30
de juny
de
2023
Actualitzat:
10:05h
Cada vegada més joves senten angoixa quan projecten el món del futur. Aquesta preocupació pels efectes de la crisi climàtica es coneix popularment com a ecoansietat, però, tot i que cada vegada la pateixin més persones, encara no es reconeix com una malaltia crònica oficial.
La Maria Serra Olivella té 20 anys i pateix ecoansietat. Diu que la seva millor teràpia és fer activisme climàtic. Per això és ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima i copresentadora del segon capítol de l’Elefant, un pòdcast de Nació conduït per Irene Ramentol que busca desmuntar els marcs mentals i prejudicis sobre la crisi climàtica i l’ecoansietat.
Amb 16 anys, la Maria va veure un documental que la va impactar fins al punt que li va capgirar la vida. Des d’aleshores va decidir formar part d’una assemblea universitària que es convertiria en l’embrió de Fridays for Future, un moviment internacional de joves que ha posat a primera línia política i social la problemàtica del canvi climàtic.
- Et solen presentar com a activista, però tu tens certa contradicció amb aquest terme, per què?
- Sí, sobretot quan veig que els activistes de Llatinoamèrica donen la seva vida per la lluita. És un títol que em queda una mica gran. No em vull posar al mateix nivell que ells, ja que a mi fer activisme no em costa ni la vida ni la feina. Posar-me al mateix nivell em causa una mica de síndrome de l’impostor, però sí que és veritat que el que faig és activisme.
- Què és i com sents tu l’ecoansietat?
- Per mi l’ecoansietat és una resposta natural a la situació que estem vivint ara. No ho hem de veure com una malaltia sinó com una reacció a voler sobreviure com a espècie. És instint de supervivència i, com a mínim, t’ha de sorgir una certa preocupació. L’ecoansietat és empatia cap a les generacions futures, una por cap al propi jo futur, pensar en el que pateixen a altres zones del món. L’ecoansietat et dona les eines per poder actuar i que vulguis fer quelcom per a aquesta societat. De fet, l’energia que jo tinc per fer el que faig ve d’aquí. És una maledicció i una benedicció al mateix temps. A nivell psicològic no està assignat com a trastorn crònic com altres malalties de salut mental, però dona símptomes molt reals com l’angoixa, el trastorn de somni o la falta d’atenció.
- Com t’afecta en el teu dia a dia?
- Jo tinc la gran sort de ser high functioning, ja que redirigeixo tots els sentiments d’ansietat, por i angoixa a la feina. La meva teràpia és treballar i és el que em distreu. Vaig a conferències, parlo del que em preocupa i em sento més tranquil·la. Quan més parlo del canvi climàtic menys ansietat tinc. Però no a tothom li passa igual, a vegades l’angoixa pot ser paralitzant.
- Totes les generacions, d’una manera o altra, han hagut d’afrontar una por al futur: la generació de la postguerra, la de després de la recessió econòmica de 2008 i la teva, Maria, que s'enfronta a una triple crisi planetària. Creus que és la mateixa por que generació rere generació vivim, però marcada pel context que ens toca viure en cada moment?
- És difícil, jo no puc empatitzar amb el que va ser créixer en el franquisme perquè no ho vaig viure. Jo només sé el que és ser jove avui i és complicat. A mi el que més em pesa de la por al futur és la idea que moltes de les conseqüències del canvi climàtic que veiem són irreversibles. No és una crisi política, és una crisi que es mantindrà de manera permanent. Estem sobrepassant límits planetaris i no sabem el que comportarà. Ens toca viure amb una gran incertesa. També s’hi poden sumar crisis polítiques i geopolítiques, però a nivell físic mai havíem tingut una crisi planetària d’aquests nivells.
- Moltes de les decisions referents al tema del canvi climàtic depenen de decisions globals i organismes de poder. Què faries tu si tinguessis poder polític per a combatre la crisi climàtica?
- És molt complicat, però sabem què s’ha de fer. S’han de baixar emissions i sabem com fer-ho. A més, s’ha de fer d’una manera justa. El primer que faria és complir amb acords internacionals, tot i que aquests siguin de mínims. Després voldria canviar el focus de què és important per a nosaltres. Vivim en una economia que ha marcat tot el seu succés i èxit en el creixement econòmic i això només funciona a uns quants privilegiats. Cal posar el focus i les prioritats en qüestions humanes i no del mercat. A partir d’aquí s’han de baixar el 50% d’emissions de cara a 2030. Es poden posar pròrrogues o aturar les empreses per temes climàtics. Al final, és una cosa semblant al que es va fer amb la Covid-19, que ho va parar tot. De la mateixa manera, caldria aturar tot allò que contamina i que no és fonamental per viure.
- Ets ambaixadora del Pacte Climàtic de la Unió Europea i representant europea de la Conferència Global de Joves Líders. Com t'has sentit en aquests espais de poder polític?
- Per sort o per desgràcia hi he estat a tres d’aquestes. La primera recordo que va ser l’any 2019, l’any que vam portar més de 7,5 milions de persones al carrer globalment. Anàvem a aquesta conferència amb molta il·lusió i esperança que érem el canvi. Però el que passa és que la COP-25, celebrada a Madrid, va ser un fracàs i no s’hi va acordar res. A nivell anímic va ser molt diferent com vam entrar i com vam sortir. A partir d’aquí jo perdo molta esperança i molta fe en el sistema d’aquestes conferències. Tot i això, és l'única forma que els diferents països s’asseguin i parlin. La negociació i la coordinació globals són fonamentals, però genera molta impotència assistir-hi només com a observadora i no poder-hi decidir res. Solem sortir d’aquestes conferències bastant frustrats.
- Un cop vas deixar anar una frase a la ràdio que en el seu moment va tenir molt de ressò. Vas dir que no volies tenir fills perquè suposava dur una nova vida en un món que no veies segur i que era cruel.
- M’agradaria matisar que jo no és que no vulgui tenir fills, a mi m’encantaria tenir una família. La reproducció de l’espècie humana és un tema tan essencial i tan intrínsec que plantejar-te no fer-ho fa molt mal. Crec, però, que és un exercici que moltes dones de la meva generació acabaran fent. Jo vull tenir fills, però només els tindré si veig que tenen un futur. Si el canvi climàtic és irreversible i no hi ha forma d’aturar-lo, per a mi no té sentit portar noves generacions a la Terra.