Les posicions socialistes revolucionàries i, alhora, antiestalinistes, vinculades en certs moments a algunes simpaties per Trotsky, van ser minoritàries en els països del nostre entorn llatí. A França, Marceau Pivert dirigí el corrent Esquerra Revolucionària dins del partit socialista que, el 1938, esdevingué Partit Socialista Obrer i Camperol. I, a Itàlia, Amadeo Bordiga, primer secretari del PCI, en fou expulsat en allunyar-se de Moscou i el 1945 creà el Partit Comunista Internacional. Aquí, el pes de la personalitat i el corpus teòric de Joaquim Maurín, amb el Bloc Obrer i Camperol, així com, sobretot d’Andreu Nin i la seva tràgica desaparició, amb l’Esquerra Comunista, que confluiran al Partit Obrer d’Unificació Marxista, han deixat a segon terme personatges destacats com ara Jordi Arquer i Saltor, representant d’un catalanisme obrer i autodeterminista, totalment autònom de la dinàmica dels partits comunistes oficials i vinculat, fonamentalment, a la realitat nacional catalana.

Jordi Arquer va néixer a Barcelona el 17 de març de 1907, tot i que, erròniament, hi ha qui es refereix a Bellcaire d’Urgell (la Noguera) com a lloc de naixença, atès que va ser en aquest municipi on va passar la infantesa i l’adolescència, ja que el seu pare, Jaume Arquer, un dels fundadors de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, hi dirigia una escola catalana. El pare Arquer, militant catalanista de la primera hora, va ser un dels detinguts l’11 de setembre de 1901, juntament amb Josep Maria Folch i Torres, amb el qual fundà La Reixa, grup de solidaritat independentista amb els patriotes catalans perseguits pel règim espanyol. A Barcelona hi dirigí una Escola Nacional Catalana que, amb el mateix nom, obrí més endavant a Bellcaire. La relació del pare amb personatges com Domènec Martí i Julià, Josep Carner Ribalta o el mateix Francesc Macià, influïren en la consciència nacional del fill el qual, observant les situacions de caciquisme i patiment de la pagesia assalariada, adquirí també consciència de classe, fent-ne un sol combat i una idea comuna d’alliberament.

Jordi Arquer, després d’una primera atracció pel moviment llibertari, aviat es decantà cap a posicions comunistes, mentre treballava com a dependent en diferents comerços de Barcelona i el Masnou, i també en una empresa de publicitat, fins que trobà una certa estabilitat a les oficines de l’empresa agrícola de Josep Suñol, pare de Sunyol i Garriga, diputat republicà i president del Barça afusellat per Franco. Fascinat pels llibres, bibliòfil militant, creà amb altres joves el Grup d’Amics dels Llibres i començà a col·laborar amb escrits propis a L’Estevet, alhora que s’afiliava al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI) i començava a formular els primers textos doctrinals a Lluita, portaveu de la Federació de Dependents de Catalunya, a Terra, de la Unió de Rabassaires, i a Justícia Social, de la Unió Socialista de Catalunya. Després de relacionar-se amb Bandera Negra i Estat Català i acudir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, el 1926 fundà el Cercle d’Estudis Marxistes, als 19 anys. L’any següent era empresonat per primer cop -ho serà en tretze ocasions més- i és a la Model on coneixerà el ribagorçà Joaquim Maurín, que llavors encapçalava la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), lligada al PCE. El 1928, amb 21 anys, funda a la clandestinitat el Partit Comunista Català (PCC), la primera formació autòctona d’aquesta ideologia, amb Arquer com a secretari general, amb militants independentistes d’Estat català, llibertaris de la CNT i comunistes de la FCCB.

El març de 1931 el PCC es fusionà amb la FCCB per a fundar el Bloc Obrer i Camperol (BOC), presidit per Maurín, amb Arquer com a vicepresident i encarregat de redactar les tesis sobre la qüestió nacional. Als 26 anys té ja un nivell notable de responsabilitats polítiques i col·labora a L’Hora, La Batalla i a la revista teòrica La Nueva Era. Autor i traductor de diverses obres, entre les quals la clàssica El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930), amb textos de Lenin, Stalin i Bukharin, De Pi i Margall al comunisme (1931) o Los comunistas antre el problema de las nacionalidades ibéricas (1931). Al llarg del procés estatutari, on observa tanta improvisació com manca d’organització política, Arquer defensarà a la premsa la seva pròpia proposta d’Estatut: "Article únic: Catalunya té dret a fer el que li doni la gana" i, un cop referendat pel poble de Catalunya l’Estatut de Núria, sostindrà que “si es mutila l’Estatut a les Corts, cal estar preparats per tornar a proclamar la República Catalana”.

Detingut i empresonat pels Fets d’Octubre de 1934, l’any següent formarà part de la direcció del nou partit resultat de la fusió del VOC i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), malgrat ser-ne contrari a la unificació. En esclatar la guerra serà el delegat polític de la Segona Columna de Milícies de Catalunya i, més endavant, delegat del partit al País Valencià. Desaparegut Nin en mans dels estalinistes i amb el diputat Maurín empresonat en territori franquista, Arquer esdevé secretari general del POUM. La repressió contra la dissidència de Moscou farà que sigui empresonat i que no deixi la Model fins al dia abans de l’arribada dels franquistes a Barcelona. Refugiat amb la família a París, col·labora amb la Resistència, funda amb altres correligionaris el Front de la Llibertat i el 1942 s’exilia a Mèxic. És aquí on formarà part de la Unió dels Catalans Independentistes i més tard del grup Enllà, “per la independència dels pobles i el socialisme” i publica El futur de Catalunya i els deures de l’emigració catalana (1943).

El 1947, però, torna a París on, el 1960, funda Resistència Catalana, grup polític defensor de la independència nacional i la confederació dels Països Catalans, una idea que, des de 1943 a Mèxic, esdevindrà ja central en el seu posicionament polític. El 1973 tona a Catalunya i s’estableix a Perpinyà amb estades sovintejades i regulars també a Barcelona i, mort ja el dictador, pronuncia conferències i intervé en actes públics on fa memòria del compromís polític de la seva generació i es manifesta identificat amb el fragmentat moviment independentista d’esquerres d’aquells anys. El 15 d’abril de 1981 morirà a Perpinyà, on és enterrat. Xavier Milian, que ja havia publicat la monumental obra 100 anys de marxisme i qüestió nacional als Països Catalans (1910-2010) ha estudiat la biografia d’Arquer i n’ha fet una antologia d’alguns dels textos més destacats, alguns molt difícils ja de localitzar, els quals haurien de ser coneguts per les noves generacions que, d’alguna manera, s’interessen pel vincle indestriable entre alliberament nacional i alliberament de classe.

Per a saber-ne més: Catalanisme obrer. Jordi Arquer i Saltor, a cura de Xavier Milian, Tigre de paper i Lo Diable Gros, 2023.