La identitat sentida

Cada vegada hi ha més persones transsexuals que se senten valentes i surten de l’armari. La Llei LGTBI aprovada l’any 2014 pel Parlament de Catalunya i els mitjans de comunicació ajuden a visibilitzar la transsexualitat però encara falta un llarg camí perquè una bona part de la societat la comprengui i la respecti.
 

Visibilitzar la transexualitat
- Dylan, com et veus? Em trobo molt guapo, em veig millor. Ah, i lligo més que abans! - Rosa, com veus al teu fill? Mai havia sigut feliç, i ara li veig. - Marina, el teu amic Dylan és...? Molt valent. - Doctora Almirall, què és el Servei Trànsit? És la porta d’entrada a la salut pública de les persones trans de Catalunya.

Temps difícils

Poc femení. Quan arribo al pis de Calella de la costa on viuen, el Dylan Serinyà, la mare i la germana de 9 anys estan mirant un grapat de fotos de quan era una criatura i es deia Paula. “Molt nena no semblo, mai he sigut femení. Quan era petit, els meus pares em van dir que si m’agradaven les noies no passava res”.

Infeliç. La Rosa Sánchez, una perruquera i esteticista de 48 anys, recorda que a primària estava integrat a classe. Els problemes van arribar a l’ESO, amb el canvi de companys. “Es va sentir sol. Ell continuava sent nena però veiem que no era feliç, que no estava bé amb l’entorn i que cada vegada era pitjor”.

Amb 14 anys va començar un periple per consultes d’especialistes. Un psicòleg li va diagnosticar un trastorn de comportament; un psiquiatra, un trastorn bipolar; la metge de capçalera va negar el trastorn de comportament... Un bon embolic!

Morir-me. El Dylan reconeix que en aquella època “estava depressiu i m’autolesionava”. La mare hi afegeix: “A mi em deia que es volia morir. A vegades era a la feina i pensava: 'Arribaré a casa i la meva filla s’haurà llençat per la finestra'”.
Psiquiàtric. Als 15 anys, mentre estudiava tercer d’ESO, va ingressar a l’àrea de psicologia i psiquiatria d’un hospital del Maresme. “Aquella setmana va ser una merda, no em deixaven fer res, ni sortir de l’habitació, ni relacionar-me amb els altres. No em van ajudar gens! Crec que vaig millorar per poder-ne sortir, quin horror! La mare encara està perplexa de com tants professionals que van tractar la Paula no van filar més prim. “No entenc com no van poder veure-hi més enllà”.

M’agraden les noies. Al sortir de l’hospital van coincidir dos fets: era juny i el curs s’havia acabat, i un oncle va revelar que era homosexual. Sembla que la notícia li va donar ales i aquell mateix estiu va dir a la seva mare que potser li agradaven les noies. “D’acord, doncs ja està. Per mi no tenia importància, m’és exactament igual, tant si li agraden els nois com les noies, com si li agraden els nois i les noies. És la seva independència sexual”. Encara faltava la revelació més important.

La llum al final del túnel. Va repetir tercer d’ESO i va aconseguir allunyar-se d’aquells companys que li feien la punyeta. “A part de les ganes de morir-me i de no entendre què em passava, la gent d’allà em deia de tot: marimacho, bollera...”. A la nova classe es va trobar amb que “tots eren simpàtics! Vaig pensar, què estrany, aquí no m’insulten!”.

En aquella repetició de curs va conèixer la Marina Amposta, que es va convertir en la seva amiga de l’ànima.
  

Sentir-se noi

Al cap d’uns mesos de tornar a fer tercer d’ESO va revelar als seus pares que se sentia noi. El psicòleg de Calella que el tractava en aquella època va considerar que ho feia per cridar l’atenció. El Dylan ja no hi va tornar, amb aquell psicòleg. Més endavant, quan va arribar a casa d’un intercanvi escolar a Alemanya, va revelar a la seva mare que volia ser un noi. Tenia 16 anys. - Dylan: En aquell intercanvi vaig començar a dir a tothom que em diguessin Dylan, i cap problema. Vaig sortir de l’armari amb la classe. Ningú em va preguntar res, tots van fer les seves suposicions. - Marina: Jo ja ho sabia perquè quan ens vam conèixer, ell ja havia sortit de l’armari. És que no és una cosa que el defineixi... No és que digui: "Hola, sóc el Dylan i sóc transsexual". O "em dic Marina i sóc diabètica". No et vas presentant d’aquesta manera, no li interessa a ningú. I no perquè sigui res dolent sinó perquè és el més normal. - Rosa: No em va sorprendre, la seva imatge sempre ha sigut masculina. Al seu pare li va costar una mica pair-ho... Vam patir molt pensant què li passava i que no el podíem ajudar. Quan per fi vam tenir una resposta, vam fer bufff!

 

Injeccions d'hormones

Des dels 16 anys fa el tractament hormonal: s’injecta testosterona cada quinze dies i ho haurà de fer tota la vida.   - Dylan: La menstruació se’m va aturar al segon o tercer mes d’injectar-me testosterona. Tot i que la veu l’he tinguda sempre greu, ara encara li tinc més. El pèl em surt per tot el cos, els pits em cauen, la mandíbula la tinc més quadrada... - Rosa: I també és més agressiu, és testosterona pura. Això, combinat amb que és un adolescent... és una bomba! - Dylan: Hi ha gent de la comunitat trans que s’estressa pels seus canvis físics i per les cirurgies. Jo no, jo vaig tranquil; el que vingui, vindrà.

  

Mastectomia sí, faloplàstia...

Hi ha qui decideix operar-se, hi ha qui no. La mastectomia és extirpar els pits i la faloplàstia, implantar el penis. - Dylan: A mi m’agradaria fer-me la mastectomia i la faloplàstia però ho vaig mirar i així com la vaginoplàstia està súper avançada, la faloplàstia no. L’endocrí em va dir que era “decorativa”. Per tant, si el penis no em serveix per a res, per què el vull? Ara, si evoluciona i veig que va bé, també me la faré. - Rosa: La part més cara del tractament hormonal la paga la Seguretat Social, nosaltres només paguem 88 cèntims cada quinze dies. Pel que fa a la mastectomia, et posen en una llista d’espera d’uns quinze anys. Mentrestant fem guardiola i, quan puguem, pagarem aquesta operació, que pot costar entre 3.500 i 6.000 euros els dos pits.

 

L'Institut, hi és

El Dylan ha complert ja els 18 anys i estudia 1er de Batxillerat a l’IES Bisbe Sivilla de Calella de la costa, igual que la Marina, que en té 16, i a més d’estudiar junts són veïns. - Rosa, com respon el centre? - No puc tenir-ne cap queixa. El professorat, la directora i el cap d’estudis ho han fet molt bé, des del primer moment. - Dylan, tens alguna queixa? - Volia anar al vestuari de nois i em van dir que sí però que m’havia de dutxar vint minuts abans que la resta. Al principi em vaig picar però després ho vaig acceptar. - I al lavabo, vas al de nois o al de noies? - Al de nois.   - A classe vau parlar dels autobusos de Hazte Oír? - Sí, ho vam proposar els alumnes, i unes noies van dir que no em podia queixar perquè era llibertat d’expressió. I jo els vaig contestar: que t’humiliïn pel carrer no és llibertat d’expressió, és humiliar-te en públic! - Com ho vius? - M’afecta, però intento passar. - Rosa, i tu? - Em fa patir que el puguin agredir o que vagi a demanar feina i el puguin fer sentir malament per una cosa que no té cap importància. És una pena que en el segle XXI encara seguim així.

Transexual i pansexual

En el terreny sexual, aquest jove trans no es tanca a res, li agraden els nois, les noies... - Dylan: Si m’he d’etiquetar diria que sóc transsexual i pansexual perquè m’agraden tots els gèneres. La gent es pensa que hi ha dos gèneres (masculí i femení) més el trans, però és que no n’hi ha tres sinó la tira! Són els gèneres fluïts en que una temporada se senten nois, una temporada se senten noies, una temporada se senten de tot i una altra no se senten de res. - Rosa: O sigui, una cosa és la identitat sexual, que és el que a tu t’agrada, i una altra és la identitat de gènere, que és com tu et sents. Tu et pots sentir home o dona independentment que t’agradin els homes, les dones o tots dos. - Dylan: Des que vaig sortir de l’armari hi ha coses vistes com a femenines que m’agraden, com pintar-me les ungles, maquillar-me... Hi ha qui pensa que tots els tios trans hem de ser heterosexuals (que els agradin les dones) i totes les ties trans, també (que els agradin els homes). - Marina: Jo ja era una persona de ment oberta però ell encara me l’ha obert més, he vist més diversitat.

El Servei Trànsit, pioner

El Servei Trànsit és una unitat dels Centres d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut que acull, assessora i acompanya persones transgèneres i transsexuals com el Dylan. Va ser fundat per la ginecòloga Rosa Almirall, l’any 2012 al CAP Manso de Barcelona, però el 2017 el van traslladar al de Numància per oferir una atenció millor. Ara hi treballen set professionals.

La unitat ha atès unes 1.500 persones trans i cada any n’atén més. Sobretot homes transsexuals i menors. És única en el món finançada amb diner públic i qualsevol persona pot accedir-hi directament, sense que hagi de ser derivada per personal mèdic. La doctora Almirall, que n’és la responsable, explica que “l’esforç d’aquest any és formar persones en una desena de punts de Catalunya per estendre Trànsit pel territori”.
 Trànsit es basa en els principis de màxim respecte a la identitat sentida per la persona, en l’autonomia i llibertat de decisions. En la consideració del fet trans com una expressió més de la diversitat humana i no com una malaltia. Almirall recorda que la transsexualitat “encara és al catàleg de classificació de malalties mentals”. A Catalunya no, gràcies a la Llei per garantir els drets LGTBI i per a eradicar l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia aprovada l’octubre de 2014 pel Parlament. La llei diu que la transsexualitat no pot ser considerada una patologia. “Jo faig el que marca aquesta llei i per tant no diagnostico. La decisió és sempre de la persona”.

La doctora Almirall afirma que “ningú diu que se sent home quan li han dit que és dona. Se’ls ha d’escoltar i no es pot qüestionar que sigui un caprici, una perversió o una moda”. I afegeix que pertànyer a un gènere que no és el que t’han assignat al néixer és un sentiment profund. "Tanques els ulls hi et sents en masculí i no en femení, i ja està".

La impulsora i directora del Servei Trànsit sentencia que “en una societat lliure, on hi hagués el sistema de sexe i gènere no binari, cada un i una de nosaltres seríem una barreja única d’un sexe biològic, d’una expressió de gènere, d’un rol de gènere i se n’anirien pels aires els estereotips de feminitat i masculinitat”.

 

Les dades del Servei Trànsit
* 1.528 persones trans i 600 persones del seu entorn i/o familiars ateses de 2012 a 2018. * 535 persones trans, 151 de les qual són menors, ateses durant el 2017. * 322 persones trans, 77 dels quals són menors, ateses durant el 2016. * Durant el 2017, el 50% dels adults atesos van ser homes trans i el 50% van ser dones trans. El 60% dels menors atesos van ser nois trans i el 40% noies trans.

 
Tenir valor

- Marina, al principi d’aquest reportatge deies que el Dylan és molt valent
- És que a mi em fiques en aquesta situació i no sé si hagués sortit de la porta de casa, ni de la meva habitació. Ell m’ha donat molta felicitat, m’ha donat amistat. (El Dylan: a mi també!)

- Dylan, també has tingut valor pel suport dels pares.
- He tingut sort que sempre me l’han donat. Si m’haguessin posat traves potser hagués sortit el doble de fort. Els estimo molt però si la meva mare m’hagués dit que no li semblava bé, jo li hagués contestat que així és la vida. Amb carinyo, eh?

- Rosa, què hi dius?
- Que tinc un fill però que no hi tinc dret, és lliure i independent. El puc guiar amb moltes coses però justament en això...

- Doctora Almirall, i vostè?
- Quan he dit a alguna persona trans el valor que tenia per haver fet aquest pas m’ha respost: "El valor és viure com vivia abans".