laboració i associació dels municipis i en el reconeixement dels fets metropolitans. La creació, la modificació i la supressió, i també l'establiment del règim jurídic d'aquestes entitats, es regulen per una llei del Parlament.

Article 102. Demarcació, planta i capitalitat judicials
1. El Govern de la Generalitat, almenys cada cinc anys, amb l'informe previ del Consell de Justícia de Catalunya, proposa al Govern de l'Estat la determinació i la revisió de la demarcació i la planta judicials a Catalunya. Aquesta proposta, que és preceptiva, ha d'incloure's en el projecte de llei que el Govern trameti a les Corts Generals.
2. La creació de seccions i jutjats, així com les modificacions de la planta judicial que no comportin reforma legislativa, corresponen al Govern de la Generalitat, amb l'informe previ del Consell de Justícia de Catalunya.
3. La capitalitat de les demarcacions judicials és fixada per una llei del Parlament.