José Felipe Bertrán de Caralt, mort dijous a Barcelona als 98 anys, no es menjava mai els peixos que pescava. “Un cop l’has vençut, el deixes en llibertat”, deia, segons li agradava recordar a Llorenç Gascon, un altre gran patrici de Barcelona. L’alta burgesia catalana ha perdut un dels seus grans i és possible que les necrològiques que apareixeran a la premsa no li facin justícia. El nom d’aquest advocat i empresari quedarà vinculat a un episodi de criminalitat del qual va ser-ne víctima. Fou un dels qui va patir l’extorsió del jutge Luis Pascual Estevill, en aliança amb l’advocat Joan Piqué Vidal, en uns anys tèrbols.
Però Bertrán de Caralt és molt més que aquest episodi. Va ser president d’Aigües de Barcelona, de la multinacional italiana Pirelli a Espanya, de Material Agropecuaria, una de les grans companyies del sector avícola, i de la cimentera Asland. Un dels socis antics del Cercle d’Economia explica que Bertrán de Caralt era “un gran burgès de veritat, és a dir, simbolitzava els valors més positius que podem vincular amb el concepte de burgès: de principis, compromès, que creia en el que deia”. “Era indiscutiblement de dretes, però liberal, un home de negocis, però honrat”. També era considerat un dels homes més elegants de la Barcelona alta.
Fou un important mecenes (Fundació d’Amics del Museu del Prado, MNAC) i figura compromesa de la societat civil (Germandat de Poblet, Cercle d’Economia), però quedarà vinculat a aquell episodi de delinqüència del qual va ser-ne víctima. Mai va acceptar l’extorsió que se li va exigir: contractar Joan Piqué Vidal com a advocat i ingressar 50 milions de pessetes en un compte a Suïssa perquè Piqué era l’únic que tenia “ascendència” sobre el jutge corrupte.
La justícia actuaria, finalment. L'any 2006, el Tribunal Suprem acabaria condemnant el jutge Pascual Estevill -que fou membre del CGPJ a proposta de CiU- i l'advocat Piqué Vidal -que va defensar Jordi Pujol en el cas Banca Catalana- a nou i set anys, respectivament, per suborn, prevaricació i detenció il·legal.
Del llinatge dels Güell, era net de Josep Bertran i Musitu, dirigent de la Lliga Regionalista i ministre amb Alfons XIII. Formava part d’una classe social que es va esgarrifar el 1936 i va fer costat a Franco. Però després, un sector d’ella es va oposar a la dictadura. Bertran i Musitu va posicionar-se en favor del retorn de la monarquia. A Asland, Bertrán i Caralt va trobar-se amb un altre burgès, Carles Güell de Sentmenat.
El palau de la família al Putxet va ser durant la Guerra Civil residència del cap del govern de la República, Juan Negrín. Allí se celebrarien alguns consells de ministres, mentre el conflicte s’escolava cap a la derrota. Els Bertrán, refugiats a Suïssa i després a Sant Sebastià, tornarien a Barcelona. Però els qui el van conèixer expliquen que va ser sempre un home amb vocació de retorn a la societat, gens altiu i sempre amatent. Un mal enemic per alguns dels delinqüents que es van moure amb llibertat per aquest país fa uns anys.
