30
d'octubre
del
2016
Actualitzat
el
31
d'octubre
a les
12:33h
Les xifres d’abusos sexuals a infants i adolescents de Catalunya, sobretot a dins de la família, són preocupants. La Fundació Vicki Bernadet, abans FADA, lluita per prevenir-los i per atendre les víctimes. En els seus més de 15 anys d’existència ha atès 8.000 persones.
Les dades que té del 2015 són contundents: 261 teràpies per abusos sexuals: 176 adults i 85 menors. El 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins. El 80% de les víctimes van ser dones. El 26% dels abusos van ser a l'entorn de confiança: professors, monitors, amics o veïns. El 80% de les víctimes també van ser dones.
La fundació fa cada any unes 200 teràpies per abusos sexuals a menors. El percentatge d’abús a l’entorn familiar balla sempre entre el 70% i el 80%. La psicòloga i cap de Formació, Sensibilització i Investigació de l’entitat, Pilar Polo, assegura que els abusos es mantenen: “El més trist és que no n’hi hagi menys. Una societat avançada hauria de notar que és capaç de protegir la seva infància, però continua mirant cap a una altra banda”.
El secret, el silenci
La Paula i la Raquel –noms ficticis de les dones entrevistades- van ser abusades sexualment durant més de 10 anys. És la primera vegada que expliquen a un mitjà de comunicació que els abusadors van ser els seus pares.
La Paula és de Barcelona, té 48 anys, fa d’administrativa, està divorciada i té dos fills. “El primer record que tinc d’haver patit relacions abusives amb el meu pare tenia uns 10 anys. Va ser en un viatge on no hi havia la resta de la família. Aquells dies ens vam quedar sols. Jo sabia que allà passaria alguna cosa. I em va fer anar a dormir amb ell. L'endemà volia creure que havia sigut un malson, però m’ho va fer recordar dient-me que el què havia passat era meravellós i que havia de ser un secret perquè la societat no estava preparada per entendre una relació així. Van passar els anys i els abusos es van repetir un o dos cops per setmana. Jo patia molt abans d’anar a dormir. Sabia que en qualsevol moment em despertaria per abusar-me. Amb el temps vaig adonar-me que la primera vegada que vaig patir abusos sexuals tenia uns 5 anys”.
La Raquel és de Girona, té 41 anys, fa de dissenyadora gràfica, està casada amb una dona i no té fills. “El meu pare va abusar de mi des dels 4 anys fins als 17, aproximadament. No ho recordo amb exactitud perquè tinc molts lapsus de memòria. L’oblit és un recurs que utilitzava per ignorar el que no m’agradava. La presa de consciència del que m’estava passant tampoc la tinc molt present. Sí que recordo molt l’ordre de silenci, el no ho diguis a ningú. De fet segueixo sense parlar massa, sense explicar gaire".
L’abús de poder
La psicòloga Pilar Polo defineix l’abús sexual com un abús de poder: “Algú ha decidit que té poder sobre tu per convertir-te en objecte sexual”. Fa poc que era en una presó amb agressors sexuals i un d’ells li va preguntar si una persona amb l’autoestima baixa pot triar algú per fer-li mal. “Possiblement, li vaig contestar. Una manera de sentir-te poderós és escollint algú que creus més feble”.
De la relació abusiva d’un pare, germà, avi amb la filla, germana, néta se’n diu incest. A la Pilar no li agrada fer servir aquesta paraula perquè “deixem fora les persones que tenen poder sobre tu però que no són biològicament parentes, com padrastres o germanastres”.
Els pares abusadors
Polo desconeix les raons d’un pare per abusar sexualment de la filla o fill. “L’altre dia un abusador em va respondre: perquè m’he enamorat”. Tampoc no hi ha un perfil d’abusador, diu la Pilar, “i en el món de l’abús intrafamiliar encara menys”.
Paula: “Quan vaig decidir tenir el primer fill el dolor es va revifar, i necessitava respostes. Vaig parlar amb el meu pare del mal que m’havia fet, però es va excusar dient-me que, tot plegat, ho feia per amor. Més endavant vaig insistir, volia entendre com podia confondre amor amb abús. A part d’amenaçar-me, em va confessar que ell sí que havia patit abusos. El van estomacar, el van amenaçar amb unes tisores al coll, i havia pogut viure amb aquest silenci”.
Raquel: “La mare em va preguntar què passava amb el meu pare perquè el tractava malament, no el suportava. Jo no tenia prou confiança per explicar-li ni prou valor per marxar. Em va dir que si no passava res, o el respectava o me n’anava de casa. Vaig triar quedar-me però no vaig parlar-li mai més”.
La família de la Paula és benestant i el seu pare reconegut socialment. La de la Raquel, no. En cap cas provenen d’entorns desestructurats.
Les mares, on eren?
Paula: “Quan veia que el pare es tancava amb mi amb baldó, en lloc de demanar-li per què ho feia, ella intentava defugir-ne. En el fons ho suposava però anar més enllà era un trencament familiar. La meva mare sentia ràbia, inclús diria odi, però sobretot culpa, que projectava cap a mi. Crec que no va ser capaç de posar-se a la meva pell i entendre l’angoixa que patia”. 
La Pilar Polo sosté que hi ha persones consentidores: “Són dones amb fills que no sé si mereixen el nom de mares. Potser són més un destorb que una opció de vida i potser prioritzen la parella d’aquell moment que no pas el fill”. Però també hi ha mares que no se n’adonen: “No sé si tu dorms profundament, però si l’abusador actua a les 3 de la matinada, jo no sé si me n’assabentaria”.
Les seqüeles
N’ha tingut un munt, la Paula: vomitava, tenia malsons, s’autoagredia. Per apaivagar el dolor, l’ansietat, es va convertir en una addicta de la feina. A més, desconfiava de les dones perquè es pensava que la trairien, i odiava la seva feminitat perquè provocava un efecte cap als homes que li desagradava.
Paula: “Quan vaig tenir parella estable m’adonava que si no em tractava amb molta tendresa em sentia abusada fàcilment. Per tant, després de les relacions sexuals sovint m’angoixava i la rebaixava vomitant. No em vaig atrevir a comentar-li fins que no vam voler tenir el primer fill. La por de no ser una bona mare, a l’embaràs, que em transportava a la meva adolescència quan podia quedar-me embarassada del meu pare, em provocava un gran rebuig. Per apaivagar l’ansietat vaig recórrer a l’autolesió: em tallava amb un cúter, em bufetejava, i algun cop em vaig cremar”.
Raquel: “L’ordre de 'calla, no expliquis res', em va generar soledat perquè m’aïllava de les persones. M’he convertit en una persona bastant antisocial. Puc parlar de temes trivials: de feina, del temps, de política, però de qüestions emocionals, no. Inicialment rebutjava el contacte físic, no suportava que em toquessin, no sabia rebre abraçades, les relacions de parella no funcionaven. Més endavant vaig començar la teràpia adequada i vaig saber que m’agradaven les dones. Llavors, les meves relacions van millorar”.
La Pilar Polo ha constatat que moltes dones comparteixen característiques després de ser víctimes: baixa autoestima, culpabilitat, vergonya. “Quan eren infants els van vendre que allò que els oferien era amor, i a l’entorn familiar és difícil de creure que el què t’ofereixen a casa no és bo”. Com és que les víctimes se senten culpables?. “Les persones abusadores els hi diuen: si venies és perquè t’agradava. Si a més el cos reacciona als estímuls sexuals i amb plaer, el sentiment de culpa es duplica”.
La teràpia
Als 20 anys, la Paula es va veure amb cor d’explicar-li els abusos a un psiquiatre. Els antidepressius receptats no li van servir, els va deixar. Al psiquiatre, també. Va provar amb psicòlegs, sexòloga, acupuntura, hipnosi i flors de bach però no feia net. Al final es va plantar a la Fundació Viki Bernadet, on va començar la teràpia de grup. Allà va coincidir amb la Raquel.
Paula: “He fet diferents tipus de teràpies, cap especialitzada en abusos. Parlar amb altres víctimes em va anar molt bé. He aconseguit dormir a les nits i he deixat de vomitar en situacions d’ansietat”.
Raquel: “Un terapeuta em va dir: el teu pare és un cabró. Un altre es passava les sessions mirant-me, esperant que parlés, sense fer cap pregunta i sabent que la meva gran dificultat era parlar. A la fundació vaig tenir, per primer cop, contacte amb persones abusades. Hi havia molt en comú i això em va proporcionar confiança per parlar amb fluïdesa, que per mi encara era tabú".
Per a la Pilar Polo és important entendre que “l’abús sexual no es pot oblidar, s’ha d’aprendre a viure-hi. Quan no reps ajuda les conseqüències són més greus perquè fas fugides cap endavant. Hi ha gent que entra en el món de les drogues, altres es castiguen el cos”.
Desemparades per la sanitat pública
Algunes víctimes, com les dones d’aquest reportatge, se senten desprotegides per la sanitat pública. Consideren que falten especialistes per tractar bé els abusos sexuals.
Paula: “Tot tipus d’abús crea trauma, però si és incest pot provocar trastorns alimentaris, de la son, depressions. Si hi hagués professionals especialitzats ho detectarien abans i hi hauria més possibilitats d’encertar amb els tractaments o teràpies. Als 14 anys vaig anar al metge de capçalera, tenia insomni i malsons. No em va preguntar per l’origen, em va receptar uns tranquil·litzants. Hauria d’haver anat més enllà i demanar-me si havia patit abusos sexuals”.
A la Pilar l’interessa que la sanitat pública en salut mental també en pogués atendre: “No podem quedar-nos tots els casos d’abusos de Catalunya”. La Pilar creu que l’abús sexual no està considerat una qüestió de salut pública en genèric i hauria de ser-ho. Moltes de les conseqüències són mèdiques, que impliquen una despesa econòmica important per a les arques de l’Estat”.
Salut només té dades parcials
El departament de Salut no té dades generals sobre abusos a Catalunya, encara menys a dins de la família. Solament disposa de les del Registre Unificat de Maltractament Infantil (RUMI), que corresponen als 43 hospitals públics amb serveis d’urgències de maternoinfantil. Segons el RUMI, l’any 2015 hi va haver 453 casos de maltractaments a menors. El 40% van ser abusos sexuals.
La cap del Servei Maternoinfantil de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, Rosa Fernández, admet que “les dades són la part més complicada per concretar”. Falten les dels Centres d’Assistència Primària o les de les víctimes silenciades, entre d’altres.
Protocols, protocols, protocols
Arran del “Cas Maristes”, el Govern va acordar l’abril passat la creació del Comitè Interdepartamental de seguiment i coordinació dels protocols existents en abús sexual i maltractament a menors. Fernández reconeix que “hem de millorar l’especialització dels nostres sanitaris”.
El Comitè treballa perquè hi hagi unitats especialitzades en abusos sexuals “a tota la xarxa sanitària de Catalunya”, no solament als hospitals de Sant Joan de Déu i de Can Ruti, els dos grans referents. El Comitè també prepara un protocol per a l’Atenció Primària perquè els sanitaris puguin detectar-los i canalitzar-los”.
6.159 nens i nenes tutelats, un 1% per abusos
El director general del departament general d’Atenció a la Infància i Adolescència de la Generalitat (DGAIA), Ricard Calvo, diu que els casos tutelats són 6.159, un 1% a causa d’abusos sexuals. Calvo afirma que el Comitè Interdepartamental crearà el Centre de Recerca del Maltractament per “unificar dades, aglutinar la investigació universitària i generar-ne de pròpia”.
Pilar Polo pensa que la creació del comitè és un primer pas però “els protocols s’han d’aplicar perquè si arriben al director però no és capaç de traslladar-los als 100 professors (o sanitaris), no funcionaran”.
Dir-ho en veu alta
La Paula i la Raquel no han denunciat els seus pares pels abusos sexuals patits durant més de 10 anys. Això les fa sentir culpables. “Fer-ho públic no justifica la sensació de covardia però t’alleugereix”, reflexiona la Paula. “Com més gent ho expliqui, més possibilitats que els abusadors es conscienciïn del mal que fan i potser s’ho replantegen o demanen ajuda”, afegeix.
Els pares de la Paula es van divorciar. Amb la seva mare hi té una relació normal. Els de la Raquel continuen casats, però no vol saber-ne res.
Les dades que té del 2015 són contundents: 261 teràpies per abusos sexuals: 176 adults i 85 menors. El 72% dels abusos van ser a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins. El 80% de les víctimes van ser dones. El 26% dels abusos van ser a l'entorn de confiança: professors, monitors, amics o veïns. El 80% de les víctimes també van ser dones.
La fundació fa cada any unes 200 teràpies per abusos sexuals a menors. El percentatge d’abús a l’entorn familiar balla sempre entre el 70% i el 80%. La psicòloga i cap de Formació, Sensibilització i Investigació de l’entitat, Pilar Polo, assegura que els abusos es mantenen: “El més trist és que no n’hi hagi menys. Una societat avançada hauria de notar que és capaç de protegir la seva infància, però continua mirant cap a una altra banda”.
El secret, el silenci
La Paula i la Raquel –noms ficticis de les dones entrevistades- van ser abusades sexualment durant més de 10 anys. És la primera vegada que expliquen a un mitjà de comunicació que els abusadors van ser els seus pares.
La Paula és de Barcelona, té 48 anys, fa d’administrativa, està divorciada i té dos fills. “El primer record que tinc d’haver patit relacions abusives amb el meu pare tenia uns 10 anys. Va ser en un viatge on no hi havia la resta de la família. Aquells dies ens vam quedar sols. Jo sabia que allà passaria alguna cosa. I em va fer anar a dormir amb ell. L'endemà volia creure que havia sigut un malson, però m’ho va fer recordar dient-me que el què havia passat era meravellós i que havia de ser un secret perquè la societat no estava preparada per entendre una relació així. Van passar els anys i els abusos es van repetir un o dos cops per setmana. Jo patia molt abans d’anar a dormir. Sabia que en qualsevol moment em despertaria per abusar-me. Amb el temps vaig adonar-me que la primera vegada que vaig patir abusos sexuals tenia uns 5 anys”.
La Raquel és de Girona, té 41 anys, fa de dissenyadora gràfica, està casada amb una dona i no té fills. “El meu pare va abusar de mi des dels 4 anys fins als 17, aproximadament. No ho recordo amb exactitud perquè tinc molts lapsus de memòria. L’oblit és un recurs que utilitzava per ignorar el que no m’agradava. La presa de consciència del que m’estava passant tampoc la tinc molt present. Sí que recordo molt l’ordre de silenci, el no ho diguis a ningú. De fet segueixo sense parlar massa, sense explicar gaire".
L’abús de poder
La psicòloga Pilar Polo defineix l’abús sexual com un abús de poder: “Algú ha decidit que té poder sobre tu per convertir-te en objecte sexual”. Fa poc que era en una presó amb agressors sexuals i un d’ells li va preguntar si una persona amb l’autoestima baixa pot triar algú per fer-li mal. “Possiblement, li vaig contestar. Una manera de sentir-te poderós és escollint algú que creus més feble”.
Sessió informativa de la Pilar Polo Foto: Fundació Vicki Bernadet
Els pares abusadors
Polo desconeix les raons d’un pare per abusar sexualment de la filla o fill. “L’altre dia un abusador em va respondre: perquè m’he enamorat”. Tampoc no hi ha un perfil d’abusador, diu la Pilar, “i en el món de l’abús intrafamiliar encara menys”.
Paula: “Quan vaig decidir tenir el primer fill el dolor es va revifar, i necessitava respostes. Vaig parlar amb el meu pare del mal que m’havia fet, però es va excusar dient-me que, tot plegat, ho feia per amor. Més endavant vaig insistir, volia entendre com podia confondre amor amb abús. A part d’amenaçar-me, em va confessar que ell sí que havia patit abusos. El van estomacar, el van amenaçar amb unes tisores al coll, i havia pogut viure amb aquest silenci”.
Raquel: “La mare em va preguntar què passava amb el meu pare perquè el tractava malament, no el suportava. Jo no tenia prou confiança per explicar-li ni prou valor per marxar. Em va dir que si no passava res, o el respectava o me n’anava de casa. Vaig triar quedar-me però no vaig parlar-li mai més”.
La família de la Paula és benestant i el seu pare reconegut socialment. La de la Raquel, no. En cap cas provenen d’entorns desestructurats.
Les mares, on eren?
Paula: “Quan veia que el pare es tancava amb mi amb baldó, en lloc de demanar-li per què ho feia, ella intentava defugir-ne. En el fons ho suposava però anar més enllà era un trencament familiar. La meva mare sentia ràbia, inclús diria odi, però sobretot culpa, que projectava cap a mi. Crec que no va ser capaç de posar-se a la meva pell i entendre l’angoixa que patia”.
El 72% dels abusos sexuals són a dins de la família: pares, germans, avis, oncles i cosins Foto: Fundació Vicki Bernadet
Raquel: “En principi no ho sabia. Era el secret que se’m va demanar com a nena. Als 20 anys, dues amigues s’ho van imaginar i em van convèncer perquè ho digués a la mare. Ho vaig fer, però ella va voler que tot seguís igual. Als 30 i pocs anys es va acabar la meva hipocresia, si no encara aniria als dinars familiars. El meu germà és l’únic que em va preguntar: Com estàs? Ell també se’n va allunyar. Jo he estat víctima per doble banda perquè la família es posa de part de l’abusador”.
La Pilar Polo sosté que hi ha persones consentidores: “Són dones amb fills que no sé si mereixen el nom de mares. Potser són més un destorb que una opció de vida i potser prioritzen la parella d’aquell moment que no pas el fill”. Però també hi ha mares que no se n’adonen: “No sé si tu dorms profundament, però si l’abusador actua a les 3 de la matinada, jo no sé si me n’assabentaria”.
Les seqüeles
N’ha tingut un munt, la Paula: vomitava, tenia malsons, s’autoagredia. Per apaivagar el dolor, l’ansietat, es va convertir en una addicta de la feina. A més, desconfiava de les dones perquè es pensava que la trairien, i odiava la seva feminitat perquè provocava un efecte cap als homes que li desagradava.
Paula: “Quan vaig tenir parella estable m’adonava que si no em tractava amb molta tendresa em sentia abusada fàcilment. Per tant, després de les relacions sexuals sovint m’angoixava i la rebaixava vomitant. No em vaig atrevir a comentar-li fins que no vam voler tenir el primer fill. La por de no ser una bona mare, a l’embaràs, que em transportava a la meva adolescència quan podia quedar-me embarassada del meu pare, em provocava un gran rebuig. Per apaivagar l’ansietat vaig recórrer a l’autolesió: em tallava amb un cúter, em bufetejava, i algun cop em vaig cremar”.
Raquel: “L’ordre de 'calla, no expliquis res', em va generar soledat perquè m’aïllava de les persones. M’he convertit en una persona bastant antisocial. Puc parlar de temes trivials: de feina, del temps, de política, però de qüestions emocionals, no. Inicialment rebutjava el contacte físic, no suportava que em toquessin, no sabia rebre abraçades, les relacions de parella no funcionaven. Més endavant vaig començar la teràpia adequada i vaig saber que m’agradaven les dones. Llavors, les meves relacions van millorar”.
La Pilar Polo ha constatat que moltes dones comparteixen característiques després de ser víctimes: baixa autoestima, culpabilitat, vergonya. “Quan eren infants els van vendre que allò que els oferien era amor, i a l’entorn familiar és difícil de creure que el què t’ofereixen a casa no és bo”. Com és que les víctimes se senten culpables?. “Les persones abusadores els hi diuen: si venies és perquè t’agradava. Si a més el cos reacciona als estímuls sexuals i amb plaer, el sentiment de culpa es duplica”.
La teràpia
Als 20 anys, la Paula es va veure amb cor d’explicar-li els abusos a un psiquiatre. Els antidepressius receptats no li van servir, els va deixar. Al psiquiatre, també. Va provar amb psicòlegs, sexòloga, acupuntura, hipnosi i flors de bach però no feia net. Al final es va plantar a la Fundació Viki Bernadet, on va començar la teràpia de grup. Allà va coincidir amb la Raquel.
Algunes víctimes demanen que la sanitat pública s’especialitzi perquè se senten desemparades Foto: Fundació Vicki Bernadet
Paula: “He fet diferents tipus de teràpies, cap especialitzada en abusos. Parlar amb altres víctimes em va anar molt bé. He aconseguit dormir a les nits i he deixat de vomitar en situacions d’ansietat”.
Raquel: “Un terapeuta em va dir: el teu pare és un cabró. Un altre es passava les sessions mirant-me, esperant que parlés, sense fer cap pregunta i sabent que la meva gran dificultat era parlar. A la fundació vaig tenir, per primer cop, contacte amb persones abusades. Hi havia molt en comú i això em va proporcionar confiança per parlar amb fluïdesa, que per mi encara era tabú".
Per a la Pilar Polo és important entendre que “l’abús sexual no es pot oblidar, s’ha d’aprendre a viure-hi. Quan no reps ajuda les conseqüències són més greus perquè fas fugides cap endavant. Hi ha gent que entra en el món de les drogues, altres es castiguen el cos”.
Desemparades per la sanitat pública
Algunes víctimes, com les dones d’aquest reportatge, se senten desprotegides per la sanitat pública. Consideren que falten especialistes per tractar bé els abusos sexuals.
Paula: “Tot tipus d’abús crea trauma, però si és incest pot provocar trastorns alimentaris, de la son, depressions. Si hi hagués professionals especialitzats ho detectarien abans i hi hauria més possibilitats d’encertar amb els tractaments o teràpies. Als 14 anys vaig anar al metge de capçalera, tenia insomni i malsons. No em va preguntar per l’origen, em va receptar uns tranquil·litzants. Hauria d’haver anat més enllà i demanar-me si havia patit abusos sexuals”.
A la Pilar l’interessa que la sanitat pública en salut mental també en pogués atendre: “No podem quedar-nos tots els casos d’abusos de Catalunya”. La Pilar creu que l’abús sexual no està considerat una qüestió de salut pública en genèric i hauria de ser-ho. Moltes de les conseqüències són mèdiques, que impliquen una despesa econòmica important per a les arques de l’Estat”.
Salut només té dades parcials
El departament de Salut no té dades generals sobre abusos a Catalunya, encara menys a dins de la família. Solament disposa de les del Registre Unificat de Maltractament Infantil (RUMI), que corresponen als 43 hospitals públics amb serveis d’urgències de maternoinfantil. Segons el RUMI, l’any 2015 hi va haver 453 casos de maltractaments a menors. El 40% van ser abusos sexuals.
"L’abús sexual no es pot oblidar, s’ha d’aprendre a viure-hi". Foto: Fundació Vicki Bernadet
La cap del Servei Maternoinfantil de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, Rosa Fernández, admet que “les dades són la part més complicada per concretar”. Falten les dels Centres d’Assistència Primària o les de les víctimes silenciades, entre d’altres.
Protocols, protocols, protocols
Arran del “Cas Maristes”, el Govern va acordar l’abril passat la creació del Comitè Interdepartamental de seguiment i coordinació dels protocols existents en abús sexual i maltractament a menors. Fernández reconeix que “hem de millorar l’especialització dels nostres sanitaris”.
El Comitè treballa perquè hi hagi unitats especialitzades en abusos sexuals “a tota la xarxa sanitària de Catalunya”, no solament als hospitals de Sant Joan de Déu i de Can Ruti, els dos grans referents. El Comitè també prepara un protocol per a l’Atenció Primària perquè els sanitaris puguin detectar-los i canalitzar-los”.
6.159 nens i nenes tutelats, un 1% per abusos
El director general del departament general d’Atenció a la Infància i Adolescència de la Generalitat (DGAIA), Ricard Calvo, diu que els casos tutelats són 6.159, un 1% a causa d’abusos sexuals. Calvo afirma que el Comitè Interdepartamental crearà el Centre de Recerca del Maltractament per “unificar dades, aglutinar la investigació universitària i generar-ne de pròpia”.
Pilar Polo pensa que la creació del comitè és un primer pas però “els protocols s’han d’aplicar perquè si arriben al director però no és capaç de traslladar-los als 100 professors (o sanitaris), no funcionaran”.
Dir-ho en veu alta
La Paula i la Raquel no han denunciat els seus pares pels abusos sexuals patits durant més de 10 anys. Això les fa sentir culpables. “Fer-ho públic no justifica la sensació de covardia però t’alleugereix”, reflexiona la Paula. “Com més gent ho expliqui, més possibilitats que els abusadors es conscienciïn del mal que fan i potser s’ho replantegen o demanen ajuda”, afegeix.
Els pares de la Paula es van divorciar. Amb la seva mare hi té una relació normal. Els de la Raquel continuen casats, però no vol saber-ne res.
"Si hi hagués professionals especialitzats ho detectarien abans i hi hauria més possibilitats d’encertar amb els tractaments o teràpies" Foto: Adrià Costa