El català torna a perdre a la Catalunya Nord: i ara què?

Societat

Malgrat la caiguda dels usos les dades mostren una simpatia creixent per la llengua, que és “transversal” i que és independent del lloc de naixença o d'origen

Publicat el 21 de novembre de 2026 a les 10:05

La darrera enquesta d’usos lingüístics de la Catalunya Nord indicava una nova davallada de la llengua. Només el 3% dels habitants el parla habitualment, mentre que un 44% l'entén i un 15% assegura que té prou coneixements per mantenir una conversa senzilla. Això suposa un retrocés respecte a les dades de 2015, que indicaven que un 61% dels enquestats entenia el català, un 35% el parlava bé i un 5,7% l'utilitzava habitualment.

Els paràmetres mesurats, doncs, no són exactament els mateixos de fa onze anys. “Hem adaptat alguns termes amb criteris científics perquè s’ajustin més a la realitat nord-catalana. Vivim en un context de diglòssia bastant diferent que el que hi ha al Principat”, explica Xavier Espinet, director de l'Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC), l’organisme que ha promogut l’enquesta. 

No totes les dades, però, són negatives i l'enquesta revela un suport social molt elevat a les polítiques de promoció del català. El 79 % de la població és favorable a l'ensenyament bilingüe català-francès, el 78 % aposta per reforçar el bilingüisme en la vida pública i el 63 % defensa que el català sigui cooficial a la Catalunya Nord.

L’OPLC és una institució i un consorci d'interès públic de la Catalunya del Nord, creat el 2019 per fomentar la normalització i l'ús del català. L’oficina, que està formada pel Departament dels Pirineus Orientals, el Sindicat Intercomunal per a l'Occità i el Català, la regió d’Occitània i la Universitat de Perpinyà, es dedica a coordinar i posar d’acord diversos agents públics i privats per impulsar polítiques lingüístiques. "Harmonitzem cultures de treball diferents per aconseguir objectius comuns", constata Espinet.

Des de Plataforma per la Llengua valoren molt positivament l’existència d’aquesta oficina, però recorden que els mitjans humans i econòmics dels quals disposen són escassos. “La seva feina és encara més difícil des que l'Ajuntament de Perpinyà s'ha retirat dels finançadors, això ho diu tot. Perquè podem fer tots els estudis que vulguem: si no hi ha voluntat política, no canviarà res”, exposa Gautier Sabrià, delegat de Plataforma a la Catalunya Nord.

L’OPLC és conscient que es troben en un estat “molt avançat” del procés de minorització lingüística i que l’enquesta proporciona una “fotografia” per enfocar les pròximes accions. “Veiem que cal reforçar l’oferta educativa, la transmissió familiar i motivar l’ús de la llengua encara més”, sentencia Espinet.

Què ha passat en onze anys?

El pedagog i activista cultural, Pere Manzanares, i el director de l’OPLC coincideixen a situar l’envelliment de la població com un dels factors principals d’aquesta caiguda general de percentatges. Les dades de l’enquesta, a més, indiquen que gairebé la meitat dels parlants tenen més de 65 anys. “La gent gran va desapareixent a mesura que el temps passa i entre ells hi ha el nombre més gran de catalanoparlants”, recorda Manzanares.

Una altra de les causes, apunten, són les migracions externes al territori. “En aquests 11 anys hem rebut unes 44.000 persones que han vingut de la resta de l’estat francès per instal·lar-se aquí”, diu Espinet. Això es fa patent amb la caiguda del percentatge de població que afirma tenir el català de llengua materna, només un 3% davant del 9% del 2015. “Les noves generacions no el parlen en contextos familiars i l’escola s’ha erigit com un dels únics mitjans de recuperar parlants”, exposa Manzanares. Tant és així només el 8 % dels joves poden mantenir una conversa senzilla en català i dos de cada tres que el parlen l’han après a l’escola.

El pedagog nord-català també apunta que, fins i tot la majoria dels pares que porten els nens a la Bressola, no fan servir el català a casa. “En funció del context els locutors són més o menys proclius a fer servir la llengua, la meitat dels locutors l’utilitza en contextos associatius o culturals, però no a fora”, afegeix Espinet amb les dades a la mà.

Què passa amb l’escola?

A banda de les escoles Arrels i Bressola, la Catalunya Nord compta amb algunes línies bilingües a l’escola pública i amb cursos i professors que donen suport puntual als centres educatius. Malgrat això, segons Plataforma per la Llengua, quatre de cada cinc alumnes de Catalunya Nord no fan català. “L’escola, amb els seus efectius, encara no arriba a compensar la pèrdua natural de locutors”, reconeix Espinet.

Pere Manzanares, alhora, exposa que més enllà de les dificultats per ampliar aquesta oferta formativa també hi ha una manca de professorat competent que pugui ensenyar-ne. Tanmateix, les fonts consultades per Nació, recorden que el català, per sobreviure, ha de sortir dels centres educatius, escapar-se de les quatre parets de les aules i guanyar pes a la vida pública. “Tenim constància d’alumnes que han passat per les escoles catalanes i que han perdut la llengua al cap de 25 anys perquè no la feien servir”, diu Manzanares.

En aquest sentit, asseguren que cal deconstruir “certes idees i bloquejos heretats” i propiciar nous àmbits on la llengua sigui normal. “L’Estat ens ha fet interioritzar, durant molt de temps, que hi ha una jerarquia de llengües. A dalt de tot, el francès, l’única llengua de l’Estat. I a baix de tot, llengües com el català, sense prestigi social”, exposa Gautier Sabrià.

I ara, què hem de fer?

Des de Plataforma per la Llengua veuen amb preocupació aquestes xifres i reclamen una actuació urgent per evitar arribar a “un punt de no retorn”. L’ONG del català demana el reconeixement efectiu dels drets lingüístics dels catalanoparlants. “Cal donar al català un estatut real. Perquè sense estatut i sense espais on parlar-lo a la gent li costarà molt recuperar la seva llengua a l’espai públic”, assegura el delegat de l’entitat a la Catalunya Nord.

A més demanen una ampliació ambiciosa de l'oferta educativa en català i un finançament estable per a l'aprenentatge d'adults i per a la creació d'espais per a l’ús social. “Hi ha un 30 % de la població que entén el català, però no el parla, i tres de cada quatre persones que no el parlen voldrien haver-lo après. És un potencial enorme, i cal oferir-los cursos i espais adaptats al seu nivell perquè facin el pas”, afegeix Sabrià.

L'OPLC, segons ha explicat a Nació, ja està treballant per arribar a un conveni específic per a un desplegament més gran de l'ensenyament bilingüe a la Catalunya Nord amb la cooperació de l'educació nacional, el Departament dels Pirineus Orientals i la regió d'Occitània. "És un gran projecte de l'oficina que implica treballar plegats per arribar a acords i per a fer que, amb un pla plurianual, es pugui augmentar el nombre de centres que proposen un ensenyament públic bilingüe", explica Espinet.

Les dades, segons diu el director de l'Oficina Pública de la Llengua Catalana mostren una simpatia creixent per la llengua, que és “transversal” i que és independent del lloc de naixença o d'origen. Els activistes, com Pere Manzanares i Gautier Sabrià, veuen en aquestes xifres un fil d’esperança i una "palanca" per situar l'estatus jurídic del català de nou al centre del debat polític.

El camí, però, és llarg i amb pocs mitjans davant la verticalitat i la rigidesa de l’administració, l'estat i la justícia francesa, que ja van rebutjar la possibilitat d'utilitzar el català durant els plens municipals, encara que fos amb traducció posterior. “Entre el desig i les mesures tangibles hi ha un fossar, cal picar pedra i ser present a tot arreu”, assegura Manzanares. “Les xifres mostren que l’autoodi està desapareixent, però ara ens cal ser valents”, conclou.

Escull Nació com la teva font preferida de Google