El Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Lesbofòbia, la Transfòbia, la Bifòbia i la Interfòbia se celebra cada 17 de maig amb l’objectiu de visibilitzar les discriminacions i violències que encara pateixen les persones del col·lectiu LGTBIQ+ arreu del món. És una jornada reconeguda per més de 130 països i per institucions com el Parlament Europeu o les Nacions Unides, i commemora la decisió de l’Organització Mundial de la Salut de despatologitzar l’homosexualitat l’any 1990. Lluny de ser només un dia simbòlic, esdevé una eina de denúncia col·lectiva davant unes xifres i unes experiències que demostren que la igualtat real encara no és una realitat.
Catalunya es continua percebent com un país segur, tolerant i modern, però les dades apunten cap a una realitat menys amable. Més enllà dels discursos institucionals i les campanyes de sensibilització, el col·lectiu LGTBIQ+ denuncia un augment de l’odi i la violència que travessa espais públics, àmbits privats i serveis essencials. L’últim informe de l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia revela un escenari preocupant que interpel·la tant les institucions com la societat: l’homofòbia, la transfòbia i la bifòbia no només persisteixen, sinó que s’adapten als temps i adopten noves formes d’exclusió.
Els discursos d’odi proliferen des de les consultes mèdiques fins al carrer. L’accés a l’habitatge o la visibilitat en espais d’oci són alguns dels fronts on moltes persones encara se senten qüestionades, vulnerables o directament agredides. L’estigmatització continua tenint conseqüències reals, i els relats de moltes víctimes exposen una violència que sovint no es denuncia, però que deixa cicatrius profundes.
1. Rècord de casos d'LGTBI-fòbia a Catalunya el 2024
Catalunya ha tancat l’any 2024 amb un trist rècord: 318 denúncies per incidents d'LGTBI-fòbia, la xifra més alta registrada fins ara per l’Observatori. Aquest increment (un 4,9% més que l’any anterior i un 34,1% més respecte al 2022) confirma una realitat alarmant: l’odi i la discriminació cap a les persones del col·lectiu no només persisteixen, sinó que es diversifiquen i s’estenen a diferents àmbits de la vida quotidiana. L’espai públic, els locals d’oci o els centres mèdics són alguns dels escenaris on les agressions tenen lloc. En paral·lel, les dades evidencien que la legislació no és suficient per garantit una convivència efectiva.
Tot i que la majoria dels casos són d’homofòbia, les denúncies per transfòbia i bifòbia han augmentat de manera alarmant. El 51,9% de les incidències documentades el 2024 fan referència a casos de gaifòbia, però les persones trans són el segon grup més afectat: un 25,8% de les denúncies corresponen a incidents transfòbics. Dins d’aquest percentatge, la majoria de les víctimes són dones trans, però també hi ha un creixement en denúncies de persones no binàries i homes trans.
La bifòbia, sovint més invisibilitzada, representa el 10% dels casos. Aquesta discriminació adopta formes subtils, però igualment violentes com la negació de l’orientació sexual, l’erotització forçada o l’acusació de “confusió”. En molts entorns (inclosos els activistes) la bisexualitat i la no-monosexualitat encara no són plenament reconegudes.
Un dels factors clau que recull l’informe sobre la percepció de l'LGTBI-fòbia a Catalunya, elaborat per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), és la diferència d’actituds entre homes i dones. Segons l’estudi, els homes (tant joves com grans) tendeixen a mostrar nivells més elevats d’homofòbia que les dones. La bretxa de gènere és clara: mentre que una part important de les dones mostra actituds més inclusives, molts homes encara perpetuen discursos i comportaments de menyspreu, especialment cap als homes gais i les dones trans.
Aquest biaix també es reflecteix en la naturalesa de les agressions: la majoria d’agressors identificats són homes, sovint en grup, i les víctimes habitualment són persones que trenquen amb la normativitat de gènere o afectiva.
2. Una de cada quatre agressions és física
El tipus d’incidència més freqüent el 2024 ha estat l’agressió física, amb un 26,1% del total dels casos registrats. És a dir, més d’una de cada quatre denúncies recull violència directa contra el cos de la víctima: pallisses, empentes, cops o atacs amb objectes contundents. Aquests episodis no només posen en risc la integritat física, sinó que tenen conseqüències psicològiques greus i de llarg termini.
Entre els casos més greus de l’any passat hi ha el del jove agredit a Manresa, que va acabar perdent la visió d’un ull després d’un atac homòfob. També el d’una dona trans atacada en una discoteca de Girona, o el d’Ortésia Cabrera, primera candidata trans de la CUP, que va denunciar insults i vexacions durant la campanya electoral. Aquests fets no són aïllats. L’assetjament, les agressions i les humiliacions continuen sent una realitat quotidiana per a moltes persones del col·lectiu.
3. Agressions al carrer i a l'oci nocturn
Pel que fa als espais on tenen lloc aquestes agressions, el carrer continua sent el principal escenari: un 30% dels casos registrats per l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia s’hi produeixen. L’espai públic, que hauria de ser accessible i segur per a tothom, es converteix sovint en un lloc de vulnerabilitat per a les persones LGTBIQ+. Caminant de nit, agafant el transport públic o simplement mostrant afecte en parella, moltes persones són exposades a insults, mirades de menyspreu o agressions físiques. La por de ser reconegut com a dissident de la norma encara condiciona la llibertat de moviment i expressió de milers de persones a Catalunya.
Els locals d’oci nocturn són el segon àmbit més perillós, amb un 12,3% dels casos. Malgrat els avenços en la creació d’espais segurs i la visibilització del col·lectiu en l’oci nocturn, encara hi ha establiments que no disposen de protocols clars d’actuació davant situacions de violència, i on les mostres d’afecte no normatives són motiu de conflicte. Sovint, la combinació d’alcohol, multituds i prejudicis genera un context propici per a l’assetjament i la impunitat.
Per una altra banda, l’àmbit laboral continua sent un dels espais on moltes persones es veuen obligades a amagar la seva identitat per evitar situacions de rebuig o assetjament. Segons l’Observatori, gairebé el 9% de les agressions registrades el 2024 van tenir lloc a la feina. Tot i els avenços legislatius i les polítiques de diversitat implementades per algunes empreses, la por de ser discriminat o exclòs encara pesa en moltes trajectòries professionals.
La II Edició de l’estudi Diversity at Work de ManpowerGroup confirma que la discriminació i la violència verbal contra professionals LGTBIQ+ continua sent una realitat persistent: 4 de cada 10 persones han patit o presenciat episodis d’agressions verbals, i un 32% ha estat testimoni directe de situacions de discriminació en l’entorn laboral.
Aquestes dades reflecteixen un ambient sovint hostil, especialment per a les persones que ocupen posicions de menor visibilitat, ja que mentre 7 de cada 10 professionals en càrrecs directius fan pública la seva orientació sexual o identitat de gènere, només un 31% de les persones en posicions júnior s’hi atreveix.
4. Discriminació a la sanitat
L’àmbit sanitari, que hauria de ser un espai segur, sovint esdevé un focus de violència institucional per a les persones trans i no binàries. Segons l’informe Transaludes de la Xarxa Estatal de Professionals de la Salut Trans-Afirmatius, el 27,9% de les persones trans i no binàries han evitat anar al metge per por de ser discriminades.
Els motius són diversos: el 82,2% han viscut situacions incòmodes per no tenir el nom o gènere actualitzat a la documentació, un 43,7% ha rebut comentaris invasius sobre el seu cos, i un 38,4% ha patit la negativa a utilitzar el seu nom o pronoms correctes.
L’efecte acumulatiu de les violències físiques i institucionals es tradueix en una afectació greu sobre la salut mental de les persones afectades. Diversos estudis alerten que aquest col·lectiu presenta taxes molt més altes de depressió, ansietat, estrès posttraumàtic i suïcidi.
La manca de suport social, la por constant i la necessitat de viure en alerta són alguns dels factors que expliquen aquesta situació. A més, els recursos de salut mental sovint no estan preparats per atendre les realitats específiques del col·lectiu, i això pot agreujar encara més el malestar.
5. L’accés a l’habitatge continua sent una barrera
Més enllà de les agressions físiques o verbals, hi ha formes de discriminació estructural que afecten de manera profunda la vida de les persones LGTBIQ+. Una de les més greus és la vulnerabilitat residencial. Segons un estudi recent de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA), les persones del col·lectiu tenen fins a cinc vegades més probabilitats d’haver patit situacions de sensellarisme que la població general. Aquesta realitat és especialment alarmant entre els col·lectius trans, no binaris i intersexe, on entre un 29% i un 34% de les persones ha viscut sense llar en algun moment de la seva vida.
Segons la Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que treballen amb Persones Sense Llar (FEANTSA), només el 0,2% de la població general europea viu al carrer o en allotjament d’emergència. En canvi, entre el col·lectiu, el 31,1% declara haver dormit en aquests espais. Això implica una diferència gairebé quinze vegades superior, un desequilibri que fa trontollar qualsevol discurs sobre igualtat real a Europa.
