Fou a trenc d’alba que el cel, convertit en una làmina immensa de plom, sobtadament, va fondre’s i va degotar sobre la terra i es va abraonar sobre ella i la va penetrar violentament i la va esquerdar i, llavors, encara, va buscar-li veloç el bell mig de la seua ànima per a fendir-la de dalt a baix d’un sol tall net, precís.
No esperàvem ni el cel ni l’aigua ni menys encara el seu detritus gèlid i pudent. Només fèiem, com cada dia, la nostra vida menuda, un punt insignificant, del tot rutinària, ensopida, absurda, sempre d’acord amb les hores de llum del sol i de la lluna, amb la planificació establerta per a les escoles i les fàbriques i les botigues i els forns somnolents de parets calentes i els centres comercials i els escorxadors de bestiar i els tristos prostíbuls i tots els antres i tots els temples de tots els déus... Només fèiem, certament, la vida en aquest racó del món ni millor ni pitjor.
Fou a trenca d’alba que va començar tot. Primer a les muntanyes. Al migdia, però, la devastació a les valls ja era total. També ho era a les costelles de la ciutat on una llengua gegant d’aigua espessa com un mercuri brut s’ho enduia tot, ho caçava tot, ho engolia tot com un enorme gripau i, en acabant, farta, ho reglotava.
Alguns, encimbellats sobre els sostres dels ridículs i fràgils vehicles, miraven de salvar la pell. D’altres escalaven reixes i fanals o trescaven pels arbres. Mentrestant, des dels balcons molts, del tot incrèduls contemplaven amb espant l’espectacle de la mort i, en ell, la fragilitat de què està feta tota la vida: aquesta falòrnia d’horaris, màquines, murs, camins d’asfalt i ferro aixecada sobre el llom d’un enorme drac que fa veure que dorm.
I és del tot veritat que vam veure surar per les amples avingudes i pels barrancs i pels carrers els cossos unflats dels nostres i, també, els nostres estris, els nostres objectes domèstics tot mentre sentíem l’udol d’enormes gossos negres des del ventre de la por.
No ho esperàvem. Ningú no ens va dir res. Ningú no ens va advertir que el cel es fonia i que, conxorxat amb el riu ferotge i totes les fonts de l’abisme, assajava la fi del món. En començar tot, alguns dormíem desprevinguts i plàcids. D’altres només començàvem a fer aquesta vida menuda de què us hem parlat.
Al remat, el cel es va tornar de nou com un tel gasós de color virolat acotxat pel sol mentre la nostra vida, videta, quedava tota sepultada sota una muntanya de fang perfumat amb l’essència de la mort.
En l’estómac dels malmesos edificis habita encara l’esperit maligne d’aquella fúria que un dia ens va arrabassar als confins eixorcs de l’oblit. I oblidats, ara, per tot arreu, deixem els senyals de la nostra ràbia.