Estela de Carlotto: «Buscar un desaparegut és terrible, és buscar el no res»

Estela de Carlotto té 85 anys, i en fa 29 que presideix Abuelas de Plaza de Mayo, una organització que es va crear el 1977 per trobar els néts desapareguts en l’última i més sagnant de les dictadures argentines (1976-1983).

Aquesta mestra, nascuda a Buenos Aires, vídua i amb quatre fills ha viscut un calvari: els militars de Jorge Videla li van segrestar el marit, torturar i alliberar, i li van segrestar una filla embarassada, li van robar el nét i la van assassinar.

Els gairebé 30 anys de recerca al capdavant de l’entitat, també li han donat satisfaccions. La més gran: trobar el se nét, Ignacio Guido Montoya Carlotto, el número 114 de la llista de desapareguts.

Ens atén a Casa Amèrica Catalunya amb un somriure franc i sense el mocador blanc de les concentracions a la Plaza de Mayo, davant de la Casa Rosada, la seu presidencial argentina.

- Fa 39 anys de la creació de les Abuelas de Plaza de Mayo. Quin balanç en fa?

- Bé, hem fet coses que realment mai hauríem imaginat que les faríem com és buscar un desaparegut. Buscar un desaparegut és terrible perquè és el no res (ho diu amb èmfasi). És preguntar i no obtenir respostes, és córrer perill... L’any 2001 em van voler matar i encara ara tinc guardaespatlles perquè el risc existeix. Fa pocs anys va desaparèixer un ciutadà que va venir a declarar i no ha aparegut mai més.

 - Com van començar?

Amb el que en diríem mística de la dona. És a dir: què podem fer? Doncs el primer, ajuntar-nos, i després cada una pensava, debatíem on aniríem... i a partir d’aquí, crec que el més intel·ligent, a part d’estar juntes fins ara, va ser anar acompanyant els temps socials, polítics i els temps de les edats dels nostres néts.

- Què vol dir amb “acompanyant els temps”?

- Vol dir que quan buscàvem nadons a les cases no aconseguíem res, i era absurd perquè no sabíem si el bebè era nen o nena... Passaven els anys i vam començar a fer gestions per tot el món. Vam aprofitar el Mundial 78 (el Mundial de futbol a l’Argentina) perquè la premsa estrangera sabés de les desaparicions. Vam aprofitar aquell moment polític, amb por, per demanar que si algú sabia res del meu nét... També vam acompanyar el procés a les escoles bressol, i a les mestres els preguntàvem si hi havia alguna criatura, que tingués l’edat dels nostres néts, amb algun conflicte. Els infants apropiats patien conflictes com per exemple mullar el llit a la nit, terrors nocturns... típics d’un nen captiu. Hem acompanyat els temps de la justícia i de la no justícia, els temps dels governs més oberts o més tancats, i seguim fent-ho.

- Després de quatre dècades, encara continuen buscant desapareguts...

- Si ho haguéssim tingut tot solucionat i les respostes clares sobre on són les 30.000 persones, entre les que hi havia nens i adolescents, que no van aparèixer mai més... Si ja haguéssim trobat tots els néts que estem buscant segurament ja seriem a casa nostra perquè haguéssim deixat les coses fetes i la democràcia completa. Això encara no ha passat. Tenim la democràcia més llarga en la història argentina –hem tingut governs constitucionals, que s’han votat, que han fet tot el procés legal- però no ha estat fàcil per diverses raons: el poder dels militars i dels civils còmplices es molt gran. Els militars tenen les armes i els civils còmplices, els diners. Llavors, la premsa monopolista s’hi uneix i aleshores la incomprensió i la tardança són ineludibles.

- I no oblidem les dues lleis d’impunitat...

- Hem compartit tot el procés democràtic amb molta alegria, col·laborant amb el nostre bagatge d’informació pels judicis però van venir dues lleis d’impunitat. Vam estar 20 anys convivint amb els assassins! Menys les àvies, en el cas particular dels infants, perquè el delicte no va ser indultat. Nosaltres podíem portar als tribunals a les persones que es van apropiar dels nostres néts però ens vam trobar amb una justícia que no entenia res i que, inclús, arrossegava gent còmplice de la dictadura.

- No els ho van posar gens fàcil...

- No, no va ser fàcil. Per això, encara que algunes hàgim trobat el nét, seguim dempeus perquè falten els néts de les nostres companyes. Com li podem demanar a una mare que s’oblidi del fill i a una àvia que s’oblidi del nét? Mai! Algunes podran afluixar en algun moment, altres emmalalteixen i quan es curen tornen, i altres es moren. És el procés lamentable i lògic d’una situació que encara costa molt.
 
- Fins ara n’han recuperat 119 d’uns 500 néts desapareguts? 

- Sí, en calculem uns 500. O sigui, ens falta la resta. No hi ha 500 denuncies però han vingut milers de nois i noies amb històries molt fortes, quasi segures, que no han trobat cap família. I jo em poso com a exemple del que pot passar i, de fet, hi ha hagut altres casos.

- La seva filla Laura estudiava Història la universitat i lluitava contra la dictadura Quan va desaparèixer tenia 23 anys i estava embarassada....

- Quan va desaparèixer la meva filla jo no sabia que estava embarassada. Per tant, només la buscava a ella. Per què me n’assabento? Perquè surt una alliberada, ve al nostre domicili i ens diu que la Laura esperava un fill. Si aquella dona no ve, jo no sóc una Abuela de Plaza de Mayo (fa una pausa). Potser aquests nois que van ser apropiats, amb els seus dubtes busquen i no troben respostes.

- Com poden trobar-les?

- Primer passen per Abuelas de Plaza de Mayo i deixen la seva versió de la història. Després els derivem a la Comissió Nacional Pel Dret a la Identitat (CONADI) i és l’Estat qui escolta a la víctima. Sense necessitat d’un procediment jurídic, ho autoritza i demana hora al Banc Nacional de Dades Genètiques per l’extracció de sang.

- Que no hi hagi un judici és una gran avantatge per a les víctimes...

- Sí perquè aquest nois, aquests que reaccionen tard perquè tenen dubtes i no s’hi animen, encara estan molt atrapats per les persones que se’ls van apropiar. Ells els hi passen factures d’agraïment.

- Com?

- Els diuen: "Em portaràs a la presó? Si jo et vaig criar, et vaig alimentar". I els nois semblen els victimaris. A vegades esperen que aquestes persones (els pares il·legítims) es morin per venir. La Laura va parir, li van robar el nen i la van assassinar. Al pare de la criatura també el van matar.

- El 5 d’agost de 2016 farà dos anys que va recuperar el seu nét, Ignacio Guido Montoya Carlotto, que ara té 37 anys, oi? 

- Va venir ell. Jo el vaig buscar sense saber on era. Va tenir la sort que les àvies que el buscàvem érem allà. M’he creuat amb ell sense que sabés que jo era la seva àvia, i jo sense saber que era el meu nét. És pianista, toca molt bé, té una banda de música i ha recorregut llocs on hem estat en els mateixos moments. Ell es venia apropant. Deia que tenia com unes papallones a dins que se li movien però que no sabia de què es tractava.

- Un militar va donar el seu nét a un terratinent que el va entregar a un matrimoni de treballadors seus sense fills. El 2014, Ignacio Guido va saber que no eren els seus pares biològics. Va buscar i va trobar...

- Primer es va presentar a Abuelas de Plaza de Mayo i va passar sense pena ni glòria. Ningú es va imaginar que era el meu nét. Després va anar a la CONADI, i el resultat va ser ràpid perquè hi havia les famílies de tots dos, el pare i la mare d’ell, completes. La meva filla Claudia, directora de la CONADI, va ser l’encarregada de donar-li la notícia per telèfon: que era el nét d’Estela de Carlotto! Ella va començar a plorar, i li diu que és la seva tia! Va ser un impacte! L’Ignacio va venir l’endemà. Ara es pare d’una nena, la néta de la meva filla Laura (se li trenca la veu) Això em fa molta pena però alhora molt feliç perquè veig l’Ignacio content, realitzat, amb la seva casa, la seva família, la seva vocació. Ja sap qui és i li podrà explicar a la nena. És molt important.
 
- Fa mig any que governa Mauricio Macri, el nou president de centredreta de l’Argentina. Què en pensa?

- Ara tenim un nou govern i tenim moltes dificultats. Estem molt amoïnades. Es va votar i van guanyar però el què està passant en el nostre país és un retrocés molt gran. Si bé les àvies som respectades per aquest govern, perquè dins la Secretaria de Drets Humans tenim bones relacions amb el nou funcionari, hi ha coses que les farà igualment ens agradi o no. Estan esborrant petjades, banalitzant i això és la teoria dels dos dimonis: no pot tornar a ser una realitat en la societat argentina perquè no hi va ser. Només n’hi va haver un.

- El govern de Macri no es creu la xifra de 30.000 desapareguts

- Voler minimitzar, com va dir un funcionari, que no són tants i que, a més, ho vam fer per tenir subsidis i diners, és de canalles! I l’home segueix allà. Aleshores, totes aquestes contradiccions, que són polítiques de l’Estat, ens treuen temps, ens distreuen, ens enerven... i no és bo. No obstant això, respectarem els processos, dialogarem i lluitarem com hem lluitat fins ara. Hem lluitat amb un personatge tan sinistre com Jorge Videla i va acabar jutjat, condemnat i va morir a la presó, merescudament, tot i que ningú busca la venjança. Nosaltres que sabem el que vam passar no volem que es repeteixi. Que els nois no tinguin por de parlar, de pronunciar les seves idees, que si volen pintar a la paret una consigna no els empresonin i els matin. És una part del desig que tenim les Abuelas de Plaza de Mayo. Per això hi som.

- Macri es va negar a reunir-se amb vostès. Per què?

- Els organismes de Drets Humans afectats van demanar audiència amb el president i ens la va negar. Va dir que no ens podia atendre. Això no ens va agradar gens. Al final els va rebre. Pensem que, com que venia el president francès, François Hollande, i desitjava veure’ns, el president Macri va decidir rebre’ns i ens va rebre. Vam tenir una audiència amb ell. És una persona molt distant, no responia a les nostres trucades. Sabem que és així, no és cap novetat. Es va dir tot, es va parlar de tot. Què farà? Fins ara, del que li hem demanat no ha fet res. Tenim problemes amb l’aportació econòmica que l’Estat té l’obligació de donar-nos perquè som en el pressupost de la Nació. En aquests sis mesos de govern no ens ha donat ni un centau.

- D’aquest govern voldrien més recursos per acabar de trobar els desapareguts?

- Per descomptat, més recursos però també que no es modifiqui res del què ja s’ha fet.