21
de novembre
del
2017
Actualitzat
el
22
de novembre
a les
12:59h
Cada vegada és més difícil prescindir de la tecnologia en qualsevol activitat quotidiana. El digital s’ha convertit en una part inevitable del nostre dia a dia. Com van apuntar els professors Lee Rainie i Barry Wellman, les xarxes funcionen com un “sistema operatiu social”. La Web, a la qual accedim de manera constant gràcies als ubiqus dispositius mòbils, és la plataforma universal de contacte i intercanvi d’informació.
Per aquesta raó, tot és més flexible que abans: les relacions entre persones i/o organitzacions, la feina, l’oci i el lleure, etc. Els vincles són reticulars i transitoris. Aquest dinamisme motiva que el seu abast sigui forçosament limitat. O, com a mínim, híbrid, perquè allò que comença en l’entorn virtual pot seguir desenvolupant-se en l’offline, i viceversa. No obstant això, hi ha grans diferències entre àmbits.
La vida en societat -en el món tangible- és lenta i localitzada si es compara amb la digital, ràpida i desarrelada. Aquests dos règims d’espai i temps coexisteixen sense una clara possibilitat que el segon devori el primer. Si més no, de moment. Les successives innovacions en intel·ligència artificial, aprenentatge automàtic o robòtica podrien acabar qüestionant la validesa d’aquesta afirmació. Però, ara per ara, allò físic és condició d’existència d’allò virtual.
Ximpleries en cadena perpètua
Sigui com sigui, els mitjans digitals ens permeten ser en múltiples llocs alhora, ni que sigui a través de pantalles o aparells diversos. El repte que això suposa és immens des del punt de vista emocional. El present significa ara una altra cosa. De fet, ho és -pràcticament- tot. La rellevància de l'aquí i l'ara és màxima i no admet discussió. El material que queda enrere en la línia de temps de les xarxes importa menys que els continguts que emergeixen en aquest precís instant. Tindran una vigència brevíssima perquè moriran de seguida i seran substituïts per altres en una cadena perpètua.
Per aquesta raó, estar connectat vol dir estar visible. El contrari, per a un cert tipus de públic, com els adolescents -per edat o per psicologia- és terrible, ja que, com assenyala Rosalía Winocur, autora del llibre Robinson Crusoe ya tiene celular, comporta desaparèixer. El tema de la conversa pot ser secundari. La finalitat és la comunicació mateixa:
- Hola!
- Què fas?
- Res... I tu?
- Tampoc.
Orinant en semàfors i cantonades
L’assagista Richard Grusin recorda que l’objectiu és deixar "rastres" a Facebook, Instagram, Snapchat, Whatsapp, etc. Com les miccions territorials dels gossos en semàfors i cantonades. La competència per l’atenció ens du, en paraules del blogger Cory Doctorow, a les "tecnologies de la interrupció". Es genera més soroll que dades útils? No necessàriament. El que és evident és que cal aprendre a minimitzar el pes que és superflu i a buscar el que ens interessa.
Amb l'Internet de les coses, aquestes competències sobre la dieta electrònica se’ns revelen com obligatòries. El poeta Pedro Salinas parlava del "plaer del diàleg intel·ligent", però tant els humans com els robots avancem cap al patiment pels monòlegs d'idiotes. El professor Umberto Eco va avisar de la invasió dels imbècils que, com els tertulians professionals i els predicadors de la ràdio antihigiènica, es pensen que tenen el dret a opinar del que sigui amb un menyspreu absolut de la mesura. Doncs bé, ja els tenim aquí.
Per aquesta raó, tot és més flexible que abans: les relacions entre persones i/o organitzacions, la feina, l’oci i el lleure, etc. Els vincles són reticulars i transitoris. Aquest dinamisme motiva que el seu abast sigui forçosament limitat. O, com a mínim, híbrid, perquè allò que comença en l’entorn virtual pot seguir desenvolupant-se en l’offline, i viceversa. No obstant això, hi ha grans diferències entre àmbits.
La vida en societat -en el món tangible- és lenta i localitzada si es compara amb la digital, ràpida i desarrelada. Aquests dos règims d’espai i temps coexisteixen sense una clara possibilitat que el segon devori el primer. Si més no, de moment. Les successives innovacions en intel·ligència artificial, aprenentatge automàtic o robòtica podrien acabar qüestionant la validesa d’aquesta afirmació. Però, ara per ara, allò físic és condició d’existència d’allò virtual.
Ximpleries en cadena perpètua
Sigui com sigui, els mitjans digitals ens permeten ser en múltiples llocs alhora, ni que sigui a través de pantalles o aparells diversos. El repte que això suposa és immens des del punt de vista emocional. El present significa ara una altra cosa. De fet, ho és -pràcticament- tot. La rellevància de l'aquí i l'ara és màxima i no admet discussió. El material que queda enrere en la línia de temps de les xarxes importa menys que els continguts que emergeixen en aquest precís instant. Tindran una vigència brevíssima perquè moriran de seguida i seran substituïts per altres en una cadena perpètua.
Per aquesta raó, estar connectat vol dir estar visible. El contrari, per a un cert tipus de públic, com els adolescents -per edat o per psicologia- és terrible, ja que, com assenyala Rosalía Winocur, autora del llibre Robinson Crusoe ya tiene celular, comporta desaparèixer. El tema de la conversa pot ser secundari. La finalitat és la comunicació mateixa:
- Hola!
- Què fas?
- Res... I tu?
- Tampoc.
Orinant en semàfors i cantonades
L’assagista Richard Grusin recorda que l’objectiu és deixar "rastres" a Facebook, Instagram, Snapchat, Whatsapp, etc. Com les miccions territorials dels gossos en semàfors i cantonades. La competència per l’atenció ens du, en paraules del blogger Cory Doctorow, a les "tecnologies de la interrupció". Es genera més soroll que dades útils? No necessàriament. El que és evident és que cal aprendre a minimitzar el pes que és superflu i a buscar el que ens interessa.
Amb l'Internet de les coses, aquestes competències sobre la dieta electrònica se’ns revelen com obligatòries. El poeta Pedro Salinas parlava del "plaer del diàleg intel·ligent", però tant els humans com els robots avancem cap al patiment pels monòlegs d'idiotes. El professor Umberto Eco va avisar de la invasió dels imbècils que, com els tertulians professionals i els predicadors de la ràdio antihigiènica, es pensen que tenen el dret a opinar del que sigui amb un menyspreu absolut de la mesura. Doncs bé, ja els tenim aquí.