Clara Rojas: «A Colòmbia mai havíem estat tan a prop de la pau»

Clara Rojas González va néixer fa 51 anys a Bogotà i viu a la capital colombiana. Era la número 2 de la candidata a la presidència de Colòmbia a les eleccions de 2002, Ingrid Betancourt, quan en un viatge a San Vicente del Caguán, les FARC les van segrestar.

Rojas és a Barcelona i ens rep a Casa Amèrica Catalunya una hora abans de la conferència que va pronunciar aquest dimarts sobre el procés de pau al seu país, que és a punt de tancar més de 50 anys de conflicte armat intern. És una dona elegant, educada, agradable i serena. No sembla que hagi passat sis anys segrestada a la selva però, és clar, ja n’han passat vuit des del seu alliberament. En aquest temps ha treballat a fons pensar en el present. Potser la processó va per dins. Només ho sap ella.

- Són a la recta final per aconseguir la pau?

- Crec que vivim un moment molt important per Colòmbia. Mai havíem estat tan a prop de la pau. Hi ha hagut diversos intents i han estat desafortunadament fallits. No només s’ha aconseguit una agenda de cinc punts substantius sinó que ja n’han treballat quatre i mig dels cinc. O sigui que ja som a punt de treure el pa del forn. Finalment, a les parts (negociadores) ja se’ls veu un nivell de maduresa malgrat les dificultats de comunicació que tenen.

- Pot donar-me una data?

- El més important és que ho firmin a L’Havana. Després, el govern convocarà un plebiscit –el president Juan Manuel Santos s’hi va comprometre a la campanya electoral- perquè la gent voti sí o no als acords de pau firmats. Crec que el juliol o l’agost és possible que ja tinguem anunciada la firma dels acords de pau.

- Em comentava que el plebiscit potser se celebrarà el setembre i vostè espera que surti el sí. Per què han trigat més de 50 anys a arribar en aquest punt?

- Perquè el més difícil ha estat trobar un llenguatge comú. Pensi que sempre va ser difícil el diàleg amb les FARC. Ells s’han anat comprometent a pesar que, com a país, ens agradaria veure’ls més compromesos en aquest procés de pau.

- Les FARC haurien d’entrar al govern?

- El primer que cal és que les FARC es reconciliïn amb les víctimes. Encara els queda un camí i han de sembrar confiança. La confiança és que realment siguin ciutadans normals i que entreguin les armes, que no estiguin pensant que les tornaran a agafar en algun moment. Abans de donar-los participació política s’ho han de guanyar. Crec que és possible que ho aconsegueixin, com quan s’ho va guanyar el Moviment M-19, un altre grup al marge de la llei, fa més de 30 anys i ara els veig pel carrer, com a senadors, com a alcaldes...
 - A principis de maig, Ingrid Betancourt va declarar: “Nosaltres com a societat aspirem a que no hi hagi impunitat però els de les FARC requereixen seguretat jurídica”. Hi està d’acord?

- (Fa un glop d’aigua) Em sembla que ella interpreta el què la societat sent. Hi ha un gran sector que sent que hi ha impunitat amb aquesta justícia especial. De manera que l’èxit del procés és que aquesta justícia per la pau funcioni. A mi em sembla una gran fita que es creés aquesta justícia especial. Ara, però, el desafiament és que, un cop es firmin els acords, es compleixi; que aconsegueixin inventariar-se i participar en aquests processos de dir la veritat; que les zones de reubicació es compleixin i que no es tornin santuaris d’impunitat sinó que estiguin sotmesos a la verificació internacional. Seguretat total no en tindrà mai ningú, però em sembla que seria el camí per oferir-los unes regles del joc clares. 

- Han passat vuit anys del seu segrest. Quins records en té?

- Sens dubte avui ho veig, com diu la meva mare, en una altra unitat de temps. Em situo en el present i tracto de valorar tot el que ha estat valuós -perdó per la redundància- del que ha estat el retorn a la llibertat en aquests vuit anys. Em sembla que, després d’haver viscut aquest infern, el balanç és molt positiu perquè vaig aconseguir sobreviure, va ser com tornar-me a posar en la meva pròpia roba, en el meu propi cos, poder tornar a agafar les regnes de la meva vida. Deixi’m dir-li que a Colòmbia tenim una dita: “No hay que llorar mucho sobre la leche derramada”. El llibre que vaig escriure (Cautiva) em va ajudar a entendre que era una part que ja havia passat per més dolorosa que fos, i tracto de mantenir-ho així. Normalment ho recordo quan segresten algú, com quan fa deu dies van segrestar Salud Hernández-Mora. Em va remoure el cor perquè vaig sentir un perill imminent. Quan es presenten situacions així sí que li diria que em colpegen l’ànima perquè no voldria que es repetissin.

- La periodista Salud Hernández-Mora és la corresponsal d’El Mundo a Colòmbia. Hi ha dubtes sobre si la van segrestar o no...

- Ella estava fent un reportatge en una zona que no és fàcil i és possible que en sabés el risc, però no és molt diferent dels reportatges que realitza des de fa anys. Segurament pensava que com que mai no li havia passat res, aquesta vegada tampoc. No sé si va coincidir amb que l’ELN (Exèrcit d’Alliberament Nacional) també estava interessat en definir el seu procés de pau. És a dir, que l’hagi volgut utilitzar per enviar un missatge al govern o per intentar pressionar. El que vaig saber és que dissabte la van alliberar i que el govern va anunciar que es tractava d’un segrest.

- Té rancor de les FARC?

- Ohhh, diguem que he fet un gran exercici del perdó però entenc que el perdó és una decisió personal. Dono gràcies a Déu perquè em va donar aquella llum que em permet fluir i, per descomptat, no és una cosa que es pugui aconsellar ni imposar a altres persones... Li diria que amb el gran número de víctimes amb que he pogut parlar hem tingut una ment oberta i un denominador comú: volem que no hi hagi més víctimes a Colòmbia, que no hi hagi més desplaçaments forçats, que no hi hagi més segrestos, que no hi hagi més extorsions, que no hi hagi poblacions senceres víctimes d’atacs terroristes. Voldríem deixar tot això enrere.

- Les FARC li han demanat perdó?  

- Encara no (fa una pausa), encara no. Si ho fessin seria excel·lent però no sé si ho faran. Vés a saber!

- Durant el segrest va tenir desavinences amb Ingrid Betancourt. Ara quina és la seva relació?

- Estem en aquell procés que es restableix la comunicació. Almenys el canal està obert. Si ella em vol trucar, em truca, i jo igual. Vivim en països diferents... però el més important és que hem sigut capaces de superar-ho. En algun moment vam ser bones amigues i això és el més valuós.

- I el seu fill Emmanuel, de 12 anys, com està?

- (Obre els ulls de bat a bat) Està preciós, està gran i està renegant perquè no el vaig portar a Barcelona (riu) però ja li he promès que la propera vegada el portaré. Ara, al juny, acaba les classes i no les hi volia interrompre.

- El 2018 hi haurà eleccions presidencials a Colòmbia. Li agradaria ser presidenta del seu país?

- Doncs no hi he pensat. Crec que encara hi ha moltes coses que em falta madurar. No ho tinc previst però, per ara, participar en la política m’agrada i em sembla que hi contribueixo amb un granet de sorra. El més important és que a Colòmbia hi aconsegueixi arribar un líder o una lideressa que sigui capaç de portar endavant el procés de pau. No només de firmar-lo sinó de concretar-lo.

- Què opina del procés independentista de Catalunya?

- Diguem que sempre he vist Espanya tota unida i a vegades em fa malenconia saber que un país deixi de ser Espanya. Però aquesta és la meva visió com a estrangera. Naturalment entenc que aquí hi ha situacions molt particulars i cada país, cada població o nació resol els seus propis conflictes. Li repeteixo, és un tema nostàlgic. Estic acostumada a visualitzar Espanya junta. Potser es podrien desenvolupar millor junts, però el que decideixin és igualment respectable.

- Hi ha partits que estan en contra d’un referèndum perquè Catalunya pugui decidir si vol ser independent o no. Com ho veu?

- Crec que aquests mecanismes de consulta sempre són valuosos perquè finalment donen una idea del que realment vol el ciutadà del carrer.