A vós, a qui tant voldria estimar més fins i tot que a la meua pròpia vida d’insignificant home que sempre ha passat per la vora dels abismes quotidians mort de por, resignat, vençut. Vull dir, aquesta vida meua de pobre que treballant nit i dia sense descans a cada segon acreix sa enorme pobresa, aquesta vida d’orfe i pare alhora sense cònsol.
A vós, princesa de tots els planetes somiats pels pàries que deambulen insomnes, eternament, pels carrers pixats de totes les ciutats del món; senyora de tots els llacs de mercuri ocults en les profunditats recòndites de la terra on neden els dimonis cruels de la bogeria; senyora de les praderies aromàtiques on creix vigorós l’espígol, la lavanda, el marduix, el cànnabis, l’enciam de bosc, el pericó i la tarongina, la belladonna, les meravelles i l’herba mate, la mandràgora, l’herba queixalera, el cascall i l’herba de l’ofec.
A vós, reina dels cumulonimbus que anuncien tempestes de pedres incandescents sobre deserts prenyats d’esquelets de balenes i cranis de simis, reina dels cels infinits, eixuts i silents, metàl·lics, en la vastitud dels quals es perden els esguards dels innocents, s’envolen espurnejants encara les cendres les morts.
A vós, emperadriu amb poder sobre tots els traficants d’ànimes, sobre els sicaris sanguinaris que fan cau en el ventre de les fàbriques abandonades que es disseminen en cadascuna de les nostres temudes fronteres, emperadriu amb poder sobre els impietosos que enganyen Déu amb sacrificis sacrílegs; a vós, Mare inclement dels malparits que poblen la terra.
A vós us demane que propicieu el retorn de la meua tendra i innocent Persèfone que em fou arravatada per Hades, el déu luxuriós i cruel de la mort. A vós, us implore de genolls que esquartereu els cavalls de les seues egües immortals, que el feu eixir del seu amagatall en els monts de Nebrodi i li arrenqueu els ulls i la llengua, i l’escapceu i el feu bocins amb què alimentar les aus carronyeres. Que torne la mort a la mort.
A vós us implore que me la torneu, plena de vida, tal com fou, tal com només ha de ser: criatura bellíssima i tendra de llum.
A vós us ho pregue Mare misericordiosa que tot ho pot, perdut en el bell mig de l’ànima espessa d’aquesta vesprada plujosa mentre mate el temps assegut en el fons d’un passadís d’hospital mentre alguns malalts tresquen amunt i avall arrossegant els seus degoters plens de verí i esperança a parts iguals, mentre s’escolten els laments dels xiquets orats darrere infranquejables portes de ferro tancades a pany i clau.
A vós Mare Mareta Marona us implore que em torneu la filla abans el gorg de la desesperança no m’engolisca i tot jo em convertisca en un ésser de fang.