08
d'abril
de
2017, 14:00
Actualitzat:
09
d'abril,
7:57h
“Li diré què és ser un gitano: respectar al payo, fer que els meus nens vagin a l’escola i estudiïn, casar la meva filla ben casada, mantenir la tradició del mocador com a mostra que no ha estat amb altres homes, estar bé amb tothom i ser treballador.”
La definició és de l’Antonio Carmona Fernández, el Tío Curro, president del Consell Gitano d’Ancians, un dels òrgans consultius més destacats de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). NacióDigital ha conversat amb ell i altres representants del col·lectiu amb motiu del Dia Internacional del Poble Gitano, que se celebra aquest dissabte.
El Consell són cinc ancians que representen a cada un dels grans clans de famílies gitanes. El Tío Curro explica que intervenen per arreglar conflictes entre gitanos, i entre gitanos i payos. “Nosaltres tenim unes lleis, uns costums, i les hem d’acatar.”
El Pedro Amadeu, conegut com el Tío Pedro, té 70 anys, és de Badajoz però en fa 40 que viu aquí i encara es dedica a la venda ambulant. Recorda que per ser membre del Consell d’Ancians s’ha de tenir prestigi, autoritat i estar net. “La persona que té taca, és a dir, que ha tingut problemes amb la justícia o ha protagonitzat baralles, no pot ser-hi”. El Tío Curro hi afegeix: “Ni ser un borratxo, ni faldiller, ni prendre drogues”.
Entre la tradició i la modernitat
Una altra de les funcions del Consell d’Ancians és vetllar per la tradició gitana i aconsellar sobre les adaptacions que imposen els temps moderns. El Tío Curro té 65 anys, està a punt de jubilar-se després de regentar un bar, ha viscut 40 anys a la Mina i ara resideix a Girona. Creu que la tradició gitana “no està en perill, encara que tot es va modernitzant. El tren va caminant per la vida i ens hi hem d’enganxar, però les nostres arrels són gitanes i no les podem perdre. És la sang”.
La visió de les tradicions gitanes entre els joves va més enllà. El Pere García Giménez és el gerent i vicepresident primer polític de la FAGIC, creada el 1991 i la més representativa del món gitano a Catalunya, amb més de cent associacions. El Pere, un gitano de 42 anys nascut al barri barceloní d’Hostafrancs, considera que “vetllar per la tradició és fer-ho pels drets i les llibertats del poble gitano”, que són els objectius de la federació. “El mocador és una tradició que ha passat de generació en generació, que s’ha acceptat com a cultura pròpia però que també practiquen altres cultures”. Està convençut que “a mesura que la identitat gitana es vagi reforçant per altres llocs s’aniran perdent aquestes tradicions; penso que s’ha de defensar des de la intel·lectualitat perquè si no estem predestinats al fracàs, a l’estancament”.
“Tothom pensa que les dones som maltractades, víctimes, i res d’això! Mai he vist al meu pare aixecar la mà a la meva mare o parlar-li malament. Mai, de debò!”. Ho assegura una noia gitana de 20 anys, la Noemí Muñoz Amaya, nascuda a Barcelona, veïna de la Mina i amb el títol del grau mitjà sociosanitari de Formació Professional al currículum. “Les dones ens vestim com volem, decidim lliurement en la majoria de les coses i ningú ens prohibeix estudiar".
- Però no us deixen viatjar soles abans de casar-vos...
- Perquè tenen por que ens facin mal, que puguin abusar de nosaltres.
- I un cop casades?
- Sí que podem viatjar però amb el marit.
- D’això se’n diu masclisme...
- Sí, però em sembla bé perquè jo m’he criat amb aquest concepte. Ara, si amb la feina em digués que no, li diria que amb això opino jo.El Tío Curro afirma que "sense la dona no som res, ho és tot a la vida. Les dones valeu per a tot: la casa, els nens...". Em sona a masclisme, insisteixo. "No, que va!", responen tots alhora.
- Tío Curro: S’hauria d’estar 24 hores a casa meva i se n’adonaria del que li dic.
- I si una dona vol viatjar sola?
- Tío Curro: Ja no ho pensa. Nosaltres no les encadenem, neixen així. Jo tampoc li dic a la meva dona: queda't aquí que me’n vaig a Madrid de festa. Els gitanos som casolans, de família.
- Del divorci, què me’n diu?
- Tío Curro: Lluitem perquè el matrimoni vagi bé. Els divorcis no ens agraden a no ser que siguin insostenibles.
La Noemí està promesa, li agradaria casar-se d’aquí a dos d’anys i viatjar. Abans, però, vol treure’s el títol de monitora de Zumba (un entrenament de fitness) i estudiar Infermeria a la universitat. Els seus pares són els que li donen més suport amb els estudis “perquè sigui algú important i tingui feina. Abans, les nenes no trepitjaven l’institut, i ara hi ha més nenes que nens, almenys al de La Mina””.
L’Antonio Carmona, el Tío Curro, té claríssim que els nens han d’anar a l’escola i que no han d’abandonar l’ensenyament. “Si poden ser advocats, metges, mestres, millor! És el futur del nostre poble. El que no volem és que surtin com jo, que no sé ni escriure”.
De gitanos i gitanes amb carrera universitària n’hi ha un bon grapat. “És aquí on hem fet un pas important i encara ho serà més”, pronostica el Pere García. De moment, però, l’ordre de prioritats per a la majoria és diferent. No ho són ni els estudis ni tenir una feina ben remunerada. “Per a un nen gitano, la prioritat és ser pastor de l’Església Evangèlica, que és la religió d’un 70-80% dels gitanos”.
La feina, el racisme
Un dels objectius de la FAGIC per aquest 2017 és professionalitzar el treball. El Pere creu que “si ens organitzéssim realment bé dins del món del mercadillo i la ferralla potser no hi hauria tanta precarietat”. La inserció laboral també és un problema. Si per a una mateixa feina s’hi presenten un gitano i un que no ho és, “agafaran el que no és gitano. L’estigma encara pesa”. La Noemí Muñoz, a l’atur des de fa un mes, ho corrobora. “I si a més dius que ets de La Mina, és criminal”.
Els estereotips fan mal
Si hi ha un barri estigmatitzat, és la Mina, a Sant Adrià del Besòs, on hi viuen més gitanos de tot Catalunya. La Noemí hi va fer d’agent cívic per a la FAGIC per ajudar a posar-hi ordre. “En els últims anys ha canviat cap a bé”, diu orgullosa. “Quan vaig al Gòtic, per exemple, sí que tinc por. A la Mina sé que no em passarà res i als payos tampoc”.
Alguns mitjans de comunicació contribueixen a reproduir els estereotips que ha d’aguantar la comunitat gitana. La Noemí carrega contra programes com Los Gipsy Kings o Callejeros de Cuatro. “En comptes de treure el pitjor, per què no graven les persones que van a treballar a les sis del matí?”, es pregunta.
El Tío Curro també està fart que els mitjans mostrin sovint la part negativa dels gitanos. I el Tío Pedro suggereix que podrien explicar, per exemple, que “un pare no mataria mai als seus fills, com tampoc un gitano “no portaria als seus pares a una residència d’ancians; moren al nostre costat, i moren alegres perquè estan envoltats de la seva família”.
El futur passa per la joventut
La FAGIC treballa perquè els gitanos tinguin un present i futur dignes, amb programes d’inserció laboral, social, joventut, dona, salut, educació, presons, tecnologies, habitatge o cultura, subvencionats per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol. “És necessari que la nostra gent gran hi estigui implicada”, diu el Pere García, “però les línies de futur s’han de desenvolupar des de la joventut, el món associatiu i l’empresarial sense perdre mai la nostra identitat gitana”.
La definició és de l’Antonio Carmona Fernández, el Tío Curro, president del Consell Gitano d’Ancians, un dels òrgans consultius més destacats de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). NacióDigital ha conversat amb ell i altres representants del col·lectiu amb motiu del Dia Internacional del Poble Gitano, que se celebra aquest dissabte.
El Consell són cinc ancians que representen a cada un dels grans clans de famílies gitanes. El Tío Curro explica que intervenen per arreglar conflictes entre gitanos, i entre gitanos i payos. “Nosaltres tenim unes lleis, uns costums, i les hem d’acatar.”
El Pedro Amadeu, conegut com el Tío Pedro, té 70 anys, és de Badajoz però en fa 40 que viu aquí i encara es dedica a la venda ambulant. Recorda que per ser membre del Consell d’Ancians s’ha de tenir prestigi, autoritat i estar net. “La persona que té taca, és a dir, que ha tingut problemes amb la justícia o ha protagonitzat baralles, no pot ser-hi”. El Tío Curro hi afegeix: “Ni ser un borratxo, ni faldiller, ni prendre drogues”.
"Nosaltres tenim unes lleis, uns costums, i les hem d’acatar", diu Antonio Carmona Fernández
Entre la tradició i la modernitat
Una altra de les funcions del Consell d’Ancians és vetllar per la tradició gitana i aconsellar sobre les adaptacions que imposen els temps moderns. El Tío Curro té 65 anys, està a punt de jubilar-se després de regentar un bar, ha viscut 40 anys a la Mina i ara resideix a Girona. Creu que la tradició gitana “no està en perill, encara que tot es va modernitzant. El tren va caminant per la vida i ens hi hem d’enganxar, però les nostres arrels són gitanes i no les podem perdre. És la sang”.
Pere García Giménez, gerent i vicepresident primer polític de la FAGIC. Foto: Eva Domínguez
"S’han de defensar les tradicions des de la intel·lectualitat perquè si no estem predestinats a l’estancamentLa dona gitana
“Tothom pensa que les dones som maltractades, víctimes, i res d’això! Mai he vist al meu pare aixecar la mà a la meva mare o parlar-li malament. Mai, de debò!”. Ho assegura una noia gitana de 20 anys, la Noemí Muñoz Amaya, nascuda a Barcelona, veïna de la Mina i amb el títol del grau mitjà sociosanitari de Formació Professional al currículum. “Les dones ens vestim com volem, decidim lliurement en la majoria de les coses i ningú ens prohibeix estudiar".
Noemí Muñoz Amaya, una jove gitana de 20 anys, veïna de la Mina. Foto: Eva Domínguez
- Perquè tenen por que ens facin mal, que puguin abusar de nosaltres.
- I un cop casades?
- Sí que podem viatjar però amb el marit.
- D’això se’n diu masclisme...
- Sí, però em sembla bé perquè jo m’he criat amb aquest concepte. Ara, si amb la feina em digués que no, li diria que amb això opino jo.
- Tío Curro: S’hauria d’estar 24 hores a casa meva i se n’adonaria del que li dic.
D'esquerra a dreta, Tío Curro, Tío José i Tío Pedro. Foto: Eva Domínguez
- I si una dona vol viatjar sola?
- Tío Curro: Ja no ho pensa. Nosaltres no les encadenem, neixen així. Jo tampoc li dic a la meva dona: queda't aquí que me’n vaig a Madrid de festa. Els gitanos som casolans, de família.
- Del divorci, què me’n diu?
- Tío Curro: Lluitem perquè el matrimoni vagi bé. Els divorcis no ens agraden a no ser que siguin insostenibles.
"Les dones decidim lliurement en la majoria de les coses i ningú ens prohibeix estudiar", afegeix la Noemí Muñoz AmayaL’educació és la clau
La Noemí està promesa, li agradaria casar-se d’aquí a dos d’anys i viatjar. Abans, però, vol treure’s el títol de monitora de Zumba (un entrenament de fitness) i estudiar Infermeria a la universitat. Els seus pares són els que li donen més suport amb els estudis “perquè sigui algú important i tingui feina. Abans, les nenes no trepitjaven l’institut, i ara hi ha més nenes que nens, almenys al de La Mina””.
L’Antonio Carmona, el Tío Curro, té claríssim que els nens han d’anar a l’escola i que no han d’abandonar l’ensenyament. “Si poden ser advocats, metges, mestres, millor! És el futur del nostre poble. El que no volem és que surtin com jo, que no sé ni escriure”.
Pere García explica que per a un nen gitano, la prioritat és ser pastor de l'Església Evangèlica. Foto: Eva Domínguez
De gitanos i gitanes amb carrera universitària n’hi ha un bon grapat. “És aquí on hem fet un pas important i encara ho serà més”, pronostica el Pere García. De moment, però, l’ordre de prioritats per a la majoria és diferent. No ho són ni els estudis ni tenir una feina ben remunerada. “Per a un nen gitano, la prioritat és ser pastor de l’Església Evangèlica, que és la religió d’un 70-80% dels gitanos”.
"Si per a una mateixa feina s’hi presenten un gitano i un que no ho és, agafaran abans el que no és gitano", explica la jove gitana
La feina, el racisme
Un dels objectius de la FAGIC per aquest 2017 és professionalitzar el treball. El Pere creu que “si ens organitzéssim realment bé dins del món del mercadillo i la ferralla potser no hi hauria tanta precarietat”. La inserció laboral també és un problema. Si per a una mateixa feina s’hi presenten un gitano i un que no ho és, “agafaran el que no és gitano. L’estigma encara pesa”. La Noemí Muñoz, a l’atur des de fa un mes, ho corrobora. “I si a més dius que ets de La Mina, és criminal”.
Els estereotips fan mal
Si hi ha un barri estigmatitzat, és la Mina, a Sant Adrià del Besòs, on hi viuen més gitanos de tot Catalunya. La Noemí hi va fer d’agent cívic per a la FAGIC per ajudar a posar-hi ordre. “En els últims anys ha canviat cap a bé”, diu orgullosa. “Quan vaig al Gòtic, per exemple, sí que tinc por. A la Mina sé que no em passarà res i als payos tampoc”.
“A la Mina sé que no em passarà res i als payos tampoc”, explica la Noemí Muñoz Amaya. Foto: Eva Domínguez
Alguns mitjans de comunicació contribueixen a reproduir els estereotips que ha d’aguantar la comunitat gitana. La Noemí carrega contra programes com Los Gipsy Kings o Callejeros de Cuatro. “En comptes de treure el pitjor, per què no graven les persones que van a treballar a les sis del matí?”, es pregunta.
El Tío Curro també està fart que els mitjans mostrin sovint la part negativa dels gitanos. I el Tío Pedro suggereix que podrien explicar, per exemple, que “un pare no mataria mai als seus fills, com tampoc un gitano “no portaria als seus pares a una residència d’ancians; moren al nostre costat, i moren alegres perquè estan envoltats de la seva família”.
El futur passa per la joventut
La FAGIC treballa perquè els gitanos tinguin un present i futur dignes, amb programes d’inserció laboral, social, joventut, dona, salut, educació, presons, tecnologies, habitatge o cultura, subvencionats per la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el govern espanyol. “És necessari que la nostra gent gran hi estigui implicada”, diu el Pere García, “però les línies de futur s’han de desenvolupar des de la joventut, el món associatiu i l’empresarial sense perdre mai la nostra identitat gitana”.
| De l'Índia a tot el món |
|---|
 Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya Foto: Eva Domínguez Els gitanos provenen de l’Índia. S’estenen per tot Europa i per arreu. Arriben a la península Ibèrica el 1425. L’harmonia es trenca amb la unificació dels regnes de Castella i Aragó. Des de 1499 fins al 1783, tres segles, els prohibeixen els senyals d’identitat i culturals. La Constitució de 1912 els reconeix com a ciutadans espanyols. Amb la dictadura franquista tornen a perdre els drets: es prohibeix la llengua, el romanó, la vida nòmada és un delicte i se’ls aplica especialment la Llei de Perillositat Social. La democràcia i la Constitució de 1978 suposen la igualtat dels gitanos davant la llei i la plena ciutadania. A Catalunya hi ha uns 100.000 gitanos. La majoria viuen a la perifèria de les grans ciutats, sobretot de Barcelona. El blau de la seva bandera representa el cel, el verd és la terra i la roda, el moviment, la llibertat. |