A Barcelona estàvem celebrant la Mercè quan el diari El Español, més conegut pel seu patriotisme que pel seu periodisme, va publicar una notícia que clarament estava destinada a l'èxit. El titular deia així: L'oncòloga andalusa Alicia Quílez perd la seva plaça titular a les Balears per no acreditar un B2 de català. Només calia penjar l'última hora a Twitter i deixar que la xarxa fes la seva màgia.
No hi havia dubte: el català tornava a dinamitar les il·lusions d'una pobra dona emprenedora. La nostra llengua tallava les ales a una professional excepcional, i ho feia pel seu component clarament polític, a diferència de tots els altres idiomes del món. A la insuportable Espanya mediàtica li va faltar temps per tornar a entrar a l'UCI del català i començar a estomacar el moribund, com si aquelles pelleringues fossin d'un monstre temible en un moment de debilitat.
Els catalanoparlants, llavors, vam començar a experimentar la sensació de sempre: en aquest país no hi ha res a fer, l'odi sempre correrà per massa venes. Espanya és una cosa terriblement pesada i infumable quan s'és un català amb unes certes ganes de continuar sent-ho.
Fins que, de sobte, un gir de guió ens va sorprendre a tots els que ens havíem deixat endur pel titular trampós d'El Español. Fent ús d'una de les millors aplicacions que ha creat Twitter en tota la seva història, els usuaris de Twitter havien afegit notes de context a la notícia, situant-la com a fake news i esclarint amb proves el motiu real pel qual Quílez no havia assolit els seus objectius.
Es veu que no va ser el B2 de català, que ni tan sols és obligatori per a ningú, sinó els resultats mediocres de l'oncòloga, els que li havien impedit accedir a la plaça que volia. De fet, molts altres candidats van acabar entrant a la plaça que havien demanat sense el B2 de català. Tot plegat es podia comprovar accedint a la publicació oficial i pública dels resultats.
Un gir de 180 graus. Un terratrèmol que capgirava els fets de dalt a baix, però que, alhora, no canviava res. Perquè sí, de cop i volta la notícia havia girat com un mitjó, i quedava demostrat que la premsa espanyola havia manipulat una notícia per enèsima vegada fins a fer-la propera als seus interessos espanyolistes. Però la realitat que n'havia quedat continuava sent igual de trista per als interessos de la nostra llengua minoritzada: el català no forma part dels requisits per aspirar a pràcticament res en aquest país.
El que vull dir és que tant se val quina sigui la versió certa de l'assumpte; el català n'acabarà sortint escaldat sempre. Tant si ens colen una fake news com si ens expliquen una veritat com un temple, tot anirà a parar allà mateix: el català està desprotegit i perseguit en aquesta Espanya obsessionada per arraconar-lo, ja sigui des dels poders mediàtics (collant contra qualsevol símptoma de supervivència que mostri la llengua) o des dels poders polítics (eliminant qualsevol rellevància que pugui tenir el català en el dia a dia dels ciutadans).
Sort que aquests atacs indiscriminats per part d'Espanya queden absolutament neutralitzats quan arriben a les fronteres catalanes. Aquí, gràcies a dècades de governs de la Generalitat sensibles amb la causa, tant les fake news com la realitat van sempre en una única direcció: la de protegir i enfortir una llengua que avui ja és rotundament imprescindible per accedir a qualsevol lloc de treball, per tenir una llarga carrera professional en tots els àmbits (especialment el sanitari o el judicial, per exemple) o per poder exercir en negocis de cara al públic. Quin respir i quina alegria tan gran.