Que una persona socialment compromesa, amb valors republicans, democràtics i d’esquerres acabi militant a ERC no hauria de ser un fet en si mateix estrany o extraordinari. De fet, milers d’homes i dones d’aquest país ho viuen d’aquesta manera. Sí que puc entendre que a algú li resulti curiós que aquesta voluntat l’entomi una persona que, com jo, va néixer fa 45 anys a Montevideo, a l’Uruguai, i que les dues terceres parts de la seva vida han transcorregut en aquell “petit gran país” situat a més de 10.000 kilòmetres de distancia.

Tan persones nascudes aquí com en diferents territoris de l’Estat espanyol i/o nouvingudes en més d’una ocasió m’han preguntat, amb un to barrejat de curiositat i sorpresa: “què hi fa un noi com tu en un lloc com aquest?”. És a dir, com s'explica que algú com jo, d'origen llatinoamericà, sigui avui una persona compromesa amb la independència de Catalunya i representi un partit que es diu Esquerra Republicana de Catalunya com a regidor del seu ajuntament?

La resposta és senzilla, i gira entorn a dues qüestions indestriables.

La primera és ideològica i de valors personals. De ben segur hi té molt a veure la formació rebuda per part dels meus pares i la influència que va tenir en mi aquell escoltisme fresc i teològicament alliberador, que promou la màxima d’intentar “deixar el món una mica millor de com me l’he trobat”. Sempre ho he sentit com un aspecte clau a la meva vida i per això a tot arreu on he estat he treballat per transformar la realitat i contribuir a aconseguir una societat més justa, fraterna, pròspera i solidària. Per demostrar que aquesta, la realitat, és transformable.

Entenc la política com “l’art” de fer possible el que és més necessari per a la felicitat de les persones. I perquè crec que només des d’una perspectiva clarament d’esquerres i progressista, formada per homes i dones íntegres, senzills i amants de les llibertats, amb vocació majoritària i amb polítiques de transformació solvents, es pot aspirar a fer possibles i efectius els canvis per una societat més justa i pròspera per a tots els seus membres. I una bona eina per assolir això, avui, és Esquerra Republicana.

La segona està clarament relacionada amb aquest període històric, complex i clau de la historia del poble català. Un camí emprès col·lectivament, fruit d’una reflexió, d’uns sentiments i d’una experiència com a nació. Però un viatge que, alhora, no està exempt de dificultats i per això requereix la màxima responsabilitat i exigència personal i col·lectiva. Un camí, el de l’exercici del dret a l’autodeterminació, que molts altres pobles i nacions ja han emprès abans, no sense dificultats semblants o superiors a les experimentades al nostre país fins ara.

En el nostre cas, al cor d’Europa, per vies pacífiques i democràtiques, i davant d’un Estat que es mostra bel·ligerant, sense disposició real d’escoltar, de dialogar i de resoldre el conflicte actual políticament i democràticament. Que empresona i condemna a l’exili a homes i dones íntegres, que s’acarnissa i fa patir a les seves famílies i a les persones que els estimen, i que com a societat i poble ens castiga pel fet de tenir una aspiració de llibertat.

I és justament en aquest període iniciat ja fa alguns anys, i que actualment viu un dels seus moments més delicats, que molts i moltes ens sentim clarament interpel·lats i interpel·lades. Jo, que he nascut i he estat educat en un país es que va haver de guanyar la seva sobirania a pols, i que és conscient que aquesta capacitat en aquest món s’ha de defensar i exercir cada dia i des de totes les posicions.

És per això que entenc perfectament, i m’agrada, que Catalunya tingui aquesta aspiració. I per això, mirant a totes les persones que més m’estimo, treballo des d’Esquerra Republicana per a fer possible un país lliure i amb un estat propi i republicà, que sigui viscut, impulsat i desenvolupat amb i per a tots i totes els seus ciutadans/es, independentment dels seu origen.