Barcelona fou fundada el segle I aC per ordre de l’Emperador Octavi August. Mal ens pesi, aquella antiga Barcino tenia una importància molt limitada al costat de localitats veïnes com Baetulo (actual Badalona). De Tarraco no cal ni parlar-ne perquè la comparació és ridícula.Tenint en compte aquest punt de partida és estrany que la capital de Catalunya hagi acabat sent Barcelona però molts factors han acabat condicionant aquest procés històric, un d’ells, el prestigi.
La primigènia Barcino romana fou ideada com un petit nucli poblacional de legionaris jubilats de les guerres contra els càntabres i vascons, una mena de “Barcino Àurea, ciudad de vacaciones”, però, en canvi, tenia unes muralles que, per la tecnologia militar de l’època eren totalment desproporcionades. Quin sentit tenia construir unes muralles que restant més de la meitat del seu gruix seguirien sent inexpugnables en un enclavament de moderada importància? Els arqueòlegs sempre expliquen que aquest tipus de construccions tenien una funció de prestigi, és a dir, de demostrar poder i riquesa i garantir que qui passés per davant quedés aclaparat amb la monumentalitat exagerada de les seves construccions.
Aquesta fatxenderia, aquesta obsessió per la imatge que es mostra de cara a la galeria, ens ha acompanyat des dels inicis com a ciutat. De fet, no és tampoc un tret distintiu de Barcelona, ja que per alguna cosa son moltes les ciutats que han alçat grans monuments amb aquest propòsit, però a partir de finals del segle XIX podríem dir que el tema se’ns en va de les mans…
L’any 1888 Barcelona acull la I Exposició Universal. S’enceta en aquell moment una dinàmica que tampoc és només barcelonina, però en el nostre cas acabarà adoptant una obsessió quasi compulsiva: es reordena i urbanitza un espai de la ciutat en motiu d’un gran esdeveniment de cara a l’exterior, un esdeveniment que ha d’aportar llocs de treball i sobretot prestigi. De prestigi que no en falti!
Amb aquella experiència es reurbanitza essencialment el terreny que fins feia poc ocupava la ciutadella militar que oprimia la ciutat. D’aleshores són el monument a Colom i l’Arc de Triomf entre d’altres. El 1910 es crea la Sociedad de Atracción de Forasteros, la precursora del que ara seria Turisme de Barcelona, que tindrà com a principal objectiu el que indica el seu nom i intentarà posar en el mapa la ciutat com a destí turístic internacional.
Com que l’esdeveniment de 1888 va aportar molta visibilitat i prestigi es va lluitar per aconseguir acollir de nou l’exposició internacional de 1929, que va reurbanitzar la muntanya de Montjuïc i va portar el metro entre d’altres avenços. La despesa fou tan desorbitada que tal com diu Oriol Rigola, l’any 1992 la ciutat encara estava pagant el deute.
La Guerra Civil esclata justament el dia en què s’havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular a l’actual Estadi Lluís Companys, que era una de les infraestructures llegades de l’exposició del 1929 i després la guerra i la postguerra ho aturaran tot fins que el 1952 la ciutat acollirà el XXXV Congrés Eucarístic. Es tractava d’una operació de blanquejament del franquisme valent-se de la seva relació especial amb el Vaticà, que donarà lloc a la creació del barri del Congrés i a la reurbanització de la plaça Francesc Macià i l’Avinguda Tarradellas, aleshores conegudes com Calvo Sotelo i Infanta Carlota amb el nou i flamant monument feixista als caiguts. L’esdeveniment va venir acompanyat d’un control ferri de la dissidència i l’ocultació, que no solució, de tot el que donés imatge de pobresa i misèria, pràctica que es perpetuarà en els posteriors esdeveniments.
Aquella època de neteja d’imatge d’un dels pocs règims feixistes que havien sobreviscut la II Guerra Mundial venia acompanyat de tota una campanya de màrqueting encapçalada per Manuel Fraga sent ministre de turisme en què es va intentar compatibilitzar la idea centralista del règim amb vendre els atractius de la “peculiar idiosincrasia de los pueblos de España” i la manera va ser passar-ho tot per la liquadora, venent i oferint a tot el territori paella valenciana, sevillanes, sangria i tot el que la gent compri, inclosos barrets de mexicà de l’altra banda de l’Atlàntic.
A tall d’anècdota, sempre m’ha semblat bastant ridícul el símbol del ruc català, però tinc per casa un clauer amb l’animaló que vaig comprar en una botiga de records de Sevilla quan vaig entrar a veure què hi deurien vendre allà si a Barcelona venem vestits de sevillana. Quan li vaig preguntar a l’amo de la botiga com és que venia això a Sevilla em va respondre que “por si a caso”.
Però bé, tornem al tema. El següent gran, en aquest cas enorme, esdeveniment van ser els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Tothom qui ho va viure recorda la transformació urbanística que va fer la ciutat en un any que precisament l’esmentada Sevilla, acollia l’Exposició Universal del 92.
El canvi, en ambdues ciutats va ser indubtablement radical, com també la projecció internacional d’aquestes dues capitals, especialment la nostra, que des d’aleshores es va posicionar en el mapa com una de les principals destinacions turístiques d’Europa. També va ser radical la crisi econòmica del 93 conseqüència de la desmesurada inversió en aquests esdeveniments.
El que estava comprovat és que aquest tipus d’operacions donaven molt de prestigi, i el prestigi no ha de faltar. Per aquest motiu Barcelona va inventar el Fòrum de les Cultures 2004, que va reurbanitzar la zona de l’antic Camp de la Bota convertint-lo en un desert de formigó i en el qual es van haver de regalar entrades perquè la gent no hi anava.
Ara som a les portes de la celebració de la Copa Amèrica, un esdeveniment que, per cert, va generar un ampli consens polític. Encara no s’ha inaugurat i la ciutat ja ha cedit gratuïtament un espai patrimonial que ha patit destrosses per una prestigiosa marca de luxe perquè així, de retruc, la ciutat guanya prestigi que és el que importa.
No em posaré a analitzar tots els impactes que tenen aquest tipus de polítiques sobre la gent que en aquesta ciutat no només estem de visita sinó que hi pretenem fer vida, per no parlar de la destrucció constant del nostre patrimoni històric i cultural en nom del suposat progrés econòmic. Només sé que l’altre dia calculava que de les meves amistats d’adolescència més de la meitat ja fa anys que no viuen a Barcelona i de la resta pocs conec que no s’estiguin plantejant marxar.
És trist, però molta gent guardem com un gran record aquell moment de la pandèmia en què ja es podia sortir al carrer, però no es podia viatjar. Vam tornar a passejar per la ciutat sense tenir la sensació constant que a Barcelona hi sobra gent i que potser som nosaltres els qui hauríem de marxar.