Roc Casagran: «Ens han destruït el país des de dalt, però des de baix continua tenint lligams forts»

Quatre anys després d'Ara que estem junts (Columna, 2012), Roc Casagran torna al camí de l'èxit amb L'amor fora de mapa (Sembra Llibres, 2016), una història amb tres protagonistes que caminen –d'Alacant a Prada–, viuen, s'entrebanquen, prenen decisions i volen accedir a un futur millor. De prosa àgil, el lector va descobrint la trama de manera fragmentada, amb l'afegit dels poemes que escriu en Llull i que Borja Penalba i Mireia Vives han acabat transformant en un disc. "Amb el poema que sortia al llibre Ara que estem junts, em vaig adonar que hi havia més gent de la que jo creia a qui li interessava o li agradava la poesia", afirma l'escriptor. Dos universos que, al seu nou llibre, s'entrecreuen i comparteixen una mateixa escenografia.
 
- A L'amor fora de mapa, aposta per fusionar poesia amb novel·la, però "els poemes són més citats que llegits", afirma.
 
- Ho diu en Llull, el protagonista. Això encara ho facilita molt més la xarxa. Fins fa quatre dies, havies de tenir tu la teva biblioteca, però ara tenim un accés molt ràpid. Té coses bones i dolentes. Tots els sociòlegs que estudiïn el món d'avui en dia hauran d'explicar com internet ho canvia tot. I jo no diria que és dolent, només és diferent. Tot depèn de l'ús que en facis. Per exemple, tot autor que treu un poemari, si treballa una mica les xarxes socials pot arribar a gent que no el coneix. Fa vint anys era molt diferent, amb un impacte molt més reduït. Hi ha uns autors no mediàtics que tenen la possibilitat de donar-se a conèixer.
 
- Les xarxes, però, provoquen molt de soroll.
 
- Sí, potser sí, sobretot quan fem "autobombo". Tot i que penjar una piulada o un post al Facebook em sembla menys invasiu que enviar un whatsapp o un mail, que és molt més dirigit i personalitzat.
 
- El tema dóna molt de si, amb un pes dins de la història de L'amor fora de mapa. Volia incloure referents que fessin la novel·la molt actual?
 
- Tenia ganes que fos contemporània. I que el Llull, quan trenca la seva relació estable,  descobrís un nou món i noves rutes a través de les xarxes socials. Són una bona eina i em semblava un procés lògic d'algú que vol descobrir noves coses i d'algú que té uns trenta anys. En el fons, avui en dia, tots hi som. I, de fet, em sembla que les xarxes socials estan infrarepresentades a les novel·les contemporànies. Potser perquè ens fa por parlar d'una xarxa que sabem que pot desaparèixer d'aquí dos dies. En tot cas, serà un retrat històric, no cal patir, de la mateixa manera que ara veiem pel·lícules on apareixen telèfons així de grossos i no passa res.
 
- A la trama, el Facebook té un pes cabdal en el desenvolupament dels fets.
 
- No era un ingredient posat per simple modernitat de cara a la galeria. Volia que hi fos i que tingués un pes. De fet, aquesta crec que és la meva manera d'escriure, fer que tot el que apareix tingui un sentit i una rellevància, com també ho és la meva manera de llegir. Em fa molta mandra quan un autor m'explica coses que després no tindran cap mena d'importància. No sé si és perquè som la "generació Twitter" o perquè m'agrada la poesia, però com a lector prefereixo allò concret i que no se me'n vagin per les branques. I m'agrada escriure allò que m'agrada llegir. A mi m'agraden històries on vagin passant coses, que siguin picades, on no em posin més nata de la necessària sobre el pastís.
 
- La novel·la té una estructura fragmentada, amb escenes desordenades, i això provoca una sensació propera als trencaclosques del thriller. Era la intenció?
 
- Tenia clar que ho volia fer fragmentat, perquè feia un retrat psicològic del personatge i al nostra psicologia és fragmentada. No vivim ni pensem linealment, sempre fem salts endavant i enrere. Em semblava que era un exercici literari. A mi m'interessa explicar una història, però també el "com" s'explica. Els salts temporals donaven joc a poder amagar realitats al lector per poder sorprendre'l.
 
- Suposo que això comporta molta més feina prèvia a l'escriptura.
 
- Sí, sempre treballo així, amb molta feina prèvia. Abans de publicar la primera novel·la n'havia deixat moltes de penjades perquè no havia sabut acabar-les. Aleshores vaig decidir canviar d'estratègia i estic molt de temps abans no començo a escriure: em faig tota l'estructura, sé perfectament què passarà en cada moment, què farà cada personatge. Hi ha molt poques coses que canvio sobre la marxa.
 
- El procés de fer aquesta feina quan pot durar?
 
- Aquesta novel·la fa pràcticament tres anys que li dono voltes. S'havia de dir Vàters, però l'editorial em va suggerir que no ho fes. El procés d'escriptura va ser en dues sèries de mes i mig. Però clar, per arribar a aquest procés que et dic de mes i mig –on aprofito vacances o forats que tinc i on em puc desconnectar del món– si no has fet tota la feina prèvia no serveix per a res.
 
- A la novel·la també hi ha poemes, integrats totalment a la trama.
 
- Hi havia poemes que he fet expressament, i d'altres que havia sorgit arran del projecte amb el Borja Penalba, que havíem començat a idear fa pràcticament tres anys. Aleshores ens vam tancar cinc dies en una masia a les Borges Blanques i va començar a sorgir la idea de musicar poemes. Ell pràcticament no havia cantat mai, i la idea era fer poemes que ell musiqués. La nostra idea era parlar de formes diferents de l'amor: poliamor, amor homosexual, amor d'una sola nit, l'amor de parella, etc. El projecte va quedar aparcat, i quan vaig veure que tenia sentit que els catorze poemes del llibre fossin musicats, vaig parlar amb en Borja. I va resultar que estava començant un projecte musical amb la Mireia Vives i s'hi van posar.
 
- Que el Llull sigui poeta era conseqüència de voler aprofitar aquests poemes que tenia mig musicats amb anterioritat, o no té res a veure?
 
- No, no! Jo volia que el protagonista fos poeta perquè estigués justificat que al llibre hi haguessin poemes i, també, per intentar portar la poesia fora del gueto. Que la gent vagi a una llibreria i es compri una novel·la és prou habitual, però que compri un poemari no, és força inhabitual. La millor fórmula que se'm va acudir per posar-hi totes aquestes coses va ser que el protagonista fos poeta i fer reflexions sobre la valoració social que té la poesia. Que la Clàudia, la seva estimada, sempre li insisteixi de fer una novel·la vol dir que socialment té molt més prestigi això que no un llibre de poemes.
 
- De fet, ella li diu "fes novel·les, que així faràs diners".
 
- Evidentment, la Clàudia tampoc no coneix el món de la literatura, perquè fent novel·les en català tampoc se'n fan, de diners .
 
- Els atributs del triangle protagonista també els tenia clars, d'entrada?
 
- El pal de paller de la novel·la parteix del Llull, el protagonista, que ha de descobrir món. Però la història quedava coixa amb un protagonista únic, per això el vaig envoltar d'un amic de l'ànima que té un passat tràgic i que viu enganxat al present. El Llull, per la seva banda, viu al passat. I la Clàudia és qui viu al futur. Així tenia les tres potes del tamboret i retratava una realitat diversa. El llibre aposta per la multiplicitat de camins, perquè cada personatge es faci un mapa propi.
 
- El llibre juga molt amb el simbolisme, de manera recurrent, com ara podria ser el tema de les tres potes o el dels camins traçats i recorreguts.
 
- És la meva manera d'escriure. En el fons, a mi m'agrada la poesia, i d'això va la poesia. El llibre és escrit en prosa i totes aquestes coses van sortint. M'imagino el món de forma simbòlica, i aquest és un element que descriu molt la meva manera d'escriure. M'agraden molt els simbolismes davant de la practicitat que defensen els altres. Per això enterrem les persones en cementiris i ens agrada poder anar a parlar amb elles, per exemple, o quan tenim problemes diem que "estem en un túnel". Vivim envoltats de símbols. Són constants en el nostre dia a dia.
 
- També podem llegir la novel·la com un símbol del moment que vivim, a nivell nacional i a nivell social. És plena de referències que ens hi fan pensar contínuament.
 
- Quan trio Alacant, Prada o Tortosa com a escenaris no és perquè sí. Evidentment, trio llocs que jo sento part del meu país, lluny de les "províncies de la comunitat de Catalunya", sense buscar-hi tampoc més coses, amb naturalitat. I el llibre el publica un editorial de Carcaixent, el musiquen uns músics de València i Llíria. Així fas més país que anant a aixecar estelades no sé pas a on. Això és teixir el país. Ens han destruït el país des de dalt, però des de baix continua tenint lligams forts.  
 
- Creu que algú podria agafar la història, de principi a final, com un símbol del país que mira cap al futur, que supera molts entrebancs, etc.? Tots els ingredients que apareixen poden ser susceptibles de tenir aquesta lectura.
 
- Aquesta és la gràcia de la literatura! Quan algú agafa la història i en fa una gran al·legoria i se'l fa seu, el llibre creix. El mateix passa amb els poemes o les cançons. En Lluís Llach s'hi ha trobat, per exemple, que la gent li agafa cançons per causes que ell ni podia sospitar.
 
- No pot negar, i així ho diuen les llistes del més venuts, que el llibre està sent tot un èxit.
 
- Em sento molt, molt agraït, perquè L'amor fora de mapa està funcionant molt pel boca-orella. No sóc una persona mediàtica i això em fa molt feliç. M'estic trobant que hi ha molta gent de totes les generacions que llegeix la novel·la i que me la comenta.
 
- Com ha estat l'experiència amb Sembra Llibres?
 
- És un projecte que em crec. És una cooperativa, amb gent que estima el món de la cultura. En Joan Carles Girbés ha estat treballant molt de temps a Bromera i cuida molt els llibres. haig de dir que no és un tema econòmic, sinó de sentir-te còmode defensant una novel·la, un disc i una editorial en què creus. I puc assegurar que Sembra fa la feina molt ben feta.
 
- El futur passa per aquestes petites editorials?
 
- Estan obrint molt de camí. L'única aposta que fan les grans editorials és per valors segurs. I això és menjar per avui i gana per demà. No creen escola, no fan pedrera, només publiquen autors que podran vendre llibres per guanyar diners. Trobo a faltar editorials grans que gosin publicar autors poc coneguts, dels que arrisquen i innoven. Però això ja ho fan les petites.