07
de juny
de
2017, 10:40
Actualitzat:
10:53h
Està de moda dir que internet és un entorn viu, un espai on creixen i es desenvolupen societats, comunitats i institucions. Molt enrere queden les denominades “autopistes de la informació”, quelcom ja acabat -i de peatge, per cert. Aquesta noció i les metàfores que desencadena ens porten a una xarxa que cal nodrir i conrear, en lloc de dissenyar i construir. Com a molt, hem de concretar unes normes que permetin que la web i els seus derivats -els dispositius mòbils, els objectes connectats, etc.- creixin amb vigor.
L’estructura, doncs, ha de sorgir d’accions individuals, no ha d’emergir d’un govern o una autoritat central. La guia és l’evolució, la qual és natural. Els mercats en són un exemple. Per no quedar restringits a una lluita en què només sobreviuen els més forts, compten amb regles que han de ser complertes. L’evolució és cega o, si més no, no es produeix de manera conscient. Els seus processos són invisibles: els gens bons es mantenen per potenciar les característiques o trets més positius dels éssers vius. Però no passa el mateix amb els mercats, els quals són conscients.
Intolerància a les idees dolentes
A mig termini, no hi ha tolerància per a les idees dolentes. Alhora, les empreses poden adoptar conceptes que no tenien o que no existien quan van ser creades. Aquests elements actuen més aviat com a virus, no pas com a gens. No és necessari que morin o que desapareguin organitzacions senceres perquè les millors novetats es multipliquin i les pitjors s’extingeixin. O sigui, el mercat segueix les tendències de Jean-Baptiste Lamark, en lloc d’inclinar-se per les teories de Charles Darwin.
Als aeroports, les cues són úniques. Quan toca facturar l’equipatge o sotmetre’s al control de seguretat, no n’hi ha diverses amb velocitats variables i imprevisibles. Només en trobem una. Els casos anàlegs a internet són els principis i les pautes d’una comunitat, els models de negoci, etc. Alguns col·lectius i certes firmes es dissoldran sense pena ni glòria, no obstant, aquells que millor s’adaptin ho faran perquè sabran formar la seva cua única. Així han progressat Google, Facebook, Amazon, etc.
Més Lamarck que Darwin
El biòleg Richard Dawkins explica que aquestes bases poden transformar-se com ho fan els organismes vius. Aquells ens que operen a partir de pressupostos equivocats moren. La resta es manté. A diferència del que sostenia -i va demostrar- Darwin amb la selecció natural, Lamarck volia provar que els efectes de la conducta són hereditaris. O sigui, segons ell, les girafes que estiraven més el coll tenien cries amb el coll més llarg que aquelles que no ho feien...
Avui sabem com funcionen els gens i els mercats. I sembla que algunes de les propostes de Lamarck cobren vigència. L’hàbit d’analitzar les dades i treure’n conclusions ajustades a la realitat; la curiositat per les innovacions sense caure en l’entusiasme acrític; la pràctica de la mentalitat oberta i permeable... no està incorporat a l’ADN de cap companyia o institució, sinó que s’ha transmetre verticalment i horitzontal.
L’estructura, doncs, ha de sorgir d’accions individuals, no ha d’emergir d’un govern o una autoritat central. La guia és l’evolució, la qual és natural. Els mercats en són un exemple. Per no quedar restringits a una lluita en què només sobreviuen els més forts, compten amb regles que han de ser complertes. L’evolució és cega o, si més no, no es produeix de manera conscient. Els seus processos són invisibles: els gens bons es mantenen per potenciar les característiques o trets més positius dels éssers vius. Però no passa el mateix amb els mercats, els quals són conscients.
Intolerància a les idees dolentes
A mig termini, no hi ha tolerància per a les idees dolentes. Alhora, les empreses poden adoptar conceptes que no tenien o que no existien quan van ser creades. Aquests elements actuen més aviat com a virus, no pas com a gens. No és necessari que morin o que desapareguin organitzacions senceres perquè les millors novetats es multipliquin i les pitjors s’extingeixin. O sigui, el mercat segueix les tendències de Jean-Baptiste Lamark, en lloc d’inclinar-se per les teories de Charles Darwin.
Als aeroports, les cues són úniques. Quan toca facturar l’equipatge o sotmetre’s al control de seguretat, no n’hi ha diverses amb velocitats variables i imprevisibles. Només en trobem una. Els casos anàlegs a internet són els principis i les pautes d’una comunitat, els models de negoci, etc. Alguns col·lectius i certes firmes es dissoldran sense pena ni glòria, no obstant, aquells que millor s’adaptin ho faran perquè sabran formar la seva cua única. Així han progressat Google, Facebook, Amazon, etc.
Més Lamarck que Darwin
El biòleg Richard Dawkins explica que aquestes bases poden transformar-se com ho fan els organismes vius. Aquells ens que operen a partir de pressupostos equivocats moren. La resta es manté. A diferència del que sostenia -i va demostrar- Darwin amb la selecció natural, Lamarck volia provar que els efectes de la conducta són hereditaris. O sigui, segons ell, les girafes que estiraven més el coll tenien cries amb el coll més llarg que aquelles que no ho feien...
Avui sabem com funcionen els gens i els mercats. I sembla que algunes de les propostes de Lamarck cobren vigència. L’hàbit d’analitzar les dades i treure’n conclusions ajustades a la realitat; la curiositat per les innovacions sense caure en l’entusiasme acrític; la pràctica de la mentalitat oberta i permeable... no està incorporat a l’ADN de cap companyia o institució, sinó que s’ha transmetre verticalment i horitzontal.