24
de maig
de
2017, 12:20
Actualitzat:
26
de maig,
7:20h
El major impacte estructural de la xarxa i els seus derivats ha estat la descentralització. Les persones, les entitats i allò que porten a terme ja no depenen d’un centre per estar connectats, la qual cosa es confon sovint amb la democràcia. Amb tot, descentralització i democràcia no són el mateix. Aquesta consisteix en el govern dels escollits per la majoria, també si s’opta per algú que acaba convertint-se en un dictador; aquella es basa en la separació de les masses en grups més petits.
En alguns d’aquests col·lectius virtuals, potser que mani la majoria; en altres, és possible que les decisions es prenguin per consens; en un tercer tipus de casos pot ser un proveïdor comercial o un tirà en línia qui estableixi les normes, etc. Sigui com sigui, amb poques excepcions, els usuaris digitals que no se senten còmodes amb uns principis determinats tenen l’opció de marxar d’aquests àmbits.
Més conspiracions que propaganda
Com a eina de llarg recorregut, la tecnologia —internet, els dispositius mòbils, la internet de les coses, la intel·ligència artificial, la robòtica, l’aprenentatge de les màquines, el big data...— serveix per dur a terme objectius positius i propòsits negatius. I és asimètrica per necessitat, perquè pot atorgar poder als febles i soscavar autoritats centrals, no obstant, pot contribuir igualment a reunir forces perjudicials disperses perquè actuïn de manera conjunta. En paraules de l’empresària i editora Esther Dyson, “és un instrument poc útil per a la propaganda, però perfecte per a la conspiració”.
De fet, la descentralització és ideal per a la desestabilització. Afecta les administracions i les corporacions, la sanitat i l’educació, els mitjans de comunicació i la indústria de l’entreteniment, les religions i qualsevol mena d’institució. Tanmateix, encara no ha aconseguit alterar l’equilibri entre països rics i pobres, grans i petits, moderns i antiquats. És cert que ofereix als ciutadans un camp de joc més neutral que els convencionals, més enllà, per exemple, de les fronteres tradicionals. La revolució, però, és una altra cosa.
Què (no) és una comunitat?
Les tecnologies que estem consumint permeten valorar la diversitat per sobre de la uniformitat. Els inversors i els analistes es pregunten ara què arribarà per substituir Google, Facebook, Apple o Amazon. Sembla evident que no hi haurà un únic gegant que domini el mercat, com va passar amb IBM, primer, i Microsoft, després. Heus aquí un altre exemple de la varietat. No obstant, cal matisar la creença segons la qual els sistemes descentralitzats s’organitzen sempre espontàniament.
Aquesta afirmació només es compleix si les regles locals estan ben dissenyades i són eficaces i si els participants són honests. Nombroses acumulacions d’agents independents com Second Life no s’han coordinat al web i han desaparegut enmig del caos. Les comunitats són éssers molt subtils i delicats, els quals estan a la mercè dels individus i de l’ambient, no pas de la tecnologia sobre la qual operen.
Els experts i inversors es pregunten ara què arribarà per substituir Google, Facebook, Apple o Amazon. Foto: ND