Des dels fets del Cu-Cut (1905) fins a l'1-O, passant per les prohibicions del català a la vida pública durant el franquisme, la Base de Dades sobre la Catalanofòbia recull centenars de casos de discriminació contra els catalans des de 1900. Agressions verbals, vetos i menysteniment han perseguit la llengua del país durant segles. Són casos que han arribat als nostres dies i que el 2025 van registrar un augment del 50% a Barcelona respecte l'any anterior, amb 190 denúncies de discriminació per parlar en català.
Però, per què existeix la catalanofòbia? Plataforma per la Llengua reflexiona sobre aquesta qüestió al cicle Semicercles 2026, que se centra cada any sobre una qüestió lingüística diferent. A Nació, per aprofundir en el tema, hem parlat amb dos dels ponents de la jornada, el professor Vicent Climent-Ferrando i el catedràtic d'història contemporània, Josep Pich, autor del llibre Catalanofòbia, Una Immersió Ràpida.
Pich defineix la catalanofòbia com "l'aversió" a tot allò que defineix la identitat catalana. "És una actitud que es promociona des del nacionalisme espanyol i una de les característiques bàsiques de la nostra idiosincràsia és la llengua catalana", apunta el catedràtic, que ha analitzat les causes i l'evolució històrica de l'odi contra la catalanitat a l'estat espanyol.
Quan i per què va començar la catalanofòbia?
Josep Pich situa els inicis de la catalanofòbia durant el segle XVII, amb el xoc entre dos models de construcció d'estat nació: els centralistes i "els defensors de l'autogovern català". "Aquests models s'enfronten molt abans que sorgís el nacionalisme contemporani i, per tant, la catalanofòbia té unes arrels que no han estat inventades ni imaginades per ningú, sinó que han evolucionat al llarg del temps", explica.
La catalanofòbia comença davant la necessitat de crear un "enemic intern" dins l'Estat, una idea que desenvolupa l'historiador Antoni Simon al llibre La construcció de l'enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol, que segueix la línia de recerca sobre el pensament polític de "La unitat d’Espanya com a valor polític". "El concepte de l'enemic intern ve del jurista nazi Carl Schmitt, que sostenia que les persones que són dins d'un estat però que en posen en dubte la unitat interna no poden considerar-se 'dels nostres'", diu Pich.
L'origen de la catalanofòbia, doncs, tindria a veure amb el qüestionament de l'estat centralista i la voluntat d'homogeneïtzació de les nacions de l'estat sota la identitat i el govern de Castella. Un propòsit que ja buscava el Comte-Duc d'Olivares amb la propaganda anticatalana durant la Guerra dels Segadors (1640-1659) amb l'objectiu de legitimar l'opressió contra els catalans amb difamacions, caricatures i obres de grans autors com Francisco de Quevedo o Calderón de la Barca. "Des de la guerra de successió, amb les excepcions de la Primera i la Segona República, Espanya sempre ha estat una potència centralista amb tendència uniformitzadora. Els catalans i la nostra llengua sempre hem estat els qui hem fet més nosa", assegura Pich.
En aquesta línia els professors Vicent Climent-Ferrando i Josep Pich coincideixen a situar el procés d'independència com un punt d'inflexió, que segons un estudi de Climent-Ferrando, ha ocasionat un augment de la catalanofòbia als mitjans conservadors i espanyolistes. "Hi ha una tendència creixent a relacionar la llengua catalana amb elements de radicalitat, imposició i tancament", explica.
Com es transmet la catalanofòbia?
El professor Vicent Climent-Ferrando, que és coordinador acadèmic de la càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme a l'UPF, ha analitzat centenars de titulars a la premsa entre 2021 i 2024 i ha determinat que la llengua catalana apareix associada, majoritàriament, amb conceptes pejoratius a la premsa conservadora espanyola. "Hem vist que allà on es parla de català s'hi associen adjectius molt negatius", diu.
Climent-Ferrando sosté que "la pluja fina" de centenars de titulars i notícies confecciona un marc mental que, després, afecta a la visió que es té de l'idioma. "Hi ha un iterés per polititzar la llengua amb l'objectiu d'aconseguir vots per als partits poc propensos a tot allò que té a veure amb la diversitat lingüística", explica.
En aquesta línia Josep Pich explica que la catalanofòbia no afecta només als catalanistes, sinó "a totes les persones que viuen a Catalunya". Un fet que es repercuteix en el tracte que es rep a tot el país en conjunt per part de l'Estat i també en la visió de la llengua que tenen les persones nouvingudes. "Algú que acaba d'arribar i que està exposat al marc mental d'aquestes notícies negatives acaba percebent el català com una llengua 'adjectivada': un idioma problemàtic i de conflicte", exposa Climent-Ferrando.
"El nacionalisme banal espanyol no tolera que es parli català perquè qüestiona la seva 'normalitat', la uniformitat d'un Estat on teòricament la llengua és el castellà", diu Pich. Aquesta discriminació contra la llengua, més enllà dels mitjans, també s'havia normalitzat al Congres espanyol, on fins fa poc no estava permès parlar català, i als organismes internacionals com la Unió Europea, on encara duren les negociacions per reclamar-ne la oficialitat "per interès polític". "La Unió Europea és un club d'estats i són molts, com França, els que hi tenen a perdre si s'acaba reconeixent el català", assegura Pich. "Si algú encara pensa que Europa ens va a favor està equivocat", afegeix.
Què està a les nostres mans per combatre-la?
Com a remei, el professor Vicent Climent-Ferrando defensa que cal explicar els avantatges de parlar català i associar la llengua amb la cohesió social i les oportunitats. Alhora, diu que cal intentar combatre la rigidesa i adreçar-se a aquells que encara han d'aprendre-la amb persuasió i arguments positius. "Les llengües no són religions, són acumulatives", diu.
Climent-Ferrando, com a model de futur en una societat diversa, reivindica el multilingüisme autocentrat que combina l'aprenentatge i l'ús de diverses llengües amb la defensa, el perfeccionament i la centralitat de la llengua pròpia del territori. "No hem d'estar sempre amb el pessimisme de que les coses van malament: calen narratives i fets positius que demostrin que parlar català és útil", afirma.
