Molt s’ha parlat i escrit al llarg de les darreres setmanes arran de les festes al carrer i els anomenats botellots. Els joves han tornat a situar-se en el debat públic i en boca de les converses d’aquí i d’allà. La realitat social del país, la dels joves en particular, és extremadament complexa i sovint he tingut la sensació que el debat s’ha banalitzat en excés. Frivolitat? Hipocresia social? Paternalisme? Probablement una mica de tot, en un debat que hauria de ser seriós i per descomptat una prioritat política.
 
En primer lloc, constatar dues evidències. D’una banda, reconèixer la complexitat del problema. El present i el futur dels joves forma part d’una realitat social on no és possible fer diagnòstics simples ni donar respostes basades en una relació directa de causa-efecte. En aquesta línia, hem d’exigir rigor i seriositat tant als qui tenen algun tipus de responsabilitat politicopública, com als mitjans de comunicació i als opinadors. Cal treballar lluny de les simples receptes i de les solucions en el curt termini.
 
La segona evidència és que estem immersos en un autèntic canvi d’època, amb tot un seguit de transformacions socials, econòmiques, culturals i tecnològiques de gran abast. Parlar de la realitat social dels joves, en el nostre cas a Catalunya, ha de comportar ser conscients de la profunditat i la rapidesa de fenòmens socials canviants, mai vistos a les darreres dècades. Alhora, en moltes ocasions no podem continuar treballant amb vells esquemes ni amb programes públics que ens eren útils anys enrere però ja es mostren caducs en aquesta època turbulenta de grans transformacions.
 
Quina és la situació dels joves i les joves de Catalunya? Alguns dels fenòmens socials que observem a casa nostra són compartits en bona mesura amb la resta d’Europa. Manca d’expectatives per a molts, crisi de valors i de referents, impacte de les xarxes socials en la vida personal i relacional, precarització d’àmplies capes socials. Aquí podem traçar moltes similituds dels joves catalans amb els joves francesos, holandesos, danesos, britànics o de qualsevol altre país europeu. I és evident, alhora, que el col·lectiu juvenil (també a casa nostra) és divers i respon a condicionants socials, culturals i econòmics distints. Aquest fet també ens ha d’impedir fer generalitzacions, per exemple quan parlem de l’oci juvenil.
 
Dit això, la realitat dels joves a casa nostra va molt més enllà d’aquests trets comuns amb altres països. I, el que és més greu, s’observen fenòmens negatius que tendeixen a enquistar-se. No vull marejar amb xifres i dades que es troben en altres articles d’aquesta secció (per exemple, a Atur, precarietat i abandonament escolar: un còctel demolidor per als joves) però Espanya és al capdavant dels països europeus amb més atur juvenil. La temporalitat en els llocs de treball és especialment acusada al nostre país, i s’acarnissa especialment amb els més joves. La pobresa infantil està creixent de forma alarmant: avui dia, prop d’un terç dels infants catalans ja viuen sota el llindar de pobresa. La manca d’habitatge social i de lloguers raonables és dramàtica també per als joves. L’abandonament escolar prematur, malgrat una millora que cal destacar en els darrers anys, segueix sent una llosa que deixa molts joves fora del sistema. Catalunya segueix a la cua d’Europa en inversió pública en educació. L’emancipació dels joves i el naixement del primer fill es produeix en edats molt avançades, de les més altes a Europa. Tot això, a més, configura un còctel demolidor que afecta ja la salut mental de molts joves i que conviu amb la generació més ben formada de la història, amb un percentatge de joves universitaris graduats dels més alts d’Europa i la frustració que genera la sobrequalificació. 
 
Un dels arguments que sovint s’expressa és que tota aquesta realitat és comprensible: som un país pobre, amb insuficients recursos per atendre les necessitats dels diferents col·lectius. Aquest argument sembla que disculpi en bona mesura l’acció política i pública. Es manifesta que no s’hi pot fer gaire més: el país és el que és i hem de conviure amb una realitat social dura, amb un estat del benestar feble. Però es tracta d’afirmacions en bona part errònies, ja que es produeix una distància enorme entre la riquesa que produïm i la realitat social del país. Com argumentava en un altre article recent  (El tsunami social que ens urgeix afrontar) d’acord amb l’Índex Europeu de Progrés Social, Catalunya es troba en la posició 163 en progrés social (sobre un total de 272 regions europees), una classificació exageradament inferior a la que ens correspon en termes de riquesa, on ens posicionem en el lloc 68. Per tant, no aconseguim  traduir el creixement econòmic en major benestar i cohesió social. Dit això, el dèficit fiscal català també hi té a dir i ens limita en part la capacitat d’acció pública.
 
Per tot plegat, quan ens enfrontem a les actituds i els comportaments dels joves hem de tenir molt present la realitat social que acabem de descriure telegràficament. No els excusa de res, però de ben segur ens ajuda a interpretar determinades conductes i realitats. Un cop més, tampoc podem fer deduccions simplistes de causa-efecte directes, però tampoc interpretar per exemple els botellots com a fets aïllats sense sentit ni context. Per això hem de reclamar menys frivolitat i paternalisme i més rigor i seriositat. Així mateix, caldria donar veu i escoltar als joves. Sovint volem interpretar la seva realitat sense ni tan sols demanar-los el parer ni que puguin expressar les seves expectatives, neguits i prioritats.
 
La complexitat de la realitat social dels joves al nostre país demanda més anàlisi i recerca social. Des del món de la sociologia, l’economia, la psicologia, l’educació, el treball social, hem d’invertir temps, esforços i recursos per entendre i interpretar aquest canvi d’època i la realitat dels joves. Alhora, ens calen polítiques socials específiques pels infants i joves. Passar del diagnòstic a l’acció política i pública per tal que l’atenció i el suport a la joventut sigui una prioritat. Fins ara no ha estat així. Polítiques que sobretot inverteixin en els sistemes educatius i de formació i en el món del treball, per reforçar la qualificació professional i els llocs de treball de major valor afegit i menys precaris. No apostar pels joves comporta no progressar com a societat.