La immensa majoria dels catalanoparlants pensen que per ser realment català és molt important saber parlar la llengua. Així ho indica l’InformeCAT 2024 que va publicar aquest dimecres Plataforma per la Llengua, un document de referència que s’actualitza anualment i que permet disposar d’un termòmetre sobre l’estat i l’evolució del català en diferents àmbits a partir de 50 dades. La realitat, però, és una altra. Ja és ben sabut que actualment hi ha una davallada significativa de l’ús social del català i que el castellà predomina al carrer. Ara bé, en molts casos també entra directament a les cases dels catalanoparlants, i de vegades fins i tot sense que ens n’adonem. Perquè potser no hi entra en forma de conversa, però sí a partir de castellanismes o barbarismes no tan assenyalats com vale i pues.
El cas és que avui dia encara fem servir molts castellanismes encoberts i sigil·losos. D’una banda, hi ha els que tenim tan interioritzats que ja donem per fet que són normatius en català. I, de l’altra, els que ens pensem que són correctes perquè surten al diccionari, sense aturar-nos a pensar que possiblement en català tenen un significat totalment diferent que en castellà, de manera que els fem anar malament. Per això, hem volgut fer un recull dels casos que es repeteixen més en el dia a dia.
1. *agobiar / atabalar
Qui no ha dit mai que està molt *agobiat quan va molt estressat? Segurament poca gent se salva de no haver fet servir mai aquest verb. De fet, *agobiar és un cas clar de castellanisme que tenim massa interioritzat, fins al punt que sovint el fem servir sense ser conscients que no és normatiu. O potser sí que en som conscients, però sempre n’hi ha uns quants que deixen anar l’excusa que els representa més l’opció en castellà. Tanmateix, en català, la forma normativa d’aquest verb és atabalar. Evidentment, però, no és l’única opció, perquè precisament el català té moltes variants, tot i que amb petits matisos. Per tant, juntament amb atabalar, també hi ha els verbs angoixar, atordir, aclaparar, eixordar i desassossegar, entre molts d’altres.
2. *embaucar / engalipar
“A mi m’han embaucat, m’han fet jugar a un joc que es diu...”, canta el grup The Tyets, i molts catalanoparlants continuem la frase sense aturar-nos a pensar que el verb *embaucar, com l’anterior, tampoc és normatiu. Sense deixar de banda que és una cançó i que, per tant, forma part d’un context totalment informal, cal tenir en compte que en un context més formal convé fer servir les formes normatives engalipar, ensarronar ensibornar, entabanar, enganyar, enredar o mentir.
3. *aterroritzar / aterrir
No, *aterroritzar no existeix en català, només és un intent d’adaptació de l’aterrorizar castellà, que significa causar terror o fer molta por. Per això, en català cal recórrer a formes normatives com ara aterrir —i no pas aterrar, compte: són dues coses totalment diferents— i terroritzar. Tot i això, hi ha un petit matís entre les dues opcions, atès que la segona va una mica més enllà de simplement causar o sentir terror. Segons el DIEC, significa “sotmetre a un règim d’intimidació amb amenaces, violències, crueltats...”. Altres sinònims, tot i que menys intensos i també amb matisos, són espantar, esgarrifar, esborronar i esglaiar.
4. sortejar / esquivar
En català, sortejar simplement vol dir, segons el DIEC, “sotmetre (quelcom) a un procediment en què és l’atzar que en decideix la sort” o “classificar en sorts o classes (una mercaderia)”. Així doncs, veiem que som davant el primer cas de castellanisme que ens pensem que és normatiu perquè surt al diccionari. Si hi apareix, però, és perquè té un significat diferent del castellà i, per tant, no fa referència a evitar o eludir un compromís, un conflicte, un risc o una dificultat. Per expressar aquesta acció, en català tenim els verbs esquivar, evitar, eludir i superar, entre d’altres.
5. *llamatiu / cridaner
“Aquest vestit és molt llamatiu!”, hem sentit més d’una vegada. Però *llamatiu és un exemple més de castellanisme que ni tan sols surt al diccionari amb un altre significat. En aquest cas, estem parlant d’un adjectiu que en català té alternatives diferents, com ara cridaner, llampant, estrident i, fins i tot, viu. Per tant, com veiem, amb totes aquestes opcions no hi ha cap excusa que valgui per continuar fent servir erròniament *llamatiu en contextos formals.
6. *arrepentirse / penedir-se
El cas del verb *arrepentirse és un clàssic dels clàssics. Ja podem tenir ben clar que es fa servir en català, que, així i tot, ens sona bé en català, quan realment no existeix en aquesta llengua. És a dir, la forma normativa en català per expressar que ens sap greu haver fet o haver deixat de fer alguna cosa és penedir-se —Ara em penedeixo d’haver discutit amb ell o M’he penedit moltes vegades de no haver-me arriscat—.
7. aplaçar / ajornar
Si féssim un rànquing dels clàssics dels clàssics, aplaçar també en formaria part. Com sortejar, és un d’aquests castellanismes que poden trobar al diccionari perquè en català té un significat diferent. Concretament, vol dir “contractar, donar treball (a un operari)” o “prendre possessió del lloc corresponent en el treball”, segons el DIEC. Per tant, per referir-nos a deixar una cosa per a un altre dia o per a més endavant tenim el verb ajornar —Han ajornat la festa o Han ajornat el partit de tennis per la pluja—. De la mateixa manera, com bé recorda l’Optimot, cal dir ajornament, i no pas *aplaçament, i inajornable, i no pas *inaplaçable.
8. *aliviar / alleujar
Per exemple, alleujar una càrrega o una ferida i alleugerir una responsabilitat o una pena. Aquests serien els dos verbs normatius en català per referir-nos a treure’s un pes o una càrrega o alliberar-se d’una part de patiment físic o moral, i no pas el verb castellà *aliviar. Per tant, els substantius corresponents són alleujament i alleugeriment, en comptes del castellà *alivio o l’adaptació *alivi.
9. *despreciar / menysprear
Ni *despreciar ni *despreci. Malgrat que són dues formes que tenim força interioritzades, en català no són normatives. Ja les podem buscar al DIEC que tanmateix no hi surten. Les opcions equivalents en català són menysprear i menyspreu. En aquest cas, també cal tenir en compte les formes apreciar i *apreci. Malgrat que el verb apreciar sí que és normatiu, el mot *apreci no ho és. Per tant, hem de recórrer a altres opcions, com ara afecte, estima o estimació —És un noi molt simpàtic, de seguida li vaig agafar afecte, i no pas És un noi molt simpàtic, de seguida li vaig agafar *apreci—.
10. registrar / escorcollar
És evident que el verb registrar apareix al diccionari i que és ben normal i habitual en el dia a dia. Fins aquí, bé. En aquest cas, però, cal llegir la lletra petita, és a dir, totes les entrades i definicions del diccionari. Per més que ho intentem, no hi trobarem la definició en el sentit d’examinar a fons o minuciosament alguna cosa, racons o amagatalls per veure què hi ha o si hi ha el que se cerca. En català, per referir-nos a aquesta acció hi ha el verb escorcollar. Així doncs, direm Els Mossos van escorcollar la casa del presumpte autor d’un crim, i no pas Els Mossos van *registrar la casa del presumpte autor d’un crim, perquè, segons el DIEC, registrar significa “inscriure en un registre” o “fer inscriure en un registre”. Ras i curt.