Després d'un mes d'haver-nos dirigit a les urnes per decidir qui governaria Espanya en els propers 4 anys, demà, 26 de maig, se'ns crida a decidir qui conduirà les polítiques i accions municipals i les del Parlament Europeu. En definitiva, demà decidirem a qui lliurem el govern de proximitat, el que percebem cada dia als nostres carrers i places, i qui ha de treballar per posar fi a la dolça decadència de la Unió Europea enfront dels EUA, Rússia i la Xina. Tres blocs cada vegada més determinats a dominar el món a través de la tecnologia i la presa de posicions en els sectors, les empreses i les àrees geogràfiques claus del futur.

Estem cridats a les urnes en un món hiper-interconnectat en un entorn de crisis econòmica i financera crònica, de canvi amb una velocitat que creix exponencialment, de substitució dels éssers humans per robots en múltiples activitats, amb un enorme poder en mans d'un poques empreses multinacionals, amb una concentració de riquesa inadmissible entre uns pocs, amb un innegable escalfament global de conseqüències dramàtiques i en el què el consumisme exagerat no té lloc. Un món en què la socialització dels enormes beneficis de la digitalització i la globalització és essencial.

Sens dubte, els desafiaments que afrontem són d'enorme complexitat i assumir-los una obligació ineludible, exigint compromís al mateix temps que la coordinació simbiòtica, de les actuacions a nivell local amb els europeus. Davant d'ells no hi cap la indiferència ni culpar de  incapacitat als partits polítics, per no saber mirar l'horitzó llunyà establint les bases per construir un futur inclusiu i el progrés.

Un nou escenari en el qual emergeix amb força l'agenda 2030 com a indispensable, per la transformació del model energètic i econòmic amb criteris de sostenibilitat i circularitat. Les receptes velles no funcionen, ni serveix ignorar els problemes per no enfrontar-se a les dificultats d'aplicar les requerides solucions

Demà, 26 de maig, ens movem entre dues actituds, les que caracteritzen els que ignoren els problemes, o la d’aquells que els afronten amb valentia ajudant a la seva solució. Òbviament, només la  segona, en la línia que varen adoptar, en el seu moment, Adenauer, Monnet, Schuman i de Gasperi, ens pot permetre canviar les coses en els nostres carrers i places i, a la vegada, afrontar els desafiaments globals que haurà d’entomar la Unió Europea.

No hi ha dubte que amb el nostre vot decidim com podem millorar la realitat en què vivim i com desplegar les potencialitats existents a nivell local i europeu. Com tampoc hi ha dubte que el problema, per tant, no és qui per votar, el problema és saber per què votem i perquè els donem la capacitat de liderar el nostre progrés col·lectiu.