21
de novembre
de
2015, 15:00
Actualitzat:
23
de novembre,
7:36h
El proper 26 de desembre, festivitat de Sant Esteve, Juan José Omella prendrà possessió com a nou arquebisbe de Barcelona. Succeirà així Lluís Martínez Sistach, arquebisbe i cardenal, de 78 anys, a qui Roma ha atorgat una “pròrroga” de tres anys. Els bisbes han de presentar la renuncia al complir els 75 anys. Omella arribarà a una diòcesi complexa, dividida entre sectors progressistes i conservadors, en un moment polític que és una cruïlla, i que també té la seva traducció en el món catòlic, on el bloc catalanista i conciliar, majoritari, reclama uns pastors que sàpiguen encarnar les aspiracions del poble fidel.
El mandat de Martínez Sistach ha despertat reticències, però ha estat tranquil comparat al del seu antecessor, el valencià i conservador Ricard Maria Carles. L’arquebisbe sortint ha sabut crear una anomenada “pax sistachiana”, evitant conflictes i no enfrontant-se al sector catalanista i suaument liberal que forma el bloc central de l’Església catalana. Davant el procés sobiranista, Sistach ha tingut l’habilitat de no sortir-ne erosionat, sense mostrar-se ni abandarament sobiranista ni gens hostil. Potser aquesta actitud ha estat premiada per la Santa Seu amb una pròrroga llarga.
El progressisme: esperança sense baixar la guàrdia
Ara, de cara al nou cap de l’Església de Barcelona, les diferents faccions esperen. En l’univers més progressista, destaca l’entitat Església Plural. El seu portaveu, Josep Torrens, explica a NacióDigital que “esperem Omella amb esperança i actitud expectant”. Torrens veu positiu que el nou arquebisbe sigui un home del Papa Francesc, identificat amb els corrents renovadors que ara mateix semblen venir de Roma: “Ens agrada d’Omella el seu sentit social i un tarannà proper. Confiem que suposarà una dinamització de la vida de les comunitats i les parròquies, després de l’etapa de Martínez Sistach, que ha estat grisa”. Però alhora, Torrens adverteix que “no baixarem la guàrdia perquè volem veure si, a banda de ser catalanoparlant, entén la personalitat del país i de l’Església catalana”.
El paper que el nou arquebisbe té reservat als laics i les dones, la seva posició sobre els nous models de família i la sensibilitat que mostri envers les aspiracions de la majoria de la societat catalana són ara incerteses que aviat s’aclariran, però que neguitegen els sectors més renovadors. Un fet sí que és considerat negatiu des d’Església Plural: el procés de nomenament dels bisbes continua fent-se al marge del poble creient, de dalt a baix. D’altra banda, Omella ha fet unes declaracions en què insisteix en el criteri que va manifestar quan era bisbe de Barbastre: les obres de la Franja han de tornar a l’Aragó.
Els conservadors, també a l’expectativa
Si Església Plural és una entitat referencial en el camp del catolicisme progressista, el web Germinans Germinabit és l’òrgan dels sectors més reaccionaris i hostils al catalanisme. Malgrat el seu estil de combat i el caràcter ranci dels seus postulats, Germinans s’ha convertit en un actor dins del camp eclesiàstic. Aquests dies, manifesten satisfacció per la suposada derrota del continuisme a l’arquebisbat. Diversos noms que corrien amb força, com Armand Puig (potser el favorit de Martínez Sistach) o el bisbe auxiliar, Sebastià Taltavull, i sobretot Joan-Enric Vives, bisbe de la Seu, han quedat ara per ara bandejats, tot i que continuaran sent actors polítics en l’univers de l’Església del país. A Germinans sembla que els satisfà més la sortida de Martínez Sistach que l’arribada d’Omella. Qui no es consola és perquè no vol.
En una área més moderada, hi ha Octavi Sánchez, rector de la parròquia de Joan Maria Vianney. És un representant de l’ala “centre dretana” de l’Església, exdirector de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel. Sánchez explica a NacióDigital que “tots estem a l’expectativa. Omella és un meló per obrir. No ha tingut abans contacte amb la diòcesi i no coneix, per tant, la nostra realitat. Aquest és el punt feble”. Un altre seria l’edat: “Frega els 70 anys i estem davant d’un mandat breu, amb el risc, en aquests casos, que un bisbe gran opti per no complicar-se la vida”. Però Sánchez opina també que “es tracta d’una persona que ha estat triada per Roma amb la voluntat de posar algú que no estigui vinculat a cap dels corrents que aquí s’han enfrontat massa sovint. Això pot ser molt positiu”. No creu que l’arribada d’Omella satisfaci tampoc els més conservadors, “que no tenien un candidat fort, però potser somiaven amb la designació d’algú més tradicionalista”.
Omella haurà d'entomar molts problemes. La diòcesi de Barcelona no és fàcil. S'hi apleguen moltes sensibilitats, més enllà de les esmentades. Si no té l'habilitat que requereix l'hora, i més en l'actual instant històric, suarà de valent. En el seu cas, a més, el seu fracàs seria el del Papa. Tots l'esperen amb bones paraules, però més d'un espera que ensopegui. El ramat que ha de pasturar no és només d'ovelles.
El mandat de Martínez Sistach ha despertat reticències, però ha estat tranquil comparat al del seu antecessor, el valencià i conservador Ricard Maria Carles. L’arquebisbe sortint ha sabut crear una anomenada “pax sistachiana”, evitant conflictes i no enfrontant-se al sector catalanista i suaument liberal que forma el bloc central de l’Església catalana. Davant el procés sobiranista, Sistach ha tingut l’habilitat de no sortir-ne erosionat, sense mostrar-se ni abandarament sobiranista ni gens hostil. Potser aquesta actitud ha estat premiada per la Santa Seu amb una pròrroga llarga.
El progressisme: esperança sense baixar la guàrdia
Ara, de cara al nou cap de l’Església de Barcelona, les diferents faccions esperen. En l’univers més progressista, destaca l’entitat Església Plural. El seu portaveu, Josep Torrens, explica a NacióDigital que “esperem Omella amb esperança i actitud expectant”. Torrens veu positiu que el nou arquebisbe sigui un home del Papa Francesc, identificat amb els corrents renovadors que ara mateix semblen venir de Roma: “Ens agrada d’Omella el seu sentit social i un tarannà proper. Confiem que suposarà una dinamització de la vida de les comunitats i les parròquies, després de l’etapa de Martínez Sistach, que ha estat grisa”. Però alhora, Torrens adverteix que “no baixarem la guàrdia perquè volem veure si, a banda de ser catalanoparlant, entén la personalitat del país i de l’Església catalana”.
El paper que el nou arquebisbe té reservat als laics i les dones, la seva posició sobre els nous models de família i la sensibilitat que mostri envers les aspiracions de la majoria de la societat catalana són ara incerteses que aviat s’aclariran, però que neguitegen els sectors més renovadors. Un fet sí que és considerat negatiu des d’Església Plural: el procés de nomenament dels bisbes continua fent-se al marge del poble creient, de dalt a baix. D’altra banda, Omella ha fet unes declaracions en què insisteix en el criteri que va manifestar quan era bisbe de Barbastre: les obres de la Franja han de tornar a l’Aragó.
Els conservadors, també a l’expectativa
Si Església Plural és una entitat referencial en el camp del catolicisme progressista, el web Germinans Germinabit és l’òrgan dels sectors més reaccionaris i hostils al catalanisme. Malgrat el seu estil de combat i el caràcter ranci dels seus postulats, Germinans s’ha convertit en un actor dins del camp eclesiàstic. Aquests dies, manifesten satisfacció per la suposada derrota del continuisme a l’arquebisbat. Diversos noms que corrien amb força, com Armand Puig (potser el favorit de Martínez Sistach) o el bisbe auxiliar, Sebastià Taltavull, i sobretot Joan-Enric Vives, bisbe de la Seu, han quedat ara per ara bandejats, tot i que continuaran sent actors polítics en l’univers de l’Església del país. A Germinans sembla que els satisfà més la sortida de Martínez Sistach que l’arribada d’Omella. Qui no es consola és perquè no vol.
En una área més moderada, hi ha Octavi Sánchez, rector de la parròquia de Joan Maria Vianney. És un representant de l’ala “centre dretana” de l’Església, exdirector de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel. Sánchez explica a NacióDigital que “tots estem a l’expectativa. Omella és un meló per obrir. No ha tingut abans contacte amb la diòcesi i no coneix, per tant, la nostra realitat. Aquest és el punt feble”. Un altre seria l’edat: “Frega els 70 anys i estem davant d’un mandat breu, amb el risc, en aquests casos, que un bisbe gran opti per no complicar-se la vida”. Però Sánchez opina també que “es tracta d’una persona que ha estat triada per Roma amb la voluntat de posar algú que no estigui vinculat a cap dels corrents que aquí s’han enfrontat massa sovint. Això pot ser molt positiu”. No creu que l’arribada d’Omella satisfaci tampoc els més conservadors, “que no tenien un candidat fort, però potser somiaven amb la designació d’algú més tradicionalista”.
Omella haurà d'entomar molts problemes. La diòcesi de Barcelona no és fàcil. S'hi apleguen moltes sensibilitats, més enllà de les esmentades. Si no té l'habilitat que requereix l'hora, i més en l'actual instant històric, suarà de valent. En el seu cas, a més, el seu fracàs seria el del Papa. Tots l'esperen amb bones paraules, però més d'un espera que ensopegui. El ramat que ha de pasturar no és només d'ovelles.