28
de març
de
2017, 10:30
Actualitzat:
12:56h
El jazz està ajudant els robots a millorar. Aquest estil els proporciona valuoses pautes per improvisar. Els permet trobar solucions –gairebé, en clau humana- sense deixar de ser dispositius amb intel·ligència artificial. Gràcies a la música, les màquines aprenen d’una manera més oberta a afrontar i resoldre infinitat de problemes. La creativitat orientada a l’art es pot traslladar a qualsevol altra àrea.
Nombrosos projectes de recerca desenvolupats per tot arreu –d’Estats Units a Catalunya, tot passant pel Japó, Alemanya, etc.- ho estan demostrant. Per exemple, l’agència nord-americana d’investigació avançada de defensa (DARPA), impulsora de la xarxa de comunicació virtual que posteriorment va desembocar en internet, està finançant un destacat experiment perquè els robots toquin instruments reals.
Les lliçons de Davis i Coltrane
Així, a partir d’una àmplia base de dades alimentada amb clàssics de les llegendes del jazz, com Miles Davis, John Coltrane, Charlie Parker o Louis Armstrong, el programari en qüestió pot fer música segons estructures, referències i limitacions característiques d’aquest gènere musical. I quin vincle té aquest pla –el del swing, el be bop, el cool, el free, el hard bop i les seves fusions- amb l’àmbit de la DARPA? Doncs potser aquest lligam no s’apreciï a simple vista, però hi és.
Els científics, liderats per Kelland Thomas, músic i professor de la Universitat d'Arizona, estan convençuts que si les eines amb intel·ligència artificial poden executar amb tanta imaginació com perícia complicades peces de jazz, també estaran en condicions de prendre les decisions més adequades en situacions d'emergència o, fins i tot, en un camp de batalla. No s’arriba a aquesta conclusió per intuïció, sinó perquè, a parer dels investigadors, els mecanismes que es posarien en marxa serien els mateixos.
Qui paga i per què
Des de Barcelona, un grup de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el Music and Machine Learning Lab, està presentant models informàtics per predir com s’ornamenten les melodies del jazz. Un objectiu de major abast d’aquest col·lectiu és aprofundir en l’ús de les emocions en aquelles interfícies que relacionen els ordinadors i el cervell humà, per indagar en els beneficis de l’art sonor en la qualitat de vida de les persones. Heus aquí una altra aplicació del jazz en el terreny de la robòtica.
Els programes de la UPF no gaudeixen del finançament de la recerca impulsada per la DARPA, que acumula milions de dòlars en el pressupost. El propòsit que s’expressa sovint quan els seus responsables expliquen aquestes iniciatives és fascinant: “trencar les barreres comunicatives entre les persones i les màquines”. No obstant, algunes activitats que s’estan portant a terme, com explicita el mateix Thomas, condueixen a un punt esfereïdor: “enganyar els éssers humans”. Ell parla de tocar i escoltar jazz, però nosaltres recorden qui li està pagant i per què.
Nombrosos projectes de recerca desenvolupats per tot arreu –d’Estats Units a Catalunya, tot passant pel Japó, Alemanya, etc.- ho estan demostrant. Per exemple, l’agència nord-americana d’investigació avançada de defensa (DARPA), impulsora de la xarxa de comunicació virtual que posteriorment va desembocar en internet, està finançant un destacat experiment perquè els robots toquin instruments reals.
Les lliçons de Davis i Coltrane
Així, a partir d’una àmplia base de dades alimentada amb clàssics de les llegendes del jazz, com Miles Davis, John Coltrane, Charlie Parker o Louis Armstrong, el programari en qüestió pot fer música segons estructures, referències i limitacions característiques d’aquest gènere musical. I quin vincle té aquest pla –el del swing, el be bop, el cool, el free, el hard bop i les seves fusions- amb l’àmbit de la DARPA? Doncs potser aquest lligam no s’apreciï a simple vista, però hi és.
Els científics, liderats per Kelland Thomas, músic i professor de la Universitat d'Arizona, estan convençuts que si les eines amb intel·ligència artificial poden executar amb tanta imaginació com perícia complicades peces de jazz, també estaran en condicions de prendre les decisions més adequades en situacions d'emergència o, fins i tot, en un camp de batalla. No s’arriba a aquesta conclusió per intuïció, sinó perquè, a parer dels investigadors, els mecanismes que es posarien en marxa serien els mateixos.
Qui paga i per què
Des de Barcelona, un grup de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), el Music and Machine Learning Lab, està presentant models informàtics per predir com s’ornamenten les melodies del jazz. Un objectiu de major abast d’aquest col·lectiu és aprofundir en l’ús de les emocions en aquelles interfícies que relacionen els ordinadors i el cervell humà, per indagar en els beneficis de l’art sonor en la qualitat de vida de les persones. Heus aquí una altra aplicació del jazz en el terreny de la robòtica.
Els programes de la UPF no gaudeixen del finançament de la recerca impulsada per la DARPA, que acumula milions de dòlars en el pressupost. El propòsit que s’expressa sovint quan els seus responsables expliquen aquestes iniciatives és fascinant: “trencar les barreres comunicatives entre les persones i les màquines”. No obstant, algunes activitats que s’estan portant a terme, com explicita el mateix Thomas, condueixen a un punt esfereïdor: “enganyar els éssers humans”. Ell parla de tocar i escoltar jazz, però nosaltres recorden qui li està pagant i per què.
Un robot a l'Smart City Expo World Congress. Foto: Adrià Costa