Marina Garcés: «El que ens defineix són les maneres com acollim el conflicte»

La veu de la filòsofa, escriptora i docent Marina Garcés té presència i s’escolta sovint per tractar de fer-nos reflexionar sobre qüestions bàsiques que semblen evidents, però que en realitat no ho són tant. Qüestions que ens interpel·len i que ens condicionen, però que obviem i que no hi parem l’atenció necessària que sovint requereixen. Els darrers mesos, hem sentit el seu nom vinculat a El temps de la promesa, el seu darrer assaig que publica Nous quaderns Anagrama i que va sorgir com un encàrrec per generar un projecte amb adolescents en el marc de la Biennal de Pensament sobre la idea d'abordar el futur. “Vaig pensar, deixem de parlar del futur com allò que està al davant i que ja n'estem cansats, moguem-nos cap on penso que està l'arrel del problema que tenim amb el futur, que és el present. I què vincula present i futur? Fer promeses”.

Avui, però, amb Marina Garcés (Barcelona, 1973) volem aparcar en càrrega i descàrrega les promeses, i plantejar-li com la condició humana conviu amb el conflicte. Temps enrere, em confessava en una altra conversa que la filosofia tracta de fer de la vida un problema comú i, amb aquest objectiu, volem seguir aturant-nos, creant nous problemes i prenent consciència d’algunes d’aquestes situacions que requereixen temps i reflexió. I és que mentre aquí obríem regals i ens empatxàvem a panettones i torrons, en altres punts del món no gaire llunyans, les armes seguien prenent el protagonisme i el conflicte seguia i segueix latent, imposant una realitat cruel i esfereïdora. Però el conflicte té un abast molt més ampli, i no només és aquell que genera cadàvers, que causa guerres i que deixa al seu pas famílies i relacions trencades. Acceptar-lo i comprendre’l és necessari i, saber-lo gestionar, es converteix en una necessitat bàsica per a la bona convivència. 

A Marina Garcés li agrada entrar en conflicte?

En l'àmbit intel·lectual, polític i conceptual, m'he apropat a una manera de fer i d'estar en el món que passa per la filosofia, pels moviments socials, per unes implicacions que són de per si conflictives, com són el fet de posar en conflicte les idees hegemòniques, les teories dominants, les formes de vida legitimades i, per tant, sí que hi ha una part de mi conflictiva, i una part de mi que tendeix a evitar determinades situacions.

Més enllà del conflicte com a part del nostre dia a dia, a un nivell més antropològic o filosòfic, podem dir que som éssers que ens relacionem amb un entorn que no només és natural o material, sinó que és social, cultural, afectiu, emocional i, d'alguna manera, això implica que el xoc, el desacord, el dissens o el desencaix, siguin elements d'allò que podem arribar a fer, a ser, a decidir o a crear. Més enllà de la tendència psicològica de sentir-s'hi més o menys a gust, hi ha una dimensió d'aquesta conflictivitat de l'existència humana, que penso que sí que hem de saber pensar, elaborar, resoldre i que, per tant, no podem només negar-la i prou.
 
Sovint s'associa el conflicte a quelcom negatiu que intentem negar, com bé diu, o obviar, però no sé fins a quin cert punt el conflicte ens permet créixer o trobar punts de vista diferents.

Sí, de fet associem conflicte amb confrontació, baralla, atac i defensa, però en realitat podem pensar que els conflictes són precisament tot allò que ens passa en relació amb determinats límits. Límits d'altres, límits que ens posa un entorn social o una institució, límits que ens posem nosaltres mateixos i que també podem posar en conflicte. Podem girar aquesta mirada més negativa de veure el conflicte com un obstacle o un problema, i veure que si no som capaços d'anar fins als límits d'allò que som i d'allò que podem fer, mai faríem res ni canviaríem res. Hi ha una relació amb el canvi que passa pel conflicte.

"Hi ha una relació amb el canvi que passa pel conflicte"

I la filosofia, quin paper hi juga? 

La filosofia parteix d'entrar en conflicte amb els límits d'allò que podem pensar. I això vol dir, precisament, no donar per fet que ja sabem allò que cal saber, que ja hem pensat allò que es pot pensar, que ja som allò que havíem de ser i que, per tant, es pot entrar en conflicte amb els valors heretats, amb les idees rebudes, amb les identitats construïdes, amb les maneres instituïdes de reproduir la vida. En conseqüència, això que històricament se n'ha dit des de la dialèctica, l'antagonisme, la confrontació d'idees, el diàleg mateix com exercici originari de la filosofia, és una escenografia del conflicte. Del conflicte entre sabers, entre rols socials, entre idees, entre valors... L'ètica és una escena constant del conflicte. I el conflicte entès com una relació a partir de la qual ens podem moure.

Per creuar els límits d'allò que normalment pensem, sembla que la filosofia es posi fora de lloc. Però és un fora de lloc que no està enlloc; és posar-se deliberadament fora de lloc. Això és la incomoditat del pensament, la mirada que no es deixa encaixar. La filosofia és deliberadament disfuncional. Sempre defenso que de la filosofia en tenim una imatge molt estàtica, perquè l'estudiem com un conjunt d'autors -el 95%, senyors, en masculí- i d'obres que existeixen i que semblen sistemes de pensament verticals que pesen sobre uns fonaments i, en realitat, la major part d'imaginaris de la filosofia, les metàfores que fan servir són dinàmics. L'ètica i la política no són res si no se situa en el centre que els valors poden ser posats en conflicte i que les decisions polítiques són també un exercici del conflicte, que pot ser resolt o formalitzat sota diferents maneres de governs, de sistemes de deliberació o de formes d'entendre qui som respecte als altres. Per tant, el conflicte està en el cor del pensament filosòfic en tots els seus aspectes.

"Es pot entrar en conflicte amb els valors heretats, amb les idees rebudes, amb les identitats construïdes, amb les maneres instituïdes de reproduir la vida"

És el conflicte una força que pot definir-nos o transformar-nos?

Potser el que ens defineix és quina capacitat tenim com a societat, com a grups humans, com a parelles o com a família, a l'escala que sigui. El que ens defineix són les maneres com acollim el conflicte. En l'àmbit polític i social, quines condicions té una societat per acollir més o menys el conflicte com una de les seves condicions d'existència, no com una cosa que cal expulsar, negar, exterminar, posar fora de les fronteres, de les identitats. La democràcia seria aquell sistema que més a prop està de fer del conflicte la seva pròpia condició de govern, de discussió -parlamentària o no parlamentària-, també de base seria aquella societat on el conflicte és un element generador de decisions i formes de vida en constant transformació. Sabem que això no és així, però seria el més proper a aquesta idea. Si anem cap a règims més autoritaris, el conflicte és allò que defineix el que hi ha fora, per tant, relacions amic - enemic, dins - fora, nosaltres - els altres, tot això que veiem créixer a tot arreu en aquests moments.

"La democràcia seria aquell sistema que més a prop està de fer del conflicte la seva pròpia condició de govern"

No sé fins a quin cert punt el conflicte pot estar associat a una noció de llibertat…

Està ben vist perquè si abans parlàvem de límits i de si el conflicte té a veure amb si poder xocar, qüestionar i transformar determinats límits que ens conformen, podem entendre que en aquest sentit, és un exercici d'emancipació, d'alliberament, de llibertat creativa en un sentit no només artístic, sinó vital, existencial i polític en tots els camps. Aquí la pregunta sempre és respecte a quins límits i amb quins criteris, perquè també coneixem allò que en diem una persona conflictiva o una realitat conflictiva, que és aquella que només saboteja qualsevol possibilitat que una cosa prengui forma. Aleshores, aquí diríem sota quin criteri aquests conflictes generen una situació prou interessant perquè valgui la pena ser recorreguts, oberts i, aquí també el conflicte pren diferents sentits. Quins conflictes i per a què.
 
A Un món en comú (Tigre de Paper), apel·la a la declaració d’un compromís col·lectiu que hem d’entomar, i exposa com el pensament crític li cal guanyar una nova perspectiva: la d’un cos involucrat en la vida com a problema comú.

Per mi no hi ha problemes desubicats. La pregunta retòrica, aquelles preguntes que cauen del cel per dir-ho col·loquialment, aquestes interpel·lacions que no neixen ni dialoguen amb una situació, per tant, amb un problema comú, són estèrils, són retòriques i moltes vegades precisament serveixen per neutralitzar els problemes reals que ens demanen confrontació i conflictivitat. On hi ha un problema comú, hi ha algun tipus de relació amb el món. Entenent món com allò que va més enllà de les relacions que ens conformen de manera immediata. On té lloc això que estem preguntant? Què implica que jo qüestioni aquesta realitat o aquesta altra? Fins on arriben les conseqüències d'aquestes accions? Tot això implica un món, i és un món comú en aquest sentit. No que sigui de tots, perquè no hi ha cap món que sigui de tots, però que sí que té implicacions més enllà de nosaltres.

Tractem les promeses. A El temps de la promesa fa una anàlisi meticulosa sobre com aquestes es plantegen i s’elaboren. Què n’ha extret després d’aquest estudi?

Vivim obsessionats pel futur, més que no el contrari, i el futur no existeix, és allò que generem a partir de viure el present. I ens fa viure el present des dels records més remots, que fins i tot poden no ser nostres -tradicions, històries, fils culturals, etc.-, fins a tots aquells desitjos, imaginacions i voluntats que projectem cap endavant. La gran força de la promesa és que és una paraula de present. Inclou i recull uns vincles que enllacen el temps enrere, perquè generen un passat compartit; la promesa que ens vam fer, o aquella promesa que hem heretat d'uns valors col·lectius. Però també les apunten cap al futur. No diem “et prometré que un dia…”. Dius “et prometo que un dia…”. La promesa es conjuga amb present i genera passats i futurs. Crea temps des del present. Una de les tesis del llibre és que no ens falla el futur, ens falla el present. Del que no ens fiem avui dia, allò que ens fa estar amb el fre del compromís o del vincle, és que no ens fiem del món d'avui.

"Allò que ens fa estar amb el fre del compromís o del vincle, és que no ens fiem del món d'avui"

Per què avui diem de manera tan repetitiva que vivim en temps incerts? No són més o menys incerts, el que vivim és una crisi, que no només és econòmica, política o climàtica. És una crisi de civilització, és a dir, de possibilitat d'imaginar el món com a món. Per alguns serà un planeta, per altres formes de vida, cadascú li posarà les paraules que trobi per dir que allò era el seu món, però que això s'està desdibuixant. No dic acabant, perquè no ho sabem. I això fa por. Fa la sensació que alguna cosa no pot continuar i no sabem què haurem de respondre. Això està en el cor de tota la nostra relació amb el temps, amb la paraula i amb els altres.

Diu que el capitalisme és el sistema de vida on la promesa és que tot pot ser una promesa. Llavors, què ens hem de prometre? 

És precisament allà, on ningú fa cap promesa. Ens deixem atrapar per un sistema de promeses que funciona sol, aquestes promeses en el context capitalista de prosperitat, de benestar, d'èxit, de riquesa, de què alguna cosa sempre se'ns serà recompensada, etc. Promeses com aquestes les rebem, les heretem, les incorporem i les reproduïm acríticament, com si fos una mena de llei natural que s'ha de viure així, i ara ens escandalitzem perquè els nostres fills no viuran com els pares! Quan ha passat això? Per quanta gent? En quin món? Qui ha creat aquesta ficció d'una promesa garantida? Potser és que cal lluitar per alguna cosa per viure millor, en el sentit d'una vida més bona, digne i justa. No l'ha garantit ningú, quan s'ha aconseguit és perquè algú ha lluitat per ella de totes les maneres possibles; des de la lluita conflictiva i confrontació, però també per la creació de models i formes de vida, valors i canvis culturals que ho han fet possible. Així que potser hem de canviar aquest sentit de la promesa, d'una cosa que se'ns deu i que se'ns ha de garantir i, en canvi, preguntar-nos per què avui, costa tant que nosaltres com a subjectes de la nostra paraula i del nostre temps, ens comprometem a través de la paraula amb els altres.
 
Interessant…

La promesa ha de poder ser rebuda, per tant, no pot ser una flipada o una anada d'olla, no pot ser un gest purament grandiloqüent de dir qualsevol cosa. Hi ha un coneixement en joc. Hi ha promeses molt delirants que transformen la realitat, perquè generen un desig i poden transformar molt allò que consideràvem que no seria possible. Hi ha molta comprensió de què som i de què podem ser, d'on som i de quina posició ocupem respecte als altres. També hi ha una relació de poder inscrita amb la promesa, on estem acostumats a rebre les promeses dels poderosos: de Déu, dels polítics, de l'estat, del capitalisme... Però qui ets tu en relació amb allò que pots prometre? Tens la capacitat de donar la teva paraula i sostenir-la en el temps? Som esclaus de la incertesa? El llibre és una invitació al desafiament. 

Però és molt complicat que es produeixi un desafiament comú o col·lectiu. És molt difícil!

Clar, si entenem comú o col·lectiu com tots alhora farem un canvi, que és l'imaginari d'una revolució o d'una transformació social, anem malament. Per mi, el sentit d'allò comú des de l'educació, la política, la literatura, etc., no és tots alhora i cap a un mateix lloc -que això seria la unitat-, sinó que per mi té més a veure amb els uns pels altres. En pensar en i amb els altres.

Si pensem actuem i decidim en i amb els altres -que no vol dir tots, perquè el "tots" no existeix o, en tot cas, l'inventem políticament, religiosament o racialment, són ficcions polítiques i, per mi, molt autoritàries-, caure que llavors només queda l'individu, també és l'autoritarisme del només puc ser jo i contra els altres, però el comú és allò que hi ha entre els uns i els altres. I entre els uns i els altres passen moltes coses que no depenen no només de mi o de tu, ni d'un determinat grup social. Sovint, s'escapen d'allò que podem arribar a controlar, a ser, a definir, a posar-hi límits, i tornem als límits i els conflictes.

Aquest entretant no és delimitable a una pura gestió del que resulta d'una suma. Fins on arriba allò que podem fer junts? Potser està bé no voler saber-ho i tancar-ho. Per mi aquí és on hi ha una base d'una política diferent, d'una societat diferent, d'una manera de construir aquest comú que no es defineixi per una capacitat d’exercir el control sobre els altres.