A casa acabem la primera etapa escolar, l’estimada escola bressol, i ja puc extreure les primeres conclusions de l’experiment amb les altres llengües dominants en contacte. Per si no n’hi havia prou amb els fets empírics, tot apunta que la meva criatura aprendrà prou ràpid el castellà (i també una mica l’anglès) sense necessitat de parlar aquestes llengües a casa. Ual·la, màgia? No.
Amb dos anyets ja diuen frases entranyables de supervivència amb la resta de companys: tú no cabes, eso lo hago yo, etc. També és típic, quan hi ha més d’una llengua en contacte, que barregin construccions. No és casualitat, doncs, que les criatures apliquin intuïtivament la lògica de les regles gramaticals de la llengua dominant: el ruscd’abelles es converteix en rusco, de la mateixa manera que ràpidament aprenen a dir rápido; el mític ha caigut es converteix tot sovint en s’ha caigut per art de màgia! Però per més que a casa ho diguem bé i ho repetim amb naturalitat amb la forma correcta, les interferències calen fondo.
En un entorn familiar catalanoparlant les interferències ja comencen a arrelar de ben petits. Però un moment! Aprendre altres llengües ja és bo, no ens queixem d’això. Tampoc no ens queixem de tenir un entorn amb famílies castellanoparlants a l’escola. El que ja no és tan normal ni hauríem de deixar que es normalitzi són les interferències, els calcs sintàctics i les males pronúncies, que és el que de debò fa mal a la llengua. L’equip docent de qualsevol cicle educatiu també hauria de vetllar per uns mínims de correcció lingüística i, si cal, fer cursos de reciclatge per millorar el nivell de català i la pronúncia.
Si a una criatura o a qualsevol persona que està aprenent català se li escapa “una burbuixa” en comptes d’una bombolla, no ens hauríem d’alarmar. Alarmem-nos quan agafin l’hàbit de parlar la llengua i comencin a dir reiteradament tenir que, s’ha caigut, ningun problema, vols?... O quan comencin a fer pronúncies totalment castellanitzades.
Una altra idea que és cabdal perquè estimin la llengua, perquè la normalitzin amb el prestigi social que mereix, és ser conscients de la importància de no inculcar-los la idea, inconscientment, que el castellà mola més. Perquè això és el que també fan famílies catalanoparlants en qualsevol àmbit, amb criatures i sense criatures. És el que fa diàriament molta gent sense gairebé ni adonar-se’n: parlar en català i deixar anar frases en castellà per fer una broma o una gracieta, deixar anar alguna frase feta o refrany que es considera que mola més, com ara donde manda patrón... Perquè segurament no saben que en català hi ha una expressió més divertida: cada lloca governa els seus pollets. Aquesta mania, aquest tic, és constant.
Les criatures són esponges i són un mirall del que fa la família. Si constantment veuen que les famílies alternen català per dir coses més neutres i serioses (registre formal) i castellà per introduir un registre més humorístic, per insultar o per deixar-se anar en contextos col·loquials (registre informal), es perpetua la idea que el català no serveix en un registre informal, ni per fer humor. I això és nefast per a la nostra llengua. És un granet de sorra per contribuir, d’aquesta manera, a la permanent situació de diglòssia.
Malgrat tot, jo encara tinc sort de tenir una criatura que comença a parlar mínimament bé la llengua, que té totalment normalitzat que dels manguitos en diem braçals i que amb tota naturalitat diu a l’àvia: “No, àvia, són braçals”. On ho ha après? Dels contes que llegim en català i de nosaltres, òbviament. Perquè tenim clar, sobretot, que la llengua no és merament un instrument de comunicació i que és identitat i cultura: la nostra.
L’altre dia una nena de 7 o 8 anys jugava al gronxador amb una altra amiga i va dir malament rai, tot rient, quan no aconseguia fer la pirueta que volia. És molt trist que em sorprengui i alhora em fascini que una nena digui malament rai, però la realitat és aquesta. I allò tan típic de dir “hi ha esperança”. Doncs sí, com a resum: tant de bo més malaments rai en entorns informals i més expressions genuïnes que funcionen en contextos col·loquials. Deixeu de fer les brometes en castellà, que en definitiva es tracta de fer que el català moli més que mai, llondros!