29
de gener
de
2017, 20:43
Actualitzat:
23:51h
Benoît Hamon ha superat amb claredat Manuel Valls en les primàries dels socialistes francesos i serà el candidat del partit a la presidència de la República. En la votació per decidir l'opció escollida per optar a la presidència de la República, Hamon ha obtingut més del 58% dels vots per davant d'un Valls que ha esgarrapat el 41% dels suports. El nou candidat comparteix amb Valls un mateix origen polític: tots dos van situar-se en l’òrbita de Michel Rocard quan eren joves militants del Partit Socialista Francès (PSF). Rocard, socialista heterodox, era el gran rival intern de François Mitterrand i agradava per igual socialdemòcrates i esquerrans que no se’n refiaven de Mitterrand.
Després, els seus camins van separar-se. Un aniria cap a l’ala més radical del partit i l’altre, Valls, esdevindria el cap de brot d’un sector dretà molt minoritari. El PSF que va fundar Mitterrand el 1971 ha acabat dividit entre dos hereus de Rocard.
Hamon ha acabat sent el candidat del PSF a l’Elisi. Fa quinze dies, ningú s’ho imaginava. Amb set candidats en joc a les primàries, era Arnaud Montebourg, exministre d’Economia, qui semblava tenir tots els asos per encarnar un PSF esquerranitzat amb aspiracions de tornar (o quedar-se) a l’Elisi. Però els càlculs van tornar a capgirar-se i va ser Hamon, més jove, qui al final va acabar passant a la segona volta.
Amb 49 anys, Hamon ha estat la revelació d’aquestes primàries i ha sabut representar una certa renovació. Però darrera seu hi ha molta biografia. El jove rocardià va fer costat als dirigents del PSF que van governar entre 1997 i 2002, com el primer ministre Lionel Jospin i la ministra de Treball Martine Aubry, que va imposar la setmana de 35 hores. Al seu costat, Hamon va reforçar un discurs obrerista, paral·lel a una imatge de progressia urbana que sempre l’ha acompanyat.
Va ser ministre de Consum en el primer govern de François Hollande i després, breument, d’Educació, sent Manuel Valls primer ministre. Va dimitir el 2014 per oposar-se als criteris d’austeritat. Aleshores ja pensava en la seva campanya presidencial. Però, com tot animal polític, Hamon mostra molts rostres. La seva dona, Gabrielle Guallar, nascuda al Conflent i que parla català, és directiva de Louis Vuitton, un tret que enriqueix de matisos la imatge que vol oferir el polític socialista.
Un programa sindicalista i llibertari
Entre les propostes de Hamon, hi ha la instauració d’un salari universal per a tots els ciutadans, que estaria entorn els 750 euros mensuals. Ha propugnat la legalització del cànnabis, l’assistència per a una mort digna, la signatura de la Carta Europea de Llengües Regionals, que França encara no ha signat, una política d’acollida als immigrants i el reconeixement de Palestina.
Durant la campanya de primàries, Hamon ha xocat amb Valls entorn la laïcitat. Mentre l'exprimer ministre s'ha presentat com a garant de la França laica, radicalment contrari al burka i vigilant envers tota expressió religiosa en l'espai públic, Hamon ha defensat una actitud més liberal i tolerant, amb l'argument de preservar per damunt de tot la convivència a la República.
Per Hamon, comença ara una altra etapa de pugna enfocada cap a la primera volta del 23 d’abril, quan haurà d’intentar situar-se entre els dos candidats més ben situats per passar a la final, el 7 de maig. El seu perfil treu oxigen a Jean-Luc Mélenchon, l’aspirant de l’esquerra radical a l’Elisi. Però pot trobar en l’independent Emmanuel Macron, fotogènic i tecnòcrata de centre esquerra, un rival formidable.
Després, els seus camins van separar-se. Un aniria cap a l’ala més radical del partit i l’altre, Valls, esdevindria el cap de brot d’un sector dretà molt minoritari. El PSF que va fundar Mitterrand el 1971 ha acabat dividit entre dos hereus de Rocard.
Hamon ha acabat sent el candidat del PSF a l’Elisi. Fa quinze dies, ningú s’ho imaginava. Amb set candidats en joc a les primàries, era Arnaud Montebourg, exministre d’Economia, qui semblava tenir tots els asos per encarnar un PSF esquerranitzat amb aspiracions de tornar (o quedar-se) a l’Elisi. Però els càlculs van tornar a capgirar-se i va ser Hamon, més jove, qui al final va acabar passant a la segona volta.
Amb 49 anys, Hamon ha estat la revelació d’aquestes primàries i ha sabut representar una certa renovació. Però darrera seu hi ha molta biografia. El jove rocardià va fer costat als dirigents del PSF que van governar entre 1997 i 2002, com el primer ministre Lionel Jospin i la ministra de Treball Martine Aubry, que va imposar la setmana de 35 hores. Al seu costat, Hamon va reforçar un discurs obrerista, paral·lel a una imatge de progressia urbana que sempre l’ha acompanyat.
Va ser ministre de Consum en el primer govern de François Hollande i després, breument, d’Educació, sent Manuel Valls primer ministre. Va dimitir el 2014 per oposar-se als criteris d’austeritat. Aleshores ja pensava en la seva campanya presidencial. Però, com tot animal polític, Hamon mostra molts rostres. La seva dona, Gabrielle Guallar, nascuda al Conflent i que parla català, és directiva de Louis Vuitton, un tret que enriqueix de matisos la imatge que vol oferir el polític socialista.
Un programa sindicalista i llibertari
Entre les propostes de Hamon, hi ha la instauració d’un salari universal per a tots els ciutadans, que estaria entorn els 750 euros mensuals. Ha propugnat la legalització del cànnabis, l’assistència per a una mort digna, la signatura de la Carta Europea de Llengües Regionals, que França encara no ha signat, una política d’acollida als immigrants i el reconeixement de Palestina.
Durant la campanya de primàries, Hamon ha xocat amb Valls entorn la laïcitat. Mentre l'exprimer ministre s'ha presentat com a garant de la França laica, radicalment contrari al burka i vigilant envers tota expressió religiosa en l'espai públic, Hamon ha defensat una actitud més liberal i tolerant, amb l'argument de preservar per damunt de tot la convivència a la República.
Per Hamon, comença ara una altra etapa de pugna enfocada cap a la primera volta del 23 d’abril, quan haurà d’intentar situar-se entre els dos candidats més ben situats per passar a la final, el 7 de maig. El seu perfil treu oxigen a Jean-Luc Mélenchon, l’aspirant de l’esquerra radical a l’Elisi. Però pot trobar en l’independent Emmanuel Macron, fotogènic i tecnòcrata de centre esquerra, un rival formidable.