Aquestes darreres setmanes la majoria d’empreses han estat elaborant els seus pressupostos pel nou any, enquadrant-los en les prioritats i objectius a assolir. Són menys les empreses que pregunten a les persones que les configuren efectuant un procés de reflexió i priorització intern. Sols unes poques, massa poques, tot deixant de mirar-se el melic, observen els mercat amb deteniment i, sabedors que hi ha moltes persones interessades en efectuar propostes i ser escoltades, s’adrecen a elles per ajustar les estratègies, conseqüentment els seus pressupostos, en base al que els consumidors o ciutadans volen. Són companyies amb voluntat de canviar tot interioritzant que la clau de l’èxit de tota organització no és fer el que es sap fer sinó al que cal fer.
 
Aquest procés de definir els reptes pel nou any, tot assignat recursos per assolir-los no hauria d’esdevenir realitat no sols per les empreses, per organitzacions i, com a no, per les Administracions, sinó per tota persona a nivell individual, certament els desitjos implícits o explícits per nou any sols amaguen somnis impossibles sinó es quantifiquen i si dedica temps, constància i diners
 
I parlant de diners, les Administracions no haurien d’oblidar que als carrers i places dels nostres pobles i ciutats hi ha molta gent que sofreix les conseqüències de no tenir feina, o la precarietat i els baixos salaris, de fet gairebé el 8% de la població passa fred a casa, el 3,7% no pugui alimentar-se com hauria i el risc de pobresa crònica es situa per sobre del 13,5% de la població. Unes xifres preocupants que afecten centenars de milers de famílies.
 
Lluitar contra aquesta situació obliga a disposar d’Administracions compromeses en primer lloc en foragitar la demagògia i el sectarisme, en segon lloc en facilitar un creixement econòmic eliminant incerteses, i, actuant en front dels ciutadans de forma escrupolosa amb els valors democràtics, tot facilitant el desenvolupament institucional, la participació ciutadana i assegurant els drets socials i polítics  disminuint la desigualtat. Un conjunt d’actuacions que passen per l'enfortiment de les institucions públiques i la millora de la gestió com a servei al ciutadà.

Caldrà estar amatent als anteriors aspectes i en la seva plasmació en els diversos  pressupostos, especialment en un any electoral en el que s’accentua el risc que les actuacions, oblidant les exigències de tot Estat de Dret quant a cohesió social, que no es prioritzi la propaganda electoral o aquells aspectes específics únicament per certs col·lectius. Malauradament cal recordar que les formalitats democràtiques per si mateixes no són garantia de democràcia real.
 
Tornant al principi, en la necessitat de planificar el futur, fitxar prioritat i dedicar-hi esforços i recursos, no deixo de pensar que aquests es un aspecte recurrent i en el que a més de voluntat de servir a la ciutadania cal la col·laboració sincrònica de totes les Administracions. Una col·laboració, darrerament absent,  que hauria de mirar enrere per corregir errors. És precisament al mirar enrere, als 365 dies del 2018 que ara esgotem que destaca la manca de voluntat de teixir pactes per aparcar l'enfrontament tot pensant en la ciutadania. Una manca d’acords que ignoren els enormes danys col·lectius del no diàleg i el no acord. El cert és que amb freqüència manca  estratègica democràtica i sobra càlcul electoral.

Aquest és un dels frens més importants per construir futur i el que hauríem d’exigir, de cara al 2019, és desterrar aquestes actituds i exigir amb les nostres actuacions menys electoralisme i més rigor democràtic assegurant els drets socials i polítics i disminuint la desigualtat.