Mentre des de Barcelona s’allarga l’espera per la designació d’un substitut pel cardenal Omella (seguida amb profunditat i sapiència pel gran Pep Martí i Vallverdú), al Vaticà es comencen a moure algunes coses, a la velocitat i al dictat que imposa el papa Lleó.
El papa Prevost ha anat demostrant que no és un home que estigui per massa orgues i si cal brandar les claus de Pere, les agafa i tanca i obre les portes. Sempre amb els guants blancs del pontífex, però amb el verb i l’espasa de Sant Pau, si cal.
Aquests darrers dies, Lleó XIV ha facturat al cardenal arxipreste de Sant Pere del Vaticà, Mauro Gambetti, enviant-lo a exercir de bisbe d’una de les diòcesis més petites i humils de tot Itàlia, a la regió dels Abruços. El successor de Pere el tenia creuat per algunes mesures controvertides que aquest havia pres. Una decisió contundent que ha estat tema de conversa de claustres i àpats a la Santa Seu.
Lleó és prudent, però ha demostrat ser sever i clar a l’hora de prendre decisions. Decisions que bé poden ser deixar coses tal com estan (Parolin), allargar eleccions que no veu clares (Omella) o escollir un cercle de confiança al Palau Apostòlic.
El desclassament del franciscà Gambetti, propulsat al Vaticà pel papa Francesc, marca un abans i un després, i també mourà Lleó a prendre més resolucions, començant pel mateix substitut d’aquest. I és que junt amb aquesta designació, hom es pregunta quan arribaran els primers capells cardenalicis que escull el papa americà.
El llarg pontificat de Joan Pau II va donar per a moltes coses, també per a triar molts cardenals, però els que queden d’aquella època estan més que retirats.
Després, Benet XVI va nomenar un col·legi cardenalici conservador, el qual Francesc va voler contrastar i el va fer créixer molt en nombre de cardenals (163!) en el seu propòsit de desmuntar un pèndol que duia a un papa molt conservador després del seu període. Ho va aconseguir, tot i que els designis que mouen els fils de la Capella Sixtina van optar per algú que pogués plaure també a l’ala dura de l’Església.
Com deia, hi ha una gran expectació per les primeres designacions de cardenals de Lleó XIV per veure com fluctua un col·legi cardenalici format majoritàriament per nomenaments de Bergoglio.
Pau VI i després Sant Joan Pau II van establir el topall del Sacre Col·legi en 120 birrets vermells. El pontífex argentí, però, el va fer pujar a 134 electors. La qüestió va provocar un cert neguit al Vaticà, perquè, davant d’un conclave podia haver-hi qui fins i tot posés en dubte la validesa canònica dels electors que excedien el límit. Bergoglio, a més, amb el seu estil sempre lliure, va optar per no mantenir estrictament la tradició segons la qual determinades diòcesis donaven automàticament dret a l’ascens a cardenal. A la seva mort, de fet, desenes de capitals mundials es van quedar sense un representant al conclave.
Així, algunes mirades ja es posen sobre els arquebisbes de Viena, Milà, Seül o Nova York, però també sobre figures de molt pes dels passadissos vaticans, com el successor de Prevost al capdavant del Dicasteri per als bisbes, el cardenal carmelita Iannone, o Anthony Randazzo, un australià italodescendent que ara lidera el Dicasteri per als Textos Legislatius.
Actualment, els cardenals menors de 80 anys (l’edat en què es deixa de ser elector) ja han baixat per sota dels 120 i és aquí on s’agafen prelats i bisbes de tot el món que esperen expectants les decisions del Sant Pare. De Barcelona a Seül.
