Raimon Roda: «El gerent no és ni el sheriff ni l’alcalde de Collserola»

Fa sis mesos que Raimon Roda va ser nomenat com a nou gerent del Consorci del Parc Natural de Collserola. Una designació que es va veure esquitxada per un previ concurs irregular i que va resoldre's amb l'eventual marxa del candidat més fort de la contesa, l'exalcalde socialista de Sant Just Desvern, Josep Perpinyà. Uns dies foscos en la història de l'entitat que va cobrar-se la ruptura de la confiança i consens entre les diverses administracions que gestionen el pulmó verd de Barcelona. 

Superat el període de prova, Roda té dos objectius clars de cara al seu mandat: recuperar l'harmonia perduda i preservar el patrimoni de la Serra. A NacióSantCugat parlem amb el que era el perfil més tècnic i apolític dels tres finalistes a la gerència que ha acabat, potser fortuïtament, capitanejant. Restriccions, risc d'incendis, senglars, pagesia, molins de vent... Reptes d'avui per protegir l'ecosistema del demà.

- Què va passar durant el polèmic concurs de nomenament del nou gerent del Consorci del Parc Natural de Collserola destapat per NacióDigital? Com ho va viure?

- Amb neguit i desorientació. Com a candidat, anàvem seguint els fets a través de les informacions que apareixien a la premsa. Va sorprendre força que el Consorci no hagués previst els mecanismes interns necessaris per evitar que es poguessin produir aquesta mena de situacions.

I és que, tal com apareixia estipulat a les bases originals del concurs, de la trentena de candidats que es van presentar, la comissió tècnica n’havia d’escollir tres per ser debatuts a posteriori per la comissió executiva. Malgrat tot, la comissió tècnica va acabar elevant un dels candidats finalistes directament a presidència per a una assignació directa sense passar per l'Assemblea General. L’ordre i la duplicitat de normatives no era del tot clar i tot plegat va derivar en diversos conflictes que s’haguessin pogut evitar fàcilment...

- Una situació derivada de la marxa de l’antic gerent Marià Martí que portava 28 anys al càrrec i, per aquest motiu, es va haver de redactar un concurs des de zero i sense referents. Es va pecar de novell?

- Segurament, però també és veritat que trobar fórmules que satisfacin el consens entre diverses administracions amb cultures diferents no és gaire fàcil. A més, crec que des d’un inici també s’hauria d’haver deixat clar quin tipus de consorci es volia en relació amb els perfils dels candidats. És a dir, si aquest havia de ser estrictament tècnic o tenir cert caire polític...

"Fa uns mesos era un bon moment per replantejar i redefinir les funcions del càrrec"

- Quina figura de les dues creu millor?

- Penso que el gerent s’hauria de limitar a fer de gestor. D’altra manera, el seu paper pot arribar a ser confús. El gerent no és ni el sheriff ni l’alcalde de Collserola, sinó algú que ha de saber fer prevaldre les grans decisions consensuades per l’òrgan rector (Assemblea General). Fa uns mesos era un bon moment per replantejar i redefinir les funcions del càrrec i, poder així, preparar-nos millor pel futur. Malgrat que estiguem situats al cor de l'Àrea Metropolitana, Collserola és un parc natural amb, i insisteixo, figura de protecció. Vaja, que no som el Central Park de Nova York.

- I, per tant, considera aquesta missió gestora de la gerència s’ha de fer des d’una mirada apolítica?

- Des del sentit intrínsec de partit polític. El Consorci ha de funcionar amb horitzontalitat mentre que alhora es reforcen els òrgans consultius i es recupera la relació amb els Ajuntaments implicats.

- Tornant al polèmic concurs, els serveis jurídics de la casa creien que la designació de Josep Perpinyà -el candidat elevat directament a presidència- havia estat “jurídicament escrupolosa i correcta”. Ho comparteix?

- Doncs va ser jurídicament escrupolosa i correcta. Al cap i a la fi, el problema de fons no era jurídic, sinó més aviat comunicatiu. Ara bé, sí que sembla que en algun moment va haver-hi certa pressa per resoldre-ho; i, segurament, no feia falta. Amb això no vull que s'intentés accelerar el procés per tapar alguna cosa, sinó que devien pensar que era millor tirar pel dret perquè el procediment s’estava allargant molt més del previst. I així mai s’han de fer les coses. El resultat de fer-ho? Més desgast per a tothom i la creació de bàndols.

En aquest sentit, pot ser que el canvi de la normativa jurídica fos correcte i que el concurs, de facto, quedés desfasat. Però en aquell moment, una alternativa més adient hauria estat aturar-lo i tornar a començar de nou amb unes bases actualitzades i millor definides. S’hauria d’haver fet marxa enrere encara que probablement això hagués comportat que jo mateix no acabés sortís nomenat.

- Els membres de la Comissió Executiva apuntaven que en cap moment es posava en dubte la candidatura de Perpinyà, sinó les formes de la seva designació.

- Segurament es va pressuposar un consens que no era tant.

- Creu que va haver-hi un intent de tupinada socialista? Tots els protagonistes en aquest moviment eren del mateix color polític…

- No, crec que no. A més, que a l’Àrea Metropolitana passi que els diferents protagonistes siguin socialistes no és gaire difícil. Al cap i a la fi, penso que es tenia clar el model que es volia i les peces quadraven a la perfecció amb un candidat que venia carregat amb un important bagatge polític. Amb ell al capdavant, la idea era aprofitar la seva experiència diplomàtica per revertir aquesta desconnexió del Consorci i recuperar l'avinença entre les administracions.

- No obstant això, aquest consens va acabar per trencar-se del tot durant el procés. Fins al punt que la presidenta del Consorci Núria Marín (PSC) decideix congelar el nomenament de Perpinyà i aquest acaba renunciant…

- Els motius de la renúncia els ignoro, tot i que probablement sí que devia sentir qüestionat. A parer meu, abans d'abandonar, hauria estat bé esperar i tirar endavant amb la ponderada avaluació dels tres candidats finalistes.


- Canviant ja de tema, després d'haver superat mig any al càrrec, quin considera que és el repte més gran al qual s’enfronta el Parc Natural de Collserola?

- Tornar a fer entendre que Collserola és un parc protegit i que qualsevol acció al seu interior s'ha d'emmarcar cap a aquesta direcció. I això no s’ha contemplat sempre així, ja que les expectatives que té la gent d’aquest espai no forçosament quadren amb la seva catalogació de protecció. Com que ho tenim a simple vista, no ens adonem que Collserola té el mateix valor que Aigüestortes. Aquesta premissa sembla que no hi càpiga al nostre imaginari comú.

"Cal que el parc baixi a les ciutats en lloc que la ciutat pugi al parc"

La Serra té uns valors naturals intrínsecs (flora, fauna, aigua…) que fins ara s’havien observat des d’una mirada antropocèntrica per veure quin benefici humà n’hi podíem extreure. En contraposició, la missió del consorci ha de ser protegir i preservar aquest patrimoni. I això es tradueix en restriccions i regulacions per evitar que es posi en risc. I per aconseguir-ho, necessitem més gent i recursos.

- La figura del Consorci és la millor eina per dur a terme aquesta tasca?

- Aquesta és la pregunta clau: "Un consorci és el tipus d’entitat -relativament independent però adscrita a una administració conformada per altres administracions- que serveix millor per a la gestió d’un espai?" Jo soc partidari de trobar un model de corresponsabilitat que reverteixi la poca connectivitat político-administrativa actual. I això s’aconsegueix amb més autonomia de decisió pel consorci mentre que, alhora, es contempla més pressupost invertit sobre el territori a partir d’un marc d’enxarxament de base amb totes les administracions involucrades.

- Un dels pitjors malsons de l’entorn és que un dia es miri a l’horitzó i s'albiri una gran columna de fum que arrasi amb tot. Per què una espurna és tan perillosa a Collserola?

- Perquè hi viu molta gent. Quan hi ha habitatges pel mig, els Bombers han de prendre la decisió de controlar el foc o preservar vides. I per aquest motiu, a Collserola s’haurien de deixar desatesos flancs de foc per evacuar les més de 15.000 persones que hi viuen a l’interior. Tot plegat, sumat a l’estrès hídric i la complicada orografia del terreny.

- El cap dels GRAF (Grup de Recolzament d'Actuacions Forestal), Marc Castellnou, va afirmar que Collserola podria cremar sencera en només 8 hores...

- Per aquest motiu, cal impulsar més accions de prevenció bàsiques com la gestió del sotabosc, la instauració de franges de protecció, elaborar plans de contingència, preparar la resiliència del terreny, adequar les basses d’aigua...

- A principis d'any, la consellera Teresa Jordà va presentar un pla de xoc valorat amb 72 milions d'euros per preparar els boscos catalans davant dels efectes derivats de l'emergència climàtica i dels incendis de sisena generació. S’estan dedicant tots els esforços econòmics possibles per tal d’evitar-ho o encara ens quedem curts?

- Més enllà de reclamar més diners, hauríem d’explicar a què dediquem els diners, per què ho fem i quines són les conseqüències d’haver-ho fet. Apuntalar quines són les prioritats per destinar-los més eficientment i disposar d’una guardiola de resposta per fer front a elements pertorbadors, cada cop més habituals, degut a aquest canvi climàtic. El Consorci té un pressupost anual de 6,3 milions d’euros i, d’aquests, en destinem 1,3 milions en prevenció d’incendis. És evident que volem més diners, però hem de deixar ben clar quin és el seu destí.

- Davant del pic de visitants que es va arribar durant la pandèmia amb més de 6,4 milions de visitants durant el 2021, caldria començar a implementar restriccions i horaris d'accés?

- Mira, en aquest sentit, si dividíssim el pressupost anual per la quantitat de visites que rep el Parc, equivaldria a un euro per visitant. Pel que fa a la pregunta, sí que hi ha algunes zones conflictives que acumulen bona part de les visites en les mateixes hores com la Carretera de les Aigües o el Pi d’en Xandri i, en aquests punts, sí que potser s’hauria d’implementar una regulació d’usos.

Però aquest conflicte de fluxos no passa ni sempre ni en tot l’espai. El nou PEPNat ja dona algunes pistes sobre com gestionar-ho millor. Per exemple, al document s’apunta que hi ha algunes activitats que actualment es duen a terme als límits del parc que es podrien fer fora. Si les ciutats fossin més verdes o hi hagués una xarxa potent de parcs urbans potser no hi hauria aquesta necessitat d’anar al bosc. Cal que el parc baixi a les ciutats en lloc que la ciutat pugi al parc.

- I el col·lectiu ciclista?

- El problema dels ciclistes és que tenen una major mobilitat i recorren molt més terreny que la gent que va a peu. A més, també són més exploratius i expansius. Tal com apuntava abans, hi ha esports que no se’ns acudirien fer mai en un entorn protegit, però sembla que a Collserola sí que es pugui malgrat gaudir-ne de la mateixa protecció jurídica. Cal limitar activitats i fer més pedagogia. 

- Fa poc també s'aprovava la creació d'un corredor que connectés el parc amb l'avinguda Diagonal de Barcelona. És una bona notícia? O el parc ja està prou massificat?

- Sí. Però estaria bé assenyalar que és Collserola qui desbordarà fins a la Diagonal. El fet de disposar d’un corredor verd perquè Collserola penetri a la ciutat i més gent hi tingui accés és bo. L’altra cosa és com s’ha d’exercir aquest dret d’acord amb els valors del parc. S’ha de trobar un equilibri i per això hem de saber gestionar les expectatives de la gent sobre què pot fer i que no a la Serra.

"Alerta amb els discursos a favor de la renaturalització de les ciutats o del verd perquè s’acostuma a pensar exclusivament en vegetació i no en els seus animals"

- Fa poc es va anunciar que un pastor pasturaria el seu ramat per Collserola com a projecte per mitigar el risc d’incendis. És una alternativa realment útil o greenwahsing?

- Jo potser no hagués centrat el tema en la prevenció d’incendis sinó en la gestió de la vegetació. Abans, el parc tenia un equilibri ecosistèmic i aquest es va trencar. Per això, qualsevol iniciativa per la reintroducció de la ramaderia per equilibrar la balança i ajudar a rebaixar la càrrega de combustible és positiva. Sigui amb ramats públics o privats. La proposta de l'Ajuntament em sembla sincera i que es podria estendre a altres parts del territori.

- L’any passat es va plantejar prou seriosament instal·lar molins de vent a la Serra, tot i això des del PNC ja vau mostrar reticències perquè, d'una banda fa poc vent i, per l'altra, directament està prohibit...

- Exacte. La discussió d’on s’ha de fer l’energia i la corresponsabilitat entre els territoris és un debat molt interessant, però en aquest cas en qüestió, la pròpia normativa actual prohibeix instal·lar-los. Collserola ja pateix prou per la seva ubicació a tocar de la trama urbana de la capital catalana i posar dos aparells d’aquestes característiques, potser no és la millor manera d’explicar que això és un parc natural.



- La pagesia collserolana reclama el suport de les administracions per poder tirar endavant la seva activitat i que, en molts casos, han sigut l’”excusa perfecte per moure diners”. Quina posició pren al respecte?

- Entenc el que diuen i hi estic d’acord. En part. Cal posar en valor la seva activitat i compensar econòmicament els serveis a l’entorn que proporcionen, però no voldria tampoc menystenir el valor que tenen les polítiques més generals que no acaben repercutint directament a les butxaques dels propis pagesos. Les dues coses haurien d’anar en paral·lel, però l’administració no és senzilla. En aquest sentit, per exemple, Europa ens prohibeix donar subvencions directament als productors perquè esgrimeixen que s’estaria promovent una competència deslleial.

- El col·lectiu també apunta a un estudi on s'indica que a la Serra hi ha més de 160 hectàrees recuperables per conrear? On són i per què no cedir-les?

- Sí, cal fer inversions perquè aquestes zones boscoses i camps abandonats puguin tornar passar a mans agràries a base de concessions. I aquesta és una de les prioritats d’aquesta gerència.

- L'enemic principal dels agricultors collserolans, i que també genera problemàtiques als entorns urbans pròxims, és la superpoblació de senglar. Com s’ha d’actuar?

- Primer de tot, alerta amb els discursos a favor de la renaturalització de les ciutats o del verd perquè s’acostuma a pensar exclusivament en vegetació i no en els seus animals. Tenir 8.000 hectàrees enmig d’una trama urbana implica que, en els límits, els senglars s’hi passegin. I això no ens hauria de sobtar. Ara bé, altra cosa és la regulació que n'hem de fer sobre la seva presència.

- Aquest estiu hem observat una onada d’atacs…

- És cert que patim d'aquesta superpoblació de senglars -actualment rondem pels 1.500-; i també és veritat que algunes colònies d’aquesta espècie s’està tornant més agressives arran de la interacció humana.



Però insisteixo: amb sis milions de visitants anuals al parc, la probabilitat que algú tingui un incident són força elevades. Potser hauríem d’incidir més en que la gent no vingui amb menjar a Collserola, motiu pel qual es produeixen la majoria d'accidents. I amb això no vull culpabilitzar la gent, però cal tenir en compte en quin espai estem. Això no vol dir que no s’hagin d’extreure aquells individus problemàtics -aquells més violents o que sàpiguen, per exemple, com obrir un contenidor- i continuar apostant per l’esterilització.

- Respecte als enclavaments ja construïts a l'interior del Parc com Sol i Aire o Mas Fortuny -catalogats com a Espais de Regulació Especial-, des de l'aprovació del PEPNat a l'abril passat continuen sense legalitzar-se però decau certa bel·ligerància. Com ho veu i quin projecte de futur teniu?

- Doncs a partir d'ara, el que passi als ERE ha de sortir de la iniciativa municipal del terme on s'ubiquin. Són unes urbanitzacions de risc que fan de mal fer i, en aquest sentit, cal entrar-hi amb bisturí. Tot i això, el plantejament ja contempla en la majoria dels casos que haurien d'acabar desapareixent. No obstant això, cal recordar que aquests ERE són l'excepció pel que fa a altres urbanitzacions completament il·legals que encara estan pendent de resoldre.

- Com valora les propostes del bicitúnel pel costat dels túnels de Vallvidrera o la projecció de FGC per construir nous túnels ferroviaris per sota de Collserola?

- Collserola és un territori ja molt fraccionat i cal estudiar quins són els impactes ecològics de cada proposta. Sense demagògies. Pel que fa a la primera, sembla una bona idea perquè la voluntat seria aprofitar un túnel ja existent. Pel que fa a la segona, caldria veure quines conseqüències ecosistèmiques tindrien aquests nous túnels pel que fa als valors intrínsecs del parc. Al final acaben sent decisions polítiques en les quals, considero, el Consorci hauria de tenir una veu important i ser escoltat.


- Davant l'extracció massiva de llentiscle que amenaça diversos boscos del país, també a Collserola, la Generalitat ja està redactant un decret. És una pràctica greu?

- Sí. Qualsevol activitat extractiva no regulada i de forma no coherent amb la gestió del territori és greu. Ara bé, amb quatre guardes forestals en tenim prou? Actualment, estem mirant com podem articular-nos millor. 

- Per últim, durant els darrers anys hi ha hagut certa polèmica per les pràctiques de l'exèrcit espanyol a l'interior del parc. Quin és el marge que té el Consorci per evitar aquestes maniobres militars?

- Doncs arrel d'aquestes polèmiques es va promoure una modificació a les ordenances de l’ús públic de l'espai. Entre aquests canvis, es regulaven les activitats de qualsevol cos de seguretat. Pel que fa a l'exèrcit, si són maniobres de persones corrents, s'equipara a una activitat de qualsevol altre col·lectiu. A dia d'avui, aproximadament una vegada a l'any, se’ns demana permís i nosaltres l’atorguem. Això sí, han de complir en tot moment un seguit de condicions com no passar a prop de centres educatius o la prohibició de fer ostentació d'armament o desenfundar armes.